Cinquanta anys després de la mort biològica de Francisco Franco, la democràcia espanyola continua convivint amb el seu llegat. Cap altre país d’Europa occidental va transitar d’una dictadura de gairebé quaranta anys a una democràcia liberal sense una ruptura explícita, sense depuracions i sense un processament judicial dels crims del règim. Aquesta singularitat explica per què encara avui és legítim afirmar que Franco, simbòlicament i estructuralment, no ha mort.
La dictadura no va ser només l’autoritarisme d’un líder, sinó la construcció d’un entramat estatal que es va infiltrar en tots els àmbits de la vida pública. L’Estat franquista es va sostenir sobre tres pilars, les Forces Armades, l’Església catòlica i el Moviment Nacional, que van garantir el funcionament del règim fins al final. Quan el dictador va morir, el 20 de novembre de 1975, aquesta arquitectura no es va desmantellar: es va adaptar.
La historiografia és clara, la Transició no va ser una ruptura, sinó una reforma pactada entre les elits del règim i una oposició condicionada per la persistència d’un aparell repressiu intacte. Les Forces Armades no es van democratitzar a fons fins ben entrada la dècada del 1980. La judicatura, formada majoritàriament sota els criteris del Ministerio de Justicia franquista, va mantenir els mateixos cossos durant anys. La dissolució del Tribunal d’Ordre Públic el 1977 no va implicar la seva desaparició real: moltes de les seves funcions van recaure sobre la nova Audiència Nacional, que heretava estructures i personal de l’antic règim.
La Llei d’Amnistia de 1977, celebrada com un pas imprescindible per a la democràcia, va actuar també com una llei d’impunitat. Cap responsable de desaparicions forçades, tortures o execucions fou jutjat. Espanya és, segons organismes internacionals, el segon país del món amb més desapareguts forçats després de Cambodja, una xifra incompatible amb el relat d’una transició plenament reparadora. Quan el jutge Baltasar Garzón va intentar obrir una investigació, va acabar perseguit judicialment. Poques imatges il·lustren millor la fragilitat de la memòria democràtica espanyola.
Aquesta manca de depuració institucional està íntimament relacionada amb la monarquia. La Llei de Successió de 1947 definia Espanya com una “monarquia del Movimiento”, i el 1969 Franco designava Joan Carles com a successor, qui jurava fidelitat als “Principios Fundamentales” del règim. Encara que després el rei contribuís a la democratització, el seu origen en un nomenament dictatorial continua sent un fet insòlit en el context europeu.
La combinació d’impunitat, necessitat de pacte i absència d’una política pública de memòria va crear un silenci prolongat que ha condicionat generacions senceres. Les víctimes van quedar invisibilitzades, i el relat del franquisme, presentat sovint com un període d’ordre, estabilitat i creixement, es va infiltrar en manuals, converses familiars i discursos polítics sense gaire contestació. Aquesta manca de revisió crítica explica per què avui, en ple segle XXI, és possible detectar un auge del discurs d’extrema dreta entre sectors juvenils que idealitzen un règim que no van viure i del qual només coneixen versions descontextualitzades o directament falses.
Quan encara hi ha fosses comunes per obrir, quan els arxius no són del tot accessibles, quan es qüestiona constantment la pluralitat cultural i lingüística del país i quan una part de l’Estat manté inèrcies autoritàries provinents del passat, costa sostenir que el franquisme és un capítol tancat.
La mort del dictador era inevitable. La del franquisme, però, continua sent una assignatura pendent. Les democràcies madures es construeixen sobre la veritat, la justícia i la capacitat d’assumir el passat. Fins que Espanya no afronti aquestes continuïtats, jurídiques, institucionals i simbòliques, Franco seguirà present en el debat públic, en l’imaginari i en els reflexos autoritaris que encara avui condicionen el país.
Franco no ha mort perquè la societat i les institucions no l’han enterrat del tot i, mentre això no passi, la seva ombra continuarà projectada sobre els fonaments del present.