Escric aquestes línies encara sota l’emoció que em va aflorar després d’assistir a la presentació del llibre Banderes Blaves, de Juanjo Lecumberri. Perquè hi ha dies que no s’expliquen: es viuen.
I el que vam sentir a la tercera catedral de Lleida, el Camp d’Esports, un espai que segueix sense tenir el reconeixement que mereixen més de 107 anys d’història: més d’un segle de vida compartida, d’alegries i ferides, de somnis i resistència. Aquella tarda, la tribuna es va convertir en un espai màgic. No només per les paraules, sinó pel sentiment que s’hi respirava: el Lleida.
En Juanjo ens va regalar molt més que un llibre. Ens va regalar memòria, identitat i pertinença. Històries personals que, en realitat, són històries de tots. Relats que parlen d’un sentiment col·lectiu, sovint marcat pel patiment, però també per una fidelitat que no es negocia.
El Lecu, l’Oscar Sarramia, l’Oriol Jové, en Ramon Usall i en Marc Torres, ens van portar a un espai íntim, gairebé sagrat, on la passió pel club es barrejava amb fragments de les nostres pròpies vides. Perquè el Lleida no és només un equip. És una part del que som.
A la presentació també hi era la plantilla actual del Lleida CF, el seu staff i també aquells voluntaris que, sovint en silenci, fan possible que avui encara puguem veure el nostre equip al Camp d’Esports.
A la grada hi havia rostres coneguts, noms que formen part de la nostra història: el soci número 2 Llorenç Calzada, l’Andreu, el David, el Txapes, el Ferran Montardit, el Miquel Àngel … i tants altres amics que han mantingut viva la flama. També exjugadors com Lecumberri i Rubio, entre d’altres. I també hi eren, perquè sempre hi són, el Dani Badia, “O rei” Palau, l’Emili Vicente… Sempre presents en cada record, en cada partit.
Per a molts de nosaltres, els que vam viure l’època daurada i els que han resistit anys d’incertesa, aquella tarda va suposar un autèntic viatge emocional que va revifar records i sentiments que ens recorden qui som i d’on venim.
Perquè tots tenim una història amb el Lleida. Tots sabem on érem en certs partits, en descensos que van fer mal i en ascensos que ens feien tocar el cel. Moments que expliquen no només un club, sinó una ciutat.
Properament, Lleida retrà un merescut homenatge a la figura del Dani Badia amb la Medalla de la Ciutat, a proposta de Junts per Catalunya. I no és casualitat, perquè el Dani representa el compromís, la fidelitat i l’amor incondicional per Lleida i pel Lleida. Amb tu, el cel encara és més blau. Etern, Dani Badia.
I és precisament ara quan potser ha arribat el moment d’anar un pas més enllà, de transformar el record en llegat i de convertir l’emoció en projecte. Per què no aprofitar aquest moment per fer realitat un somni que molts hem compartit? Encara recordo aquell embrionari projecte d’un Museu del Futbol del Lleida, impulsat amb il·lusió pel Dani, l’Oscar i l’Oriol. Una idea llunyana, però que avui potser és més necessària que mai.
Imaginem-ho per un moment… Un espai on reviure uniformes que expliquen temporades, trofeus que ens evoquen dies gloriosos, entrades esgrogueïdes pel temps, fotografies que immortalitzen moments irrepetibles o aquells objectes que molts guardem com petites relíquies d’una fe col·lectiva. Quants records dormen en calaixos? Quantes històries esperen ser explicades? Voleu dir que no trobarem gent del Lleida disposada a contribuir-hi? Gent disposada a compartir i construir plegats un espai que dignifiqui la nostra història?
I on i com hauria de ser? Això ho decidirem junts. Perquè el Lleida no és només un equip de futbol. És una part essencial de la història de la nostra ciutat. És identitat, és memòria viva. Tal com diuen els estatuts dels Amics del Lleida: “Promoure, difondre, fomentar, defensar i dignificar la història del Lleida”. Potser ha arribat el moment d’afegir-hi una nova paraula: preservar.
Perquè volem convertir aquest esperit en una iniciativa tangible: un Museu del Lleida “Dani Badia”. Un homenatge col·lectiu a tots els que han format part d’aquesta història. Perquè el Lleida no és només un club. És una manera de sentir. És una manera de viure. És una manera de recordar. Junts fem lo Lleida gran.