“És català tothom qui viu i treballa a Catalunya, i ho vol ser”. Aquesta ha estat durant dècades una frase poderosíssima que ens ha identificat com a País. La va formular el president Jordi Pujol als anys vuitanta, i ens ha fet grans perquè parla d’obertura, d’integració i de projecte compartit. Però sovint n’hem oblidat la part més important: “voler ser-ne”. I voler ser-ne no és una declaració retòrica, és una actitud i una voluntat real de formar part d’una societat amb una llengua, una cultura, una identitat, uns valors i unes normes que ens ha costat molt de preservar i de construir.
“Voler ser-ne” és la clau, perquè ens obliga a entendre que la integració no pot ser un procés d’una sola direcció. Durant massa temps la societat d’acollida s’ha esforçat per integrar. Com si integrar fos només responsabilitat d’uns. Però integrar també requereix corresponsabilitat per part de qui arriba: voluntat, implicació, respecte i compliment. Les societats no es construeixen només amb drets; es construeixen, sobretot, amb deures.
Catalunya és una terra d’acollida. Ho ha estat i ho continuarà sent. Però també és una societat amb uns valors molt definits, que estan en risc i que no podem donar per descomptats. La cultura de l’esforç, el respecte, la solidaritat i la voluntat de progrés compartit formen part del que som. I aquests valors no es defensen amb discursos, sinó amb actituds quotidianes.
Quan parlem de deures, parlem precisament d’això: de complir les normes que ens hem dotat i de respectar l’espai compartit. Es concreta en gestos molt bàsics però imprescindibles: llençar les escombraries on toca, no abandonar voluminosos al costat dels contenidors, recollir els excrements dels gossos, no embrutar ni escopir a terra, respectar el descans dels veïns o fer un ús responsable de l’espai públic. Són accions senzilles, però que defineixen quin tipus de societat volem ser.
En aquest mateix sentit, la llengua hi té un paper central. El català és la llengua pròpia del País. És sinònim de cohesió, d’oportunitats i de pertinença. I els catalans tenim el dret de viure en català, de ser atesos en català i de no haver de renunciar-hi en el nostre dia a dia. Ni a l’escola, ni al metge, ni als serveis públics, ni quan fem un cafè, ni quan anem a comprar.
I aquest dret, l’hem hagut de defensar al llarg de la història, des del Decret de Nova Planta fins a les decisions més recents que qüestionen el seu paper a l’escola i a la vida pública. No és un debat nou. És una realitat persistent. I precisament per això, aquest dret no es pot sostenir sense compromís.
Integrar-se també vol dir això. Quan hi ha voluntat d’entendre’l, de parlar-lo i d’incorporar-lo. Quan algú que ha arribat fa l’esforç de parlar en català, està contribuint a reforçar la cohesió de tots.
Integrar-se, per tant, no és només ser-hi. És voler formar part d’una comunitat i assumir que això implica també deures: respectar les normes, cuidar allò que és de tots, entendre la llengua i compartir els valors que ens han fet avançar. Entre aquests valors n’hi ha alguns que no són negociables. La igualtat entre dones i homes n’és un dels principals. No és una opinió ni una opció cultural, és un pilar de la nostra societat, i respectar-la forma part també dels deures bàsics de convivència.
Lleida té avui una oportunitat amb la nova ordenança de civisme. Serà important que sigui clara i útil, però encara ho serà més que hi hagi una actitud compartida de voler-la complir. Si volem continuar sent una terra d’acollida, hem d’entendre que acollir també vol dir exigir. No per excloure, sinó per integrar millor; no per separar, sinó per construir comunitat.
Perquè ser un sol poble no és només compartir un territori. No és viure en paral·lel, és compartir una manera de viure. I això comença per una idea molt clara: primer, els deures, i després, els drets.