Hi ha persones que, quan marxen, continuen formant part del paisatge d’una ciutat. Joaquim Ureña és una d’aquestes persones. Encara avui costa passejar per la Rambla sense buscar-lo, o aixecar els ulls de nit sense recordar la llum del seu balcó, mentre feinejava entre llums i foscors.
Aquesta setmana Lleida ha fet un petit acte de reconeixement i de justícia: s’ha inaugurat l’exposició Joaquim Ureña. Pintar la vida. La mostra, comissariada per Jesús Vilamajó, es pot visitar a la Sala d’Exposicions de l’Ajuntament fins al 10 de gener. Us recomano que hi aneu i que hi porteu algú. Compartir la seva mirada també és una manera de fer ciutat.
El Joaquim havia estat sempre allí, a la Rambla, atent a tot el que passava. Amb el cafè i el pinzell a prop, retratava els detalls que a molts ens passen per alt: una taula, uns llibres, una finestra, algú que espera l’autobús. La llum del seu balcó ha acompanyat generacions de lleidatans. I ell, amb aquella curiositat seva, recollia fragments de les nostres vides i els convertia en traç i en llum.
Estimar Lleida, per a ell, també era sortir a descobrir món. S’estimava molt l’Almeria de la Maria del Mar, on tenia un altre estudi i on va trobar paisatges que van entrar en la seva pintura. Ureña va portar Lleida al món. I, de vegades, tinc la sensació que la ciutat no li ho va saber reconèixer prou.
També va compartir aquesta mirada amb els altres. Durant gairebé trenta anys va fer classe a l’Escola d’Art Municipal Leandre Cristòfol. Darrere de l’artista reconegut arreu hi havia un mestre que ajudava altres persones a trobar la seva veu.
Hi penso especialment ara. L’Escola d’Art necessita confiança: en el professorat, en l’alumnat i en la feina que fan cada dia. Una ciutat que reconeix Ureña també ha de cuidar els llocs on es formen els artistes que vindran. Els números i les motxilles heretades no poden ser l’única manera de mirar una escola, aquest seria el veritable homenatge que li podríem fer.
Recordo l’emoció de veure’l pronunciar el pregó de la Festa Major del 2024. Ell, que havia pintat tantes vegades la vida de Lleida, prenia la paraula davant de la ciutat per parlar de la seva estima per la pintura i per casa seva. Era una manera bonica de tornar-li una part de tot el que ens havia donat.
Aquesta setmana hem parlat molt de convivència al ple. Jo mateixa hi he dedicat moltes paraules. I segur que encara llegirem articles plens de retrets i de fórmules màgiques que, de mica en mica, van sembrant desconfiança i odi als nostres carrers. En sortir de l’exposició, vaig pensar que avui volia apartar-me d’aquest soroll. Estic convençuda que a Lleida som molts més els qui també n’estem cansats.
Ureña ens recorda una cosa senzilla: per entendre una ciutat, cal mirar-la. Mirar les persones, els espais que comparteixen i els petits gestos que fan que un lloc sigui casa. Ell ho va fer tota la vida, amb curiositat i amb el pinzell a la mà.
El Joaquim ens va deixar el desembre del 2024. Però encara el podem trobar a la Rambla, en aquella llum que recordem i als seus quadres. Ens hi espera amb una invitació que val la pena acceptar: tornar a mirar la Lleida que crèiem que ja coneixíem.
Afegir La Ciutat com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat