L'infrahabitatge no és només un problema social: és un negoci il·legal que s'alimenta de la necessitat i de la passivitat administrativa. Darrere de moltes situacions de sobreocupació hi ha pràctiques irregulars, ànim de lucre i una degradació progressiva de la convivència. AL Vendrell hem decidit actuar i posar fi a una situació que danya als veïns i a les persones més vulnerables.
Per a mi, l'infrahabitatge no és un concepte teòric ni una discussió acadèmica. És una realitat que es viu cada dia en determinats barris i carrers de les nostres ciutats, i que té conseqüències directes sobre la convivència, la seguretat i la dignitat de les persones. L'he conegut de prop, no sols a través d'informes o expedients, sinó a través de veïns de la C/*Olm, de la C/*Pagesia Catalana i de Carretera de Valls, que durant anys han sofert els efectes de la sobreocupació i d'usos residencials clarament irregulars en el seu entorn.
Són situacions que generen conflicte, degradació de l'espai urbà i una sensació molt profunda d'abandó institucional.
Però aquesta realitat no s'afronta només escoltant, s'afronta assumint responsabilitats. Per això, en aquesta legislatura he impulsat un reforç decidit del departament de disciplina urbanística, convençut que sense ordre urbanístic no hi ha convivència possible ni protecció real per a les persones més vulnerables.
Convé dir-ho amb claredat: empadronar-se no legalitza un habitatge ni un ús il·legal. El padró és un registre administratiu de fets, no un títol habilitant. Quan s'utilitza per a blanquejar situacions d'infrahabitatge, no estem davant un problema social, sinó davant un frau estructural que sol tenir un clar ànim de lucre darrere.
Les primeres víctimes d'aquest frau són, precisament les persones més vulnerables. Persones que viuen en espais insegurs, sense condicions mínimes d'habitabilitat, exposades a riscos reals. Mantenir aquestes situacions per por d'actuar no les protegeix, les exposa encara més i consolida un model d'explotació intolerable.
Des dels serveis socials es fa un treball imprescindible, però també cal ser honestos: els ajuntaments no disposem de capacitat residencial suficient per a absorbir de cop totes les situacions d'infrahabitatge que aflorarien si s'actués de manera massiva. Pretendre el contrari és traslladar a l'administració més pròxima una responsabilitat que és estructural i supramunicipal.
Això no pot servir d'excusa per a la inacció. AL Vendrell hem decidit actuar. Posar el focus on realment es genera el problema: en el padró municipal, en les llicències urbanístiques i en la disciplina urbanística. No per a perseguir persones vulnerables, sinó per a actuar contra els promotors i propietaris que es lucren de l'infrahabitatge, transformant il·legalment habitatges i degradant barris sencers.
Aquesta actuació ha d'anar acompanyada de comunicació clara i ferma. Els infractors han de saber que aquest Ajuntament detecta, creua dades, inspecciona i actua. Que l'infrahabitatge no és una oportunitat de negoci, sinó un risc real de sanció, clausura i responsabilitats.
Quan un habitatge no compleix les condicions mínimes i ha de ser tancada, la solució no pot recaure només als ajuntaments. La Generalitat de Catalunya i l'Estat han d'assumir el seu paper. Reforçar el parc públic d'habitatge, dotar de recursos reals i revisar el model de padró que avui facilita la normalització de situacions il·legals no és una opció, és una obligació.
No vull que aquest sigui un debat ideològic. La Llei no pot tenir excepcions segons el barri ni segons la situació personal. Els buits d'impunitat només alimenten el frau i la degradació. AL Vendrell hem decidit actuar: aplicar la Llei sense dreceres, sense mirar cap a un altre costat i sense permetre que l'infrahabitatge continuï sent un negoci.