Aquesta setmana fa un any de la mort d’una de les figures polítiques més humanes que hem conegut, Pepe Mujica. En un món ple de lideratges construïts des de l’ego, la por i la imposició, Mujica representava exactament el contrari: la senzillesa, l’escolta, la coherència. Parlava poc de poder i molt de dignitat. No necessitava aixecar la veu perquè la seva autoritat naixia de viure com pensava.
I és curiós perquè avui el món sembla caminar just en direcció oposada. Triomfen els lideratges que necessiten enemics, els que converteixen la provocació en una forma de govern, els que simplifiquen problemes complexos a cop d’eslògan i alimenten la indignació permanent. Quan el bonisme s’utilitza com un insult, quan la compassió es ridiculitza i quan la mà dura es ven com a sinònim d’eficàcia, defensar la humanitat es converteix gairebé en un acte revolucionari.
També passa a petita escala. També passa a Lleida.
Aquí fa temps que una determinada manera de fer política viu instal·lada en una torre d’ivori. Una política que prefereix el relat al diagnòstic, l’aparença a la solució. Ho hem vist massa vegades: davant problemes socials profunds, la resposta no és entendre què passa sinó buscar algú a qui culpar. És més fàcil assenyalar vuit persones per la seva vestimenta que afrontar les causes que hi ha darrere dels conflictes de convivència. És més senzill criminalitzar la pobresa que combatre-la. Multar qui es manifesta en lloc d’escoltar-lo.
I ara, una vegada més, tornarem a sentir parlar mesos i mesos de convivència i de civisme, de reglaments i de solucions màgiques —que misteriosament acabaran aprovades a les portes del 2027, quina casualitat. Però massa sovint aquest debat neix ja contaminat. En lloc de situar Lleida com un exemple de cohesió i convivència, sembla que la competició política consisteixi a veure qui endureix més el discurs. Atrinxerar-se en una cursa per veure qui la diu més grossa i qui fa la proposta més populista.
Mentrestant, s’obre tot un espai per a aquells que encara creiem en una política útil, valenta i transformadora. Una política que pensi en com construïm una ciutat més cohesionada, com combatem les desigualtats i com garantim oportunitats i convivència real per a la majoria dels veïns i veïnes. Una política disposada a liderar des de la humilitat, però també des de la convicció.
I així, paraules que haurien de servir per cosir la ciutat acaben convertides en armes llancívoles. La paraula “civisme”, per exemple, ha perdut tota la seva essència. El civisme havia de ser respecte mutu, corresponsabilitat, comunitat. Ara massa sovint s’utilitza només per parlar de sancions, prohibicions i expulsions. Com si conviure fos simplement obeir. Com si la ciutat només fos per a aquells que no qüestionen absolutament res.
Mentrestant, hi ha barris sencers que continuen esperant respostes. Barris on les desigualtats no es resolen amb discursos institucionals ni amb campanyes de màrqueting polític. Barris cansats de sentir-se observats només quan hi ha un problema, però invisibles quan reclamen oportunitats. I potser el més preocupant és la normalitat amb què s’ha instal·lat aquesta mirada.
Per això crec que avui més que mai cal reivindicar una altra manera de fer política. Una política que escolti abans de sentenciar. Que entengui la seguretat com el resultat d’una societat cohesionada i no com una excusa per dividir. Que no governi des del pedestal ni des de la superioritat moral. Que sàpiga obrir el pregó a la ciutat. Que trepitgi carrer. Que no renunciï a transformar, a educar, a liderar i a construir.
Potser sí, potser en aquests temps defensar l’empatia sembla ingenu. Però també deien ingenu a Mujica. I precisament perquè el món sembla premiar els qui criden més fort, és quan més necessari és recordar que la política també pot ser -i ha de ser- humilitat, proposta i escolta.
I això, lluny de ser feblesa, és l’única força que val la pena.