Érem conscients els lleidatans i les lleidatanes que, si patíem un ictus, no rebíem la mateixa atenció que un ciutadà de Barcelona? Probablement no. Però aquesta era la realitat.
Per això, l'1 de juny va ser un bon dia per a la sanitat de Lleida. L'Hospital Arnau de Vilanova ha fet un pas endavant en l'atenció als pacients que pateixen un ictus, ampliant la disponibilitat de la trombectomia mecànica, un tractament que pot ser determinant per reduir les seqüeles i millorar les possibilitats de recuperació.
Aquest avenç no ha arribat per casualitat. És el resultat de mesos de reivindicació i de treball conjunt. Junts per Catalunya, a través del metge i diputat Jordi Fàbrega, va començar a reclamar aquesta millora al Parlament l'octubre del 2024 i el març d'enguany, la cambra la va avalar per unanimitat. Però aquesta reivindicació ha anat molt més enllà dels partits polítics. Professionals sanitaris, entitats, ciutadania han contribuït a situar aquesta necessitat al centre del debat. També des de la Paeria de Lleida, on Junts vam impulsar una declaració institucional, subscrita per tots els grups municipals, per reclamar una atenció integral de l'ictus les vint-i-quatre hores del dia, amb els recursos necessaris i sense sobrecarregar els professionals.
Però aquesta millora, tot i ser un pas endavant, encara no és suficient. Des de l'1 de juny, el servei passa a ser de 12 hores diàries, amb el compromís d’incorporar els festius i caps de setmana al setembre i d’arribar a les 24 hores a finals del 2027. Però hem d’aconseguir reduir aquesta previsió.
Perquè els ictus no entenen de calendaris ni d'horaris. No esperen que sigui un dia laborable ni que sigui de dia. Quan es produeixen, cada minut és determinant. La rapidesa en el diagnòstic i l'accés al tractament pot marcar la diferència entre una recuperació satisfactòria, una discapacitat permanent o fins i tot la pèrdua de la vida.
Per això aquest debat ens porta a la pregunta de l’inici perquè va molt més enllà de l’atenció als pacients que pateixen un ictus. Tots ens omplim la boca amb l’equilibri territorial, però realment el tenim quan parlem dels serveis més bàsics? No, “la sanitat no pot dependre del codi postal”, deia en Jordi Fàbrega, sobretot quan la distància es converteix en un factor de risc.
La proximitat dels serveis sanitaris no és cap privilegi ni cap reivindicació localista. És una necessitat. I també una inversió intel·ligent. Una bona sanitat millora la qualitat de vida de les persones, permet prevenir complicacions futures i evita costos molt més elevats per al sistema. Invertir en salut és invertir en benestar, però també en eficiència.
Al mateix temps, és evident que molts ciutadans tenen la percepció que paguen molts impostos i no tenen uns serveis públics de qualitat. I és que els serveis no creixen al mateix ritme que la societat. Catalunya ha passat en poques dècades de ser sis milions, a més de vuit i les estructures i recursos no s’han adaptat a la nova realitat.
I aquesta tensió es molt evident en la sanitat: professionals sota pressió, llistes d'espera interminables i serveis mal dimensionats per atendre la demanda actual. Per això hem de valorar positivament el pas que es va fer aquest 1 de juny, però també hem de continuar reclamant allò que encara falta.
Lleida no demana privilegis. Demana que els serveis essencials siguin prou propers perquè qualsevol ciutadà tingui les mateixes oportunitats davant d'una malaltia greu. Que la qualitat de l'atenció no depengui del codi postal. I que el reequilibri territorial deixi de ser una declaració d'intencions per convertir-se en una realitat.
Ens podem felicitar pel camí recorregut, però no podem donar-lo per acabat. Perquè en salut, com en tants altres àmbits, la igualtat no consisteix a prometre els mateixos drets a tothom. Consisteix a garantir que tothom els pugui exercir en les mateixes condicions. Consisteix a garantir que una persona de Lleida tingui exactament les mateixes oportunitats que una persona de Barcelona quan el temps, la salut i la vida estan en joc.