Afegir La Ciutat com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
Hi ha projectes culturals que, amb el pas dels anys, esdevenen part de la identitat d’una ciutat. El Trapezi n’és un dels exemples més clars, a Reus. La Fira del Circ de Catalunya no és només una cita cultural al nostre calendari. És també una manera d’entendre l’espai públic i fins i tot el paper que un municipi pot jugar dins el mapa cultural del país.
Enguany, el Trapezi ha celebrat la seva trentena edició. I ho ha fet demostrant una salut extraordinària. Uns 45.000 espectadors, entrades exhaurides i carrers plens de vida, d’activitat i de públic vingut d’arreu. Són dades que evidencien l’èxit d’un model consolidat. Però sobretot són dades que expliquen una història de perseverança, de visió i de compromís sostingut amb la cultura.
Perquè si avui el Trapezi és una referència nacional i estatal, i també internacional dins el món del circ contemporani, no és fruit de la casualitat. És el resultat de dècades de feina constant, i d’una manera molt concreta d’entendre les polítiques culturals: com una eina de transformació, de projecció i de cohesió.
Cal recordar d’on venim. El Trapezi va néixer a mitjans dels anys noranta, impulsat per Alfred Fort i Bienve Moya, tècnics de cultura dels ajuntaments de Reus i de Vilanova i la Geltrú. I és important subratllar-ho, perquè ens recorda el paper fonamental dels equips culturals, dels tècnics, de la gent que pensa la cultura amb mirada llarga.
La proposta era clara: incentivar i difondre el circ com a expressió artística contemporània. En aquell moment hi havia molt camí per fer. El Trapezi ha contribuït, edició rere edició, a situar el circ dins les arts escèniques amb plenitud i reconeixement. Els primers directors, Jordi Aspa i Bet Miralta, van ser també peces fonamentals d’aquest creixement. Es va establir un model singular: un esdeveniment compartit entre Reus i Vilanova i la Geltrú, que alternaven el paper de seu principal i secundària. Aquella mateixa voluntat de fer xarxa i de construir cultura des del territori es va traduir també en l’existència de subseus
com Lleida, Vila-seca o Cubelles durant algunes primeres edicions.
Hi havia, per tant, una clara vocació de país. Una voluntat d’arribar arreu. D’entendre que la cultura podia i havia de créixer i excel·lir també des de ciutats com Reus, perquè des de l’àmbit local es poden impulsar projectes de projecció internacional. El compromís, la visió i l’ambició de Josep Maria Galofre, Xavier Filella, Empar Pont, Joaquim Sorio i Montserrat Caelles, qui em van precedir al capdavant de la regidoria de Cultura, també expliquen que el Trapezi hagi esdevingut una referència molt més enllà del seu entorn immediat.
Fins i tot en moments difícils o d’incertesa, Reus va creure’s el Trapezi. Quan Vilanova i la Geltrú se’n va anar desvinculant progressivament, fins a la desaparició definitiva del seu festival paral·lel el 2011, Reus va mantenir l’aposta. I per aquesta perseverança, el Trapezi s’ha consolidat definitivament com el gran referent del circ contemporani a Catalunya i a l’Estat. Ho ha fet també des de l’evolució, des de l’adaptació. des de la continuïtat de Jordi Aspa al capdavant del projecte, fins a l’etapa de Leandro Mendoza, marcada també per la dificultat extraordinària que va suposar la pandèmia. I més recentment, amb la direcció d’Alba Sarraute i Cristina Cazorla, el Trapezi ha continuat demostrant capacitat de renovació, sensibilitat artística i voluntat d’obrir nous llenguatges.
Per tot plegat, el Trapezi és més que una cita cultural. És també activitat econòmica, projecció exterior i dinamització urbana. És una mostra que la ciutat és viva. És comerç. És restauració. És ocupació hotelera. És gent que descobreix Reus a través de la cultura. I sobretot és punt de trobada, perquè el Trapezi s’hi donen cita artistes, companyies, programadors i exhibidors, per compartir i generar oportunitats.
Aquest ecosistema no es construeix d’un dia per l’altre. Ha necessitat temps, complicitats i confiança. I necessita institucions que hi creguin. Necessita públic. I necessita també una ciutat com Reus, que assumeixi la cultura com un element central del seu projecte col·lectiu. Quan veiem famílies, infants, joves i adults compartint espectacles als carrers de Reus, veiem cultura arrelada. Veiem una ciutadania que veu en el circ una expressió cultural pròpia. I veiem també trenta anys de feina ben feta.
