Aquest mes s'ha constituït a Lleida el Consell Municipal de les Persones Grans. Celebro que existeixi aquest espai de participació, però sobretot espero que sigui útil. Que no es quedi en una fotografia institucional, sinó que serveixi per escoltar i millorar la vida de la nostra gent gran.
Perquè parlar de les persones grans és parlar de realitats molt diferents. No té les mateixes necessitats una persona de seixanta-cinc anys, activa, que recupera temps per fer esport, participar en una entitat o cuidar els nets, que una altra que viu sola, necessita més suport per continuar a casa o espera una plaça residencial.
Però també m'agradaria que aquest Consell ajudés a preservar una altra riquesa que sovint oblidem: la memòria. Mentres era en la seva constitució, vaig pensar en els meus padrins en el poc que sé de les seves vides. Del que van patir especialment durant la Guerra Civil. Hi ha records que ja no podrem recuperar mai. No perquè els haguem oblidat, sinó perquè ningú ens els va explicar.
Quan pensem en ells, acostumem a recordar moments concrets. Jo recordo perfectament que la meva padrina d'Alcarràs em despertava a les sis del matí per donar-me un got de llet i després donava personalment les escombraries al que les venia a recollir, no fos cas que els gossos les tiressin per terra. La recordo sempre amb un mocador al front, perquè li feia mal el cap. Sempre vaig pensar que no m’estranyava... aquelles hores no eren normals per estar de peu.
Recordo també les seves cassoletes de pollastre i prunes. Les cuinava a poc a poc a primera hora del matí. Mai n’he tastat d’iguals. Recordo com feia la conserva de tomata. Sense cap llavor, les treia totes a poc a poc. Feien tan de goig!
També recordo les tardes jugant a cartes amb l’altra padrina, la de la torre. Quan el meu pare ens veia, deixàvem de jugar. Jugar estava prohibit... Jo aleshores no ho entenia. Avui sé que fins i tot els gestos més petits poden ser l'herència silenciosa d'un temps molt difícil. Aquests records, sí que els tinc presents, però no podré recordar mai els seus. Perquè no ens els van explicar. La por va portar al silenci, i el silenci a l’oblit. No es pot recordar allò que s’ha hagut d’oblidar.
Els meus dos padrins van passar per la presó. Un d’ells tenia dos germans i els van enviar al front. Com que el més petit era molt jove, el meu padrí el va anar a amagar i va dir al seu altre germà: «Tu ves tirant, que ja et trobaré». No el va trobar. No el va tornar a veure mai més. Va morir en algun lloc. No sabem on.
La meva besàvia Rosa, la seva mare, no ho va arribar a superar mai. Guardava una bandera republicana amagada sota el matalàs. Quan va morir, encara en plena dictadura, la meva padrina la va posar dins del fèretre. Amagada també. La recordo vestida de negre, asseguda d'esquena al televisor perquè no hi veia prou bé. Però no recordo les seves paraules. No sé què va sentir quan va esclatar la guerra. No sé què va patir. Ningú m'ho va explicar.
Per part del meu pare encara en sabem menys. Va haver de marxar a França amb la seva mare i tietes. Ell diu que tenia 1 any perquè li deien que va començar a caminar quan passaven pel municipi de Les. Avui veiem imatges com aquestes cada dia. Famílies senceres fugint de la guerra. Ironies de la vida... igual que nosaltres fa 90 anys... i ara molts ho critiquen.
La guerra va destruir moltes coses. La por va portar al silenci, i el silenci a l'oblit. Em sap greu no haver preguntat més. Si ara pogués tornar enrere... Ara, tots portem un mòbil a la butxaca, fem-lo servir per gravar la veu dels nostres pares, dels nostres padrins, de la gent gran que encara tenim al costat.
Preguntem-los com era anar a escola. Com van conèixer la padrina o el padrí. Què menjaven quan hi havia poc. Què els feia riure. Què els feia por. Quins somnis tenien. Potser també ens parlaran de la postguerra i de la dictadura. O potser no. Però cada història que ens expliquin serà una història que la nostra família ja no perdrà.
Espero que el nou Consell Municipal de les Persones Grans sigui molt més que un òrgan consultiu. Que serveixi per escoltar-los de debò, per adaptar la ciutat i els serveis a les seves necessitats. Però també espero que serveixi per preservar la seva memòria. Espero que d'aquí a uns anys, els nostres fills no diguin: «Recordo perfectament els meus padrins, però no conec la seva història».