Totes les cançons de dues dècades i mig de Quico el Célio en un llibre que vol recuperar el gust per cantar

“La idea és que tothom vulgui cantar ho pugui fer i acompanyar amb qualsevol instruments amb acords senzills. No són només cançons del Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, sinó que pertanyen i estan molt arrelades al que és la Terra de l’Ebre. Siguin de l’autor que siguin els hem donat difusió”, aclareix Gaya. Partint de la voluntat de fer que la música tradicional sigui popular –”no sempre és el mateix”, precisa-, el compromís del grup va més enllà estrictament de la difusió del llegat històric dels grans cantadors ebrencs, mestres de la improvisació oral en un context històric, social i econòmic en el qual les seves rondalles formaven part de la vida social i la transmissió cultural en l’entorn de la feina del camp, als pobles, plegant olives a les planes de l’interior o segant l’arròs pels camps del Delta. “Era una crònica social i parlava de coses que passaven al poble: tant de treball, celebracions o reivindicacions. Però parlava de coses actuals”, apunta. Una pràctica que s’ha perdut, pràcticament, en paral·lel al gran canvi experimentat per la vida rural, també a les Terres de l’Ebre.

Els Quicos volen que la música tradicional, doncs, torni a abordar aspectes que interessin el públic actual. I, en aquest context, el llibre es converteix en un instrument clau en aquesta missió. “Tenim el compromís que la gent torni a cantar. Serà molt difícil que la gent torni a treballar cantant, perquè els oficis d’abans ho permetien.- Però un repte no tan difícil és que la gent torni a xalar cantant, posar el nostre gra de sorra que l’oci vaig cap aquí. Ho assumim com a responsabilitat i un repte bonic”, elabora. “Potser som uns activistes, però tenim comprovat que això de cantar, contagia”, tanca.

Històrica gràfica del grup

L’edició es complementa amb un una història gràfica il·lustrada a càrrec d’Iñaki Copoví, col·laborador del grup, així com un apèndix amb la cronologia dels membres i la dels seus personatges. Una forma de vincular la història real dels músics amb el món imaginari paral·lel d’uns personatges que s’han hagut d’adaptar als temps: el d’un grup d’ebrencs que viu a la “muntanya”, en una finca rural dels turons pròxims de Tortosa, a cavall entre la tradició i la modernitat de les noves tecnologies, buscant el “millor” de tots dos mons en una “societat on és tot blanc o negre”. De fet, la tasca de confeccionar el cançoner, recopilant cançons i ordenant-les de forma cronològica, ha permès al grup reviure els 25 anys d’existència. Analitzar i reviure els bons moments, “amb alegria”, però també recordar coses “que no han estat tan bones”.

Amb tretze discos editats al llarg de dos dècades i mitja de carrera, inclòs el seu últim ‘No Tinc Diners’, prop de 2.000 concerts i 40 espectacles diferents a les seves espatlles, el grup ebrenc que ha trencat motlles en l’àmbit de la música tradicional va ser recentment guardonat amb el Premi Enderrock a la millor cançó folk de 2017 pel tema homònim del seu últim treball. El llibre es va presentar aquest dijous al vespre a Amposta i aquest divendres al vespre arriba a la Llibreria Viladrich de Tortosa.