La paciència té un límit. I a Lleida, amb les escales mecàniques que connecten la plaça Sant Joan amb el Canyeret, fa massa temps que l’hem superat. El que hauria de ser un servei bàsic, útil i funcional per a centenars de ciutadans cada dia, s’ha convertit en un exemple més de deixadesa, desorganització i mala gestió municipal.
No és cap novetat: les escales no funcionen. O ho fan de manera intermitent, esporàdica, gairebé anecdòtica. El més habitual és trobar-les aturades, inutilitzades, com si formessin part d’un paisatge de resignació al qual, malauradament, alguns ja s’hi han acostumat. Però no, no ens hi hem d’acostumar. No és normal. No és acceptable.
Fa mesos —per no dir anys— que aquesta infraestructura encadena incidències. Avaries recurrents, manca de manteniment evident i, en alguns casos, actes vandàlics que tampoc han estat abordats amb la contundència necessària. El resultat és clar: unes escales que haurien de facilitar la mobilitat, especialment en un punt clau de la ciutat, esdevenen una barrera més per als ciutadans.
I no parlem d’un espai qualsevol. Aquesta connexió és una de les principals vies d’accés al carrer Canyeret, als jutjats i també a l’ascensor que porta cap a la Seu Vella. És, per tant, un punt estratègic tant per a veïns com per a professionals, visitants i turistes. Quan falla, no falla un detall menor: falla una peça important del funcionament quotidià de la ciutat.
Les queixes són constants. Veïns, usuaris, persones grans, gent amb mobilitat reduïda… tots coincideixen en el mateix: fins quan hauran d’aguantar aquesta situació? Fins quan hauran de fer esforços addicionals per suplir la ineficiència de l’Ajuntament? La pregunta és tan directa com legítima: vol l’Ajuntament que els ciutadans paguin impostos a canvi de serveis que no funcionen?
La resposta hauria de ser evident. Però la realitat que vivim no acompanya. El que hauria de ser una prioritat —garantir el bon estat dels serveis públics— sembla haver quedat relegat a un segon pla. I això no és només una qüestió tècnica, és una qüestió de voluntat política, d’empatia i de respecte cap a la ciutadania.
No es tracta només de reparar una avaria puntual. Es tracta d’assumir que hi ha un problema estructural i actuar en conseqüència. Cal un manteniment rigorós, una supervisió constant i, si cal, una renovació integral de la infraestructura. El que no pot ser és aquesta dinàmica de pedaços, d’actuacions tardanes i d’explicacions insuficients.
A més, cal transparència. Els ciutadans tenen dret a saber què està passant, per què aquestes escales fallen de manera reiterada i quines solucions s’estan plantejant. El silenci o les respostes vagues només alimenten la frustració i la sensació d’abandonament.
Des de l’oposició, el PP no ens limitarem a denunciar aquesta situació. Continuarem exigint responsabilitats i, sobretot, solucions. Perquè governar no és només anunciar projectes, és també garantir que el dia a dia funciona. I avui, en aquest punt concret de la ciutat, el dia a dia no funciona.
Lleida no es pot permetre normalitzar el mal funcionament dels seus serveis. No podem resignar-nos a infraestructures que fallen sistemàticament mentre els ciutadans en pateixen les conseqüències. Cal un canvi d’actitud, una gestió més eficient i una clara voluntat de posar les persones al centre de l’acció política.
Tant de bo aquest article serveixi, com a mínim, per donar veu a les moltes queixes que fa temps que s’acumulen. Però, sobretot, tant de bo serveixi perquè l’Ajuntament actuï d’una vegada per totes. Perquè la paciència, com deia al principi, té un límit. I a Lleida, en aquest cas, ja fa massa temps que s’ha esgotat.