Hi ha projectes culturals que, amb el pas dels anys, esdevenen part de la identitat d’una ciutat. El Trapezi n’és un dels exemples més clars, a Reus. La Fira del Circ de Catalunya no és només una cita cultural al nostre calendari. És també una manera d’entendre l’espai públic i fins i tot el paper que un municipi pot jugar dins el mapa cultural del país.
Enguany, el Trapezi ha celebrat la seva trentena edició. I ho ha fet demostrant una salut extraordinària. Uns 45.000 espectadors, entrades exhaurides i carrers plens de vida, d’activitat i de públic vingut d’arreu. Són dades que evidencien l’èxit d’un model consolidat. Però sobretot són dades que expliquen una història de perseverança, de visió i de compromís sostingut amb la cultura.
Perquè si avui el Trapezi és una referència nacional i estatal, i també internacional dins el món del circ contemporani, no és fruit de la casualitat. És el resultat de dècades de feina constant, i d’una manera molt concreta d’entendre les polítiques culturals: com una eina de transformació, de projecció i de cohesió.
Cal recordar d’on venim. El Trapezi va néixer a mitjans dels anys noranta, impulsat per Alfred Fort i Bienve Moya, tècnics de cultura dels ajuntaments de Reus i de Vilanova i la Geltrú. I és important subratllar-ho, perquè ens recorda el paper fonamental dels equips culturals, dels tècnics, de la gent que pensa la cultura amb mirada llarga.
La proposta era clara: incentivar i difondre el circ com a expressió artística contemporània. En aquell moment hi havia molt camí per fer. El Trapezi ha contribuït, edició rere edició, a situar el circ dins les arts escèniques amb plenitud i reconeixement. Els primers directors, Jordi Aspa i Bet Miralta, van ser també peces fonamentals d’aquest creixement. Es va establir un model singular: un esdeveniment compartit entre Reus i Vilanova i la Geltrú, que alternaven el paper de seu principal i secundària. Aquella mateixa voluntat de fer xarxa i de construir cultura des del territori es va traduir també en l’existència de subseus
com Lleida, Vila-seca o Cubelles durant algunes primeres edicions.
Hi havia, per tant, una clara vocació de país. Una voluntat d’arribar arreu. D’entendre que la cultura podia i havia de créixer i excel·lir també des de ciutats com Reus, perquè des de l’àmbit local es poden impulsar projectes de projecció internacional. El compromís, la visió i l’ambició de Josep Maria Galofre, Xavier Filella, Empar Pont, Joaquim Sorio i Montserrat Caelles, qui em van precedir al capdavant de la regidoria de Cultura, també expliquen que el Trapezi hagi esdevingut una referència molt més enllà del seu entorn immediat.
Fins i tot en moments difícils o d’incertesa, Reus va creure’s el Trapezi. Quan Vilanova i la Geltrú se’n va anar desvinculant progressivament, fins a la desaparició definitiva del seu festival paral·lel el 2011, Reus va mantenir l’aposta. I per aquesta perseverança, el Trapezi s’ha consolidat definitivament com el gran referent del circ contemporani a Catalunya i a l’Estat. Ho ha fet també des de l’evolució, des de l’adaptació. des de la continuïtat de Jordi Aspa al capdavant del projecte, fins a l’etapa de Leandro Mendoza, marcada també per la dificultat extraordinària que va suposar la pandèmia. I més recentment, amb la direcció d’Alba Sarraute i Cristina Cazorla, el Trapezi ha continuat demostrant capacitat de renovació, sensibilitat artística i voluntat d’obrir nous llenguatges.
Per tot plegat, el Trapezi és més que una cita cultural. És també activitat econòmica, projecció exterior i dinamització urbana. És una mostra que la ciutat és viva. És comerç. És restauració. És ocupació hotelera. És gent que descobreix Reus a través de la cultura. I sobretot és punt de trobada, perquè el Trapezi s’hi donen cita artistes, companyies, programadors i exhibidors, per compartir i generar oportunitats.
Aquest ecosistema no es construeix d’un dia per l’altre. Ha necessitat temps, complicitats i confiança. I necessita institucions que hi creguin. Necessita públic. I necessita també una ciutat com Reus, que assumeixi la cultura com un element central del seu projecte col·lectiu. Quan veiem famílies, infants, joves i adults compartint espectacles als carrers de Reus, veiem cultura arrelada. Veiem una ciutadania que veu en el circ una expressió cultural pròpia. I veiem també trenta anys de feina ben feta.