Afegir La Ciutat com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
Hi ha dates que no s’obliden mai. L’1 d’octubre és una d’aquestes. I molts ciutadans de Catalunya recorden les seves vivències personals.
Jo recordo també la nit anterior, quan grup de persones vam passar la nit al Casal de la Mariola. Sabíem que l’endemà seria un dia complicat. A la matinada van arribar les urnes. No explicaré qui les va anar a buscar. Tampoc explicaré la por que es va passar a les tres de la matinada baixant per la Rambla d’Aragó amb les urnes amagades al cotxe. Les urnes van arribar al Casal i es van guardar. Aquella nit tots ens miràvem amb il·lusió, però també amb un cert recel de possibles persones infiltrades.
Al matí van començar a arribar els membres de les meses, els interventors i, poc després, la gent. Votants que arriben amb moltíssima il·lusió. Era un dia històric i tots n’érem conscients. Durant el matí arribaven notícies de tots els centres escolars. Tots havien estat custodiats durant la nit amb activitats diverses. I gent, molta gent de totes les edats. Gent gran que a les 6 del matí ja eren a les portes de les escoles amb termos de cafè. A tot arreu hi havia nervis. Molts estàvem pendents dels mòbils i dels mitjans de comunicació. El Conseller de la Presidència, en Jordi Turull, anunciava que el Govern implantava un cens universal perquè es pogués votar en qualsevol col·legi electoral.
Les notícies arribaven de tot Catalunya. A Lleida estàvem pendents del que anava passant a la ciutat. Arriben notícies de tots els col·legis, de totes les càrregues policials. I els comentaris de l’alcalde dient que “els cossos de seguretat de l’Estat han actuat amb proporcionalitat”.
Cap al migdia, la Policia Nacional arriba en formació a la Mariola. Avançaven en marxa militar. Ens vam posar davant la porta del Casal, fent barrera humana per protegir-la. Desenes de ciutadans pacífics que, amb les mans alçades, només volíem votar. I comencen les càrregues. Recordo perfectament com ens protegíem els uns als altres. Ens agafàvem per la cintura per evitar que ens traguessin de la fila fins que, finalment, el dolor de les estirades de cabells ens feien cedir. Tampoc no oblidaré mai les paraules del PN abans d’estirar-me els cabells: “Por favor, no te resistas”.
I, enmig de tot allò, un home de 70 anys, l’Enric Sirvent, cau a terra amb un visible atac de cor. Tots vam començar a cridar i a demanar auxili. Uns joves sanitaris el van atendre davant la mirada impertèrrita de la policia. Al final, va venir a atendre’l un policia judicial. Aquell moment ens va colpejar amb molta força per la impotència.
Van acabar entrant per la força. Es van trencar portes i material i es van endur les urnes. Però la gent no va marxar.
Vam improvisar urnes amb caixes de cartró i va començar a arribar més i més gent a votar. Alguns no tenien previst fer-ho. Van venir després de veure què estava passant. Alguns a votar que no. Era simplement un acte de protesta contra aquella situació.
Aquell dia, a la Mariola, no només vam veure unes imatges que després recorrerien el món. Vam viure por, impotència, solidaritat i també una determinació difícil d’explicar.
Han passat nou anys. Nou anys des d’aquella nit al Casal, de les urnes amagades, dels nervis, de la gent fent cua, de les caixes de cartró, dels crits i de les portes i vidres trencats. I jo encara recordo aquella veu: “Por favor, no te resistas”.
Mai no oblidaré aquell dia. A la Mariola, a l’IES Ronda, a l’EOI, als Serveis Territorials d’Ensenyament, als Serveis Territorials de Treball, Afers Socials i Famílies, a l’IES de la Caparrella i a tants altres punts de Lleida, vam resistir. No amb violència. Amb el nostre cos, amb la nostra presència i amb la determinació de defensar el nostre dret a decidir.