Fa uns dies el cap de l’oposició publicava un article on enumerava, amb una aritmètica impecable però amb una conclusió força menys rigorosa, els anys de govern del PSC a la Paeria. Les dades són correctes. La lectura que en fa, no tant. Perquè repetir una llista no converteix una opinió en diagnòstic, ni una sensació en projecte de ciutat.
Sí, el PSC ha governat Lleida molts anys. Ho ha fet perquè la ciutadania, elecció rere elecció, ens ha donat la seva confiança. Això no és cap anomalia democràtica ni cap “encorsetament del sistema”; és, simplement, democràcia. I no és cert que no hi hagi hagut alternança mai: el PP (aleshores Alianza Popular) també va governar la ciutat durant dos anys, entre 1987 i 1989. La memòria selectiva no ajuda gaire a fer anàlisi política.
Reduir gairebé mig segle de govern municipal a una idea de “cansament” generalitzat és instal·lar-se en l’imaginari, no en la realitat. Lleida no es governa amb impressions, sinó amb projecte i amb feina. I d’això, el PSC en té. Tenim ambició, però no de proclames buides, sinó de polítiques públiques concretes: una ciutat cohesionada, que creix sense deixar ningú enrere; que aposta per la innovació, la transició verda, l’habitatge assequible, l’espai públic digne i els serveis de proximitat.
Dir que Lleida està “empobrida cívicament, culturalment i moralment” pot quedar bé en un article d’opinió, però és profundament injust amb una ciutat viva, amb un teixit associatiu potent, amb creadors, estudiants, pagesos, emprenedors i veïns que cada dia fan Lleida millor. Nosaltres n’estem orgullosos. Ens agrada Lleida. I treballem per Lleida.
Sorprèn, d’altra banda, el relat victimista segons el qual el PP és una veu silenciada. Costa de sostenir quan tenen altaveus mediàtics, representació institucional i llibertat absoluta per dir el que vulguin. I encara sorprèn més la contradicció entre denunciar situacions socials complexes amb vídeos sensacionalistes i, alhora, criticar les polítiques que busquen donar-hi resposta. En què quedem? Denunciar o solucionar?
Potser el problema és que ja no cola qualsevol discurs. Que la ciutadania demana propostes i no només eslògans de “seny, ordre i identitat” sense contingut real. Perquè aquest “gir” que proposen no és neutre. Va contra polítiques d’igualtat, contra drets conquerits i contra una manera d’entendre la ciutat que suma i no assenyala. Quan es banalitza el feixisme o es qüestionen drets, no parlem d’abstraccions, sinó de vides reals.
Comparar Lleida amb Badalona i posar com a exemple Xavier García Albiol és, com a mínim, una declaració d’intencions. No sabem si també s’atreviria a fer allà els mateixos vídeos sensacionalistes. No és una qüestió personal, sinó de model. El PSC defensa una ciutat que governa des del respecte institucional, no des de la confrontació permanent; que construeix convivència, no por.
El canvi que alguns anuncien no és inevitable. El que és necessari és continuar avançant, corregint el que calgui, escoltant la ciutadania i governant amb responsabilitat. Lleida no necessita salts al buit, sinó futur. I el futur es construeix amb fets, no amb fantasies.
Continuarem parlant, dialogant i treballant. No contra ningú, sinó a favor de Lleida. I això, per molt que alguns els incomodi, també és una idea legítima. I sobretot, una idea guanyadora.