Avui, 23 de maig, mentre Lleida viu l’Aplec, queda exactament un any per a les eleccions municipals. I potser és un bon moment per aturar-nos un instant i preguntar-nos no només què ha passat aquests tres anys, sinó sobretot quina ciutat volem construir a partir de l’any vinent.
Hi ha una sensació compartida, estesa per molts barris i entre converses quotidianes, que Lleida viu massa sovint per inèrcia. Una ciutat cansada. Una ciutat que parla molt d’orgull, però que massa vegades es fa petita quan es compara. Una ciutat que, en aquests tres anys, ha acumulat anuncis, presentacions i promeses, però que costa veure avançar amb l’ambició i la determinació que necessita.
Hem vist recuperar projectes concebuts fa anys, canviar-los de nom i tornar-los a presentar com si fossin grans novetats. Hem vist repetir inauguracions i primeres pedres. I hem vist, sobretot, una manera de fer política massa pendent del titular, mentre moltes qüestions estructurals continuen encallades.
Perquè els grans problemes continuen aquí.
La neteja continua sent una de les principals preocupacions dels barris. La seguretat genera inquietud en massa zones. I equipaments llargament promesos continuen sense arribar: la residència de Pardinyes, el mercat de Fleming, el centre cívic del Clot, la biblioteca de Joc de la Bola o les piscines de la Mariola formen part d’una llista massa llarga d’esperes i ajornaments.
També hem vist com el govern rebia, en part, la seva pròpia metzina. L’alcalde actual va incendiar el debat sobre la inclusió fins als límits de la imprudència i avui tenim una realitat no resolta. Una ciutat amb més fragilitats i desigualtats, amb més segregació residencial i econòmica i amb barris que perceben massa sovint que carreguen problemes que haurien de ser responsabilitat compartida.
Tampoc el model de futur sembla clar.
Mentre el POUM naufragarà de nou i es debaten ordenances de civisme que poden generar més conflictes que consensos, es pretén hipotecar el transport públic durant deu anys més amb un model que avui ja és insuficient i superat. El comerç de proximitat es deixa cada vegada més desemparat. I quan es parla d’habitatge, massa sovint es fa en termes de valor econòmic o d’oportunitat de mercat i gairebé mai des d’allò que hauria de ser abans que res: un dret.
I davant d’aquesta diagnosi, cal dir-ho clar: Lleida necessita obrir una nova etapa.
Perquè el 2027 no anirà només de sigles ni de persones. D’anuncis o de proclames. Anirà sobretot de dues maneres d’entendre la ciutat i de projectar-la.
Hi haurà qui convertirà els problemes en una trinxera i oferirà receptes simples, nostàlgiques o basades en la por. Com si qualsevol temps passat hagués estat millor, situant la solució en el leridanismo nostàlgic. En canvi, som molts més els què pensem que la resposta és justament la contrària: més esperança, més projecte i més confiança en nosaltres mateixos. Més futur.
Cal obrir una nova etapa a Lleida. I això no és només canviar un govern. És canviar maneres de fer. És canviar el model de ciutat.
I això vol dir una Paeria més present als barris i menys pendent dels titulars. Més rigorosa i exigent amb els serveis públics. Una ciutat que no es governa només des dels despatxos –ni des dels reservats–, sinó també des de l’escolta, la proximitat i el compromís.
Per això, a un any de les eleccions, em poso a la vostra disposició per assumir el relleu i el testimoni per liderar un nou temps per a Lleida. Ho faig amb la mirada posada en totes les que abans ho van intentar, en les que van obrir camí i en les que van topar amb sostres invisibles.
Per ser alcaldessa de Lleida. Però, sobretot, perquè això no sigui una excepció, sinó perquè en vinguin moltes més. I no ho faig només per una qüestió de gènere –que també–, crec sincerament que Lleida necessita una nova generació política, noves maneres de fer i una proposta capaç de reconnectar la ciutat amb l’esperança.
Perquè crec que Lleida mereix més confiança i menys resignació.
I perquè estic convençuda que, a un any de les municipals, encara som a temps de decidir si volem continuar administrant la inèrcia sempre mirant enrere o obrir, entre tots i totes, un nou horitzó per a la ciutat.