Les infeccions bacterianes són una preocupació mundial a causa de l’alta resistència que han adquirit alguns bacteris a causa de l’ús massiu d’antibiòtics, dècades enrere.
Aquesta capacitat dels microorganismes per sobreviure als antibiòtics que fa temps els haurien eliminat o aturat el seu creixement, ha causat més morts que els accidents cerebrovasculars, l’Alzheimer o la diabetis: fins a 7,7 milions de persones arreu del món.
D’aquests bacteris amb alta resistència als antibiòtics se’n diu ‘superbacteris’ i són una veritable obsessió per a la recerca científica, a la recerca de nous antibiòtics que superin la resistència d’aquests microorganismes.
RESPOSTA DEL PASSAT
Però, tal vegada, la resposta provingui del passat: a la dècada de 1940, el científic nord-americà Albert Schatz va descobrir l’estreptomicina, una barreja de productes naturals, també coneguda com a norseotricina, que va suposar una gran esperança per posar fi als bacteris Gram negatiu, que causaven malalties com la gonorrea o la meningitis.
Amb l’estreptomicina van aconseguir guarir per complet tant la brucel·losi en conills com la infecció per salmonel·la en ratolins. Malgrat els resultats esperançadors, no va ser possible continuar amb el desenvolupament d’aquest antibiòtic perquè va resultar ser tòxic per als ronyons quan es va provar en humans.
SOLUCIÓ DEL PRESENT
Més de 80 anys després del seu descobriment, un grup d’investigadors han aconseguit reduir els problemes de toxicitat renal de l’estreptomicina sense perdre’n l’eficàcia davant de bacteris multiresistents.
La troballa, que va ser publicada aquest dimecres a la revista PLOS Biologia, pot oferir una nova forma de combatre les infeccions bacterianes que són difícils de tractar i potencialment fatals.
EFICAÇ CONTRA ELS SUPERBACTERIS
L’equip dirigit per James Kirby, professor de l’Escola de Medicina de Harvard (Boston, Estats Units), es va centrar en dues de les estreptomicines més comunes: l’estreptomicina F i l’estreptomicina D.
“Basat en un potencial terapèutic insuficientment explorat, tractem de caracteritzar amb més detall les propietats dels components principals del nourseotricina”, va assenyalar a l’estudi. Així, els autors van poder determinar tant l’acció antibacteriana com la toxicitat renal de les dues estreptomicines.
Els resultats van mostrar que l’estreptomicina D va ser fins a sis vegades més potent que l’estreptococ F contra els bacteris gramnegatius que eren resistents, alhora, a fàrmacs i altres espècies bacterianes.
Tot i això, l’estreptomicina F va mostrar una toxicitat almenys 10 vegades menor que l’estreptomicina D. Així, mentre que l’estreptomicina D es va associar amb dany a dosis relativament baixes (10 mg/kg), l’estreptomicina F va mostrar una relació terapèutica favorable amb dosis de 50 a 100 mg/kg i “amb toxicitat renal mínima o nul·la”.
Pel que fa a l’estreptomicina F, els autors també van demostrar que s’unia a una subunitat del ribosoma bacterià. Encara que aquesta interacció va ser diferent de la d’altres inhibidors, això suggereix que podria resultar útil quan els bacteris fossin capaços de resistir els antibiòtics.
En particular, l’estudi va trobar que les estreptomicines F i D eren altament actives contra bacteris Gram-negatius com Escherichia coliel Klebsiellael Enterobacter o l’Acinetobacter baumannii.
Els autors descriuen el descobriment com “una activitat única i prometedora”. És per això que demanen un major nombre de treballs per aprofundir en el “marc de l’estreptomicina”. “I podríem estar davant d’una possible solució al problema de la multiresistència entre bacteris Gram negatius”, conclouen.
