Vagi per avançat el meu respecte a la gerent de la regió sanitària de Lleida, Sra. Rosa Pérez, a qui conec personalment i que considero una gran professional de la salut.
Però permetin-me els lectors que discrepi, estigui molt emprenyada i decebuda, per l´article publicat el passat dia 25 de desembre en el diari Segre “Codi ictus: la realitat a Lleida” en el qual ens venia a dir, que la manca de professionals fa que Lleida no pugui disposar del servei de trombectomia mecànica les 24 hores al dia.
La pregunta és, per què Girona en disposa 24 hores, 7 dies, Tarragona 12 hores 5 dies i nosaltres 5 hores al matí durant 5 dies a la setmana.
L'enquesta de Salut pública de Catalunya del 2024 publicada per la Generalitat el novembre de 2025, destaca que Lleida té la taxa d'ictus més gran de Catalunya, un 2.6% de la població (7 dècimes per sobre la mitjana catalana), i un 1.7% a l´Alt Pirineu i Aran.
Per deixar-ho clar, un ictus és un infart al cervell, és la manca de reg a una part del cervell per un trombe i la mort de les seves neurones, si no s'actua ràpidament, donant com a conseqüència pèrdua de mobilitat de part del cos, alterant la parla, l'equilibri o qualsevol cosa que aquella part del cervell fa, i això, que és molt fred sobre el paper, et pot canviar la vida per sempre.
Paradoxalment, els hospitals reben una aportació econòmica fora del pressupost si compleixen els tempos que des del departament s'exigeix al territori, en el que s'anomena CODI ICTUS, porta-TAC, porta-agulla, fins aquí les estadístiques. Però després és fa el silenci, el buit administratiu.
El trasllat dels casos greus a Barcelona, per a la trombectomia mecànica, és a dir, per extraure amb un catèter el trombe que impedeix la circulació i que ha de permetre disminuir o revertir l'hemiplegia (pèrdua de moviment d'una part del cos) o millorar l'alteració de la parla o comprensió de les paraules, ja no té importància, perquè els 90-120 minuts que pot suposar el trasllat a Barcelona són, ras i curt, la progressiva mort de les neurones i per tant la impossibilitat de la recuperació de la part afectada.
En una compareixença a la comissió de Salut del Parlament, la consellera Pané va assenyalar que els pocs casos d'ictus que hi ha a Lleida (uns 600 afectats el darrer any) i Tarragona amb una mortalitat inferior a la mitja catalana, no justifiquen que el servei d'atenció a les trombectomies funcioni les 24 hores del dia de dilluns a diumenge. En aquesta compareixença, admet la manca de professionals i també que, si el servei ampliés el seu horari, els sanitaris haurien de lliurar al dia següent i no podrien fer altres tasques (a Barcelona no deuen lliurar, no sé).
Quan un ocupa un càrrec de responsabilitat al territori, sobretot com el nostre, lluny dels centres de poder i decisió, escampat i poc poblat, no pot justificar-se en la manca de professionals. El fet que nosaltres no tinguem les mateixes oportunitats que la població d'altres regions sanitàries del país, ens hauria de rebel·lar, de fer sentir la veu per dir prou greuges, de plantar-se, d'exigir i si cal, denunciar l’incompliment de l'equilibri territorial i la igualtat d'oportunitats per la gent de Ponent.
L'hemodinàmica no era viable fora de Barcelona i en 24 hores el Conseller Boi Ruiz, en va donar ordre, després de la malaurada mort durant el trasllat a Barcelona d'un farmacèutic de Torreforta (Tarragona) per un CODI INFART. Al final, tot és voluntat i posar euros sobre la taula.
Segons la conferència de l'Organització Europea d'accidents cerebrovasculars celebrada el 2021, s'espera un augment dels casos del 35% per al 2035. En aquest sentit, l'article al qual fem esment, explica que l'hospital ha previst un pla estructurat de formació de professionals del servei de Neurologia perquè puguin assolir competències en trombectomia mecànica, una aposta que veurà els seus fruits a mitjà termini. La pregunta que em sorgeix és evident, que vol dir per a la seva administració “a mitjà termini” si com s'explica unes línies abans, els professionals formats en aquestes intervencions, requereixen anys d'especialització.
L'article acaba dient que “no es tracta només d'incidir en un titular o una demanda política concreta, sinó posar sobre la taula solucions viables i sostenibles que garanteixin una sanitat pública forta, equitativa i preparada per als reptes de demà”.
Frase prou interessant, ja que per nosaltres en aquests moments no és ni equitativa ni està preparada per avui. Aquesta és “la realitat a Lleida”. Veurem si per l'any 2035 ho hem aconseguit.
Mentrestant, si heu de patir un ictus, si us plau, de 9 a 14 de dilluns a divendres o que ens agafi a Barcelona.