Hem viscut uns dies surrealistes. Com si fóssim en el desenllaç d’una sèrie de Netflix on en un cap de setmana es desencalla tota la trama.
Desallotjament de la Maricarmen, manifestacions del sindicat de llogateres, Reial decret d’habitatge, negociacions en un cap de setmana, els partits que donen suport al govern (Podemos i ERC) demanant que no es negociï amb Junts per Catalunya, negociacions trencades, text farcit d’inseguretats jurídiques i possibles inconstitucionalitats, el govern perd la votació i... es convoquen eleccions.
L’habitatge ha estat l’excusa per a la convocatòria electoral. I, pel camí, hem deixat de parlar del drama de Ceuta.
És difícil no pensar que tot plegat estava molt calculat. Però, com no soc malpensada, parlem del Reial decret que Junts per Catalunya va votar en contra.
Molts ciutadans es preguntaran quin ha estat el motiu del nostre vot. En citaré alguns. El principal és la seva tramitació. Si l’habitatge és la primera preocupació dels ciutadans, s’ha de despatxar en un cap de setmana a través d’un Reial decret que no admet modificacions en el seu articulat?
Hem d’acceptar que estigui farcit d’inseguretats jurídiques que afecten milers de petits propietaris? Molts jubilats de les nostres comarques tenen pensions molt baixes. Un pagès pot cobrar menys de 800 euros al mes i la pensió mitjana dels autònoms ronda els 1.000 euros.
Alguns, amb molt d’esforç, han estalviat i han comprat un petit immoble que posen a lloguer per complementar la pensió. Ara posem-nos en el seu lloc. Si en aquell habitatge hi ha un ocupa, una persona que deixa de pagar el lloguer (perquè no vol o perquè és una família vulnerable), qui ajuda aquest petit propietari a viure? Qui li paga les despeses del pis? Qui li paga la residència si algun dia la necessita? Qui li garanteix que cobrarà? En molts casos, ningú.
I aquesta també és una realitat que forma part del problema de l’habitatge. Però aquesta realitat no surt en el debat. Perquè quan parlem de propietaris només parlem dels grans inversors, dels fons o dels especuladors. I no és així.
A Lleida hi ha pagesos, autònoms, comerciants i famílies que han treballat tota la vida i que tenen un petit patrimoni. I què els passa? Doncs que molts prefereixen no posar-lo al mercat de lloguer.
Evidentment que hem de protegir les persones vulnerables. És l’obligació de les administracions. Però aquesta responsabilitat no pot recaure sobre el petit propietari.
Per això, Junts no va votar el decret d’habitatge. Perquè, entre altres qüestions, consideràvem que generava inseguretat jurídica. I la inseguretat jurídica genera por. Por entre els propietaris. I també entre els qui han d’invertir i promoure nous habitatges.
La nostra proposta era molt clara: deixar el decret sobre la taula i continuar negociant. Millorar-lo. Buscar garanties. Arribar a un acord. I la solució passa per construir més habitatge públic i social. Posar sòl al mercat. Agilitzar llicències. Facilitar la promoció. Donar seguretat als propietaris. I fer atractiu posar un habitatge buit a lloguer. Donant incentius, no.
Perquè protegir una persona vulnerable és una obligació. Però protegir qui ha treballat tota una vida, ha pagat impostos i ha aconseguit estalviar per tenir una mica més de tranquil·litat també ho és.
Però negociar no ha estat la resposta del govern. La resposta ha estat: convocatòria d’eleccions i aprovació del Reial decret a través de la Comissió Permanent del Congrés, on tenen majoria. Tot molt legal però, políticament discutible.
Per tant, la prioritat era l’habitatge o l’excusa per convocar eleccions?
Afegir La Ciutat com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat