Si algú comprés tot el pa de la ciutat quan els forns obren a primera hora del matí i, unes hores després, el revengués a un preu que els veïns no poguessin pagar, ens semblaria intolerable. Alguns dirien que la solució és fer més pa. Però, si no poséssim límits a qui l’acapara, amb els diners del dia anterior podria tornar a comprar-lo tot i continuar imposant el preu. Els forns produirien més, l’especulador guanyaria més i els veïns continuarien sense poder comprar-ne.
Ningú no defensaria que el dret a fer negoci passa davant del dret a menjar. Per què, amb l’habitatge, hem acabat acceptant aquesta lògica?
Des d’Esquerra ho hem explicat al Congrés: si el pa s’hagués encarit com l’habitatge, una barra costaria tretze euros. Per això, reclamem intervenir el mercat. No podem normalitzar que uns acumulin desenes de pisos mentre altres no troben una llar. Per la Maricarmen i per l’Olga, i per tots els veïns i veïnes que pateixen dia rere dia per tenir un sostre.
A Lleida, malgrat el relat autocomplaent del govern Larrosa -que ho pinta tot de color de rosa- la crisi de l’habitatge té noms i cares. El jovent que treballa però no pot emancipar-se. La família pendent de la renovació del contracte. La dona que vol separar-se i no troba un pis que pugui pagar. La persona gran que tem haver de deixar el seu barri. En els últims cinc anys, a les comarques de Lleida s’han executat 2.133 desnonaments. Darrere de cada porta tancada hi ha una vida que trontolla.
Cal construir més habitatge, especialment públic i assequible. Ho vam impulsar des del govern republicà amb projectes com els pisos de lloguer assequible de Magraners i l’aposta per la rehabilitació amb fons europeus, que avui arriba a comunitats com Voravia. És un llegat que reivindiquem perquè millora vides.
Però construir sense garantir per a qui i a quin preu pot alimentar el mateix negoci. Necessitem més oferta i límits als abusos. Hem defensat la regulació dels lloguers, la mobilització de pisos buits dels grans tenidors, l’expropiació per regenerar, la compra directa i una fiscalitat contra l’especulació. Els diners públics han de garantir llars, no inflar rendibilitats privades.
La Paeria hi té molt a fer. Hem reclamat un pacte de ciutat pel dret a l’habitatge amb prevenció de l’exclusió residencial, pressupost, calendari i seguiment públic. Negociar-lo no pot servir per ajornar decisions urgents. Hem proposat facilitar la rehabilitació dels barris de la primera corona de la ciutat, al Clot, a Universitat i Zona Alta, a Noguerola i a Instituts-Sant Ignasi-Escorxador, la promoció pública i l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús; aplicar les màximes bonificacions legals als projectes assequibles sense ànim especulatiu i penalitzar la retenció injustificada de pisos buits. La fiscalitat municipal ha d’afavorir qui posa habitatge al servei de la ciutat, dels veïns i veïnes.
Però tenim moltes més eines concretes per fer des de la Paeria, i també des de l’EMAU: inspeccionar i sancionar els abusos, reforçar l’assessorament i la mediació per prevenir desnonaments, mobilitzar habitatges desocupats i utilitzar el tanteig i retracte per ampliar el parc públic. També defensa que el sòl públic continuï sent públic i que l’habitatge protegit de lloguer mantingui la protecció de manera permanent. Que les administracions no només cedeixin sòl a privats que quan ens retornaran estaran desfets, sinó que faci de promotora pública. Són propostes que cal escoltar i traslladar a les decisions municipals.
Aquesta setmana, des d’ERC també hem proposat rebaixar l’ITP per a la compra del primer habitatge i facilitar-ne el pagament en diverses anualitats. La fiscalitat ha d’ajudar qui necessita una llar i gravar qui acumula pisos per especular. Aquesta és la lògica d’«una família, un habitatge»: facilitar l’accés a un bé essencial i fer que l’acumulació especulativa tributi com el que és, un luxe.
No em resigno a una Lleida on tenir feina no sigui suficient per tenir casa. Mentrestant, el govern de la Paeria, amb Junts com a soci estable i Vox com a nova crossa, s’aplaudeix ple rere ple. Però els aplaudiments no paguen lloguers i els anuncis no donen les claus de cap pis i les aliances són incoherentment reveladores.
Amb el pa ho veiem clar. Amb el sostre també: el dret a viure dignament ha de passar davant del negoci d’acumular pisos. Nosaltres, amb la gent.
Afegir La Ciutat com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat