L’endemà del Dia Mundial del Medi Ambient és un bon moment per recordar una realitat que ja forma part del nostre dia a dia: el canvi climàtic no és una amenaça llunyana. El notem quan travessem un carrer sense ombra en ple juny, quan una plaça es converteix en una illa de calor o quan les nits tropicals deixen de ser patrimoni exclusiu del fort de l’agost i arriben cada vegada més aviat.
La crisi climàtica també es viu als barris.
Durant anys hem centrat el debat en la reducció d’emissions i la transició energètica. I és evident que cal continuar avançant en aquesta direcció. Però hi ha una altra qüestió igualment important: com adaptem les nostres ciutats a una realitat que ja està canviant i que afecta directament la salut i la qualitat de vida de la ciutadania.
A Lleida ho coneixem bé. La calor sempre ha format part de la nostra identitat climàtica, però avui sabem que no afecta tots els espais de la mateixa manera. Diversos estudis ho demostren. Entre ells, el treball de l’arquitecta lleidatana Helena Guiu que us convido a consultar en obert, que constata diferències de temperatura de fins a tretze graus entre zones verdes –com La Mitjana, les Basses o l’Arborètum- i determinats entorns industrials. Tretze graus. La diferència entre un espai confortable i un espai inhòspit.
Davant d’això, hi ha una eina tan simple com eficaç: els arbres.
Els arbres fan ombra, refresquen l’ambient, retenen humitat, milloren la qualitat de l’aire i afavoreixen la biodiversitat. No són només un element ornamental. Són una infraestructura urbana essencial. Una ciutat amb arbres és una ciutat més saludable, més habitable i més preparada per afrontar temperatures extremes.
Per això, ara que es compleix gairebé un any del debat sobre la tala d’arbres a l’avinguda Rovira Roure, convé recordar que aquella queixa anava molt més enllà dels exemplars afectats. El que estava en joc era el model de ciutat. La reacció ciutadana va posar de manifest una preocupació compartida: Lleida necessita prendre’s seriosament l’adaptació climàtica. I també va evidenciar les dificultats d’un govern municipal que va oferir explicacions difuses i canviants davant una decisió que afectava un dels elements més valuosos de l’espai públic: l’arbrat.
No es tracta de conservar qualsevol arbre en qualsevol circumstància. Hi ha actuacions necessàries i decisions complexes. Però cada vegada que desapareix arbrat consolidat hauríem de preguntar-nos què es perd, quin impacte tindrà sobre el confort climàtic i quant temps caldrà perquè les noves plantacions puguin oferir els mateixos beneficis.
Durant dècades hem planificat les ciutats prioritzant el vehicle, l’edificació o l’aprofitament intensiu de l’espai. Hem sacrificat massa ombra, massa verd i massa qualitat urbana en nom d'un progrés que sovint només es mesurava en metres quadrats construïts o en rendibilitat econòmica. Avui sabem que una ciutat moderna no és la que creix més, sinó la que garanteix millor qualitat de vida. I això obliga a incorporar nous criteris: la salut, el benestar i la capacitat d'adaptació davant un clima cada vegada més extrem.
En aquest sentit, cada cop guanya més reconeixement la regla 3-30-300: veure almenys tres arbres des de casa, disposar d’un 30% de cobertura vegetal al barri i tenir un espai verd a menys de 300 metres del domicili. Més que una fórmula teòrica, és una manera concreta d’entendre què vol dir construir una ciutat saludable.
Lleida necessita més ombra, més refugis climàtics, més arbres als carrers i més espais verds de proximitat. Necessita entendre que els arbres no són una despesa de manteniment, sinó una inversió en salut pública, benestar i qualitat de vida.
Perquè davant la calor que ja estem vivint, la resposta no pot ser només tancar-nos en espais climatitzats. La resposta també passa per transformar l’espai públic i fer-lo més amable, més resilient i més preparat.
La Lleida del futur no es decidirà només en els grans projectes. També es decidirà a l’ombra dels arbres que siguem capaços de conservar i plantar avui.