L’Informe Fènix arriba en un moment oportú. Catalunya necessita parlar d’economia amb més profunditat. I una de les aportacions més valuoses del document és precisament aquesta: atrevir-se a posar sobre la taula una pregunta incòmoda però necessària. Per què el creixement econòmic del país no es tradueix prou en més benestar, millors salaris i més cohesió?
L’informe fa un exercici rigorós de diagnosi per sectors econòmics o productius. Analitza productivitat, mercat laboral, serveis, indústria o turisme i no només es queda en la diagnosi sinó que s’atreveix a plantejar mesures per repensar el model econòmic català. I això és rellevant, perquè massa sovint som uns experts diagnosticadors però ens costa ser valents en la proposta i sovint ens quedem amb la imatge que creixement és sinònim a prosperitat, i les dades i les projeccions diuen més aviat el contrari.
Però llegit i rellegit, des d’una mirada lleidatana, m’atreveixo a posar un altre eix, més enllà del dels sectors i que ha d’anar estrictament lligat amb el primer: pot Catalunya afrontar els seus desequilibris econòmics només amb una mirada sectorial?
Perquè els sectors no existeixen en abstracte. Tenen geografia, context i impactes diferents segons el territori on s’arrelen.
Les mateixes polítiques poden generar efectes molt diferents segons on s’apliquin. El que pot respondre a una problemàtica metropolitana no necessàriament dona resposta a realitats econòmiques, socials i demogràfiques diverses.
L’exemple del turisme ajuda a entendre-ho.
L’Informe Fènix planteja mesures fiscals per corregir externalitats i ordenar un sector que, en la majoria del país, genera pressió sobre l’habitatge, l’espai públic o els serveis. És un debat legítim i necessari. Però també cal preguntar-se si una mateixa recepta té el mateix sentit a tot arreu.
Quin impacte tindria, per exemple, en territoris que justament estan construint un model turístic diferent? En comarques que aposten per un turisme familiar, sostenible, vinculat al patrimoni natural, cultural o esportiu, lluny de dinàmiques de massificació? La política que resol un problema en un lloc pot limitar oportunitats en un altre si no incorpora una mirada territorial.
I això no afecta només el turisme.
També passa amb la indústria, la logística, l’energia o el sector agroalimentari. Catalunya és una economia diversa perquè és un país territorialment divers. I aquesta diversitat no és un inconvenient a corregir, sinó un actiu a entendre i a governar-lo millor.
Per això potser la gran aportació que ara podem fer al debat que obre l’Informe Fènix és afegir-hi aquesta capa territorial.
No es tracta d’oposar sectors i territori, ni de qüestionar diagnòstics solvents. Al contrari. Es tracta d’assumir que les transformacions econòmiques només seran eficaces i socialment justes si tenen en compte les realitats concretes del país.
Durant massa temps hem tendit a pensar Catalunya des d’una certa homogeneïtat econòmica que no existeix. Però la Catalunya metropolitana, la de Ponent, el Pirineu, l’Ebre, el Camp o la Catalunya Central no afronten exactament els mateixos reptes ni parteixen de les mateixes fortaleses. És més la principal conseqüència del despoblament rural, del monocultiu econòmic en diverses zones i de la dependència del sector públic ha estat precisament tenir només una mirada de país sense reconèixer-ne ni les realitats ni les complexitats del país sencer.
Els informes econòmics són imprescindibles. Però si no incorporen mirada territorial, difícilment resoldran els desequilibris que volen corregir. Més aviat poden agreujar-los.
Catalunya necessita una economia més productiva, més innovadora i més cohesionada. Però també necessita una nova manera de pensar les polítiques públiques: menys uniforme i més conscient de la pluralitat del país.
Potser aquest és el debat que des del mite del renaixement del Fènix ens convida, també, a obrir.
L’Informe Fènix arriba en un moment oportú. Catalunya necessita parlar d’economia amb més profunditat. I una de les aportacions més valuoses del document és precisament aquesta: atrevir-se a posar sobre la taula una pregunta incòmoda però necessària. Per què el creixement econòmic del país no es tradueix prou en més benestar, millors salaris i més cohesió?
L’informe fa un exercici rigorós de diagnosi per sectors econòmics o productius. Analitza productivitat, mercat laboral, serveis, indústria o turisme i no només es queda en la diagnosi sinó que s’atreveix a plantejar mesures per repensar el model econòmic català. I això és rellevant, perquè massa sovint som uns experts diagnosticadors però ens costa ser valents en la proposta i sovint ens quedem amb la imatge que creixement és sinònim a prosperitat, i les dades i les projeccions diuen més aviat el contrari.
Però llegit i rellegit, des d’una mirada lleidatana, m’atreveixo a posar un altre eix, més enllà del dels sectors i que ha d’anar estrictament lligat amb el primer: pot Catalunya afrontar els seus desequilibris econòmics només amb una mirada sectorial?
Perquè els sectors no existeixen en abstracte. Tenen geografia, context i impactes diferents segons el territori on s’arrelen.
Les mateixes polítiques poden generar efectes molt diferents segons on s’apliquin. El que pot respondre a una problemàtica metropolitana no necessàriament dona resposta a realitats econòmiques, socials i demogràfiques diverses.
L’exemple del turisme ajuda a entendre-ho.
L’Informe Fènix planteja mesures fiscals per corregir externalitats i ordenar un sector que, en la majoria del país, genera pressió sobre l’habitatge, l’espai públic o els serveis. És un debat legítim i necessari. Però també cal preguntar-se si una mateixa recepta té el mateix sentit a tot arreu.
Quin impacte tindria, per exemple, en territoris que justament estan construint un model turístic diferent? En comarques que aposten per un turisme familiar, sostenible, vinculat al patrimoni natural, cultural o esportiu, lluny de dinàmiques de massificació? La política que resol un problema en un lloc pot limitar oportunitats en un altre si no incorpora una mirada territorial.
I això no afecta només el turisme.
També passa amb la indústria, la logística, l’energia o el sector agroalimentari. Catalunya és una economia diversa perquè és un país territorialment divers. I aquesta diversitat no és un inconvenient a corregir, sinó un actiu a entendre i a governar-lo millor.
Per això potser la gran aportació que ara podem fer al debat que obre l’Informe Fènix és afegir-hi aquesta capa territorial.
No es tracta d’oposar sectors i territori, ni de qüestionar diagnòstics solvents. Al contrari. Es tracta d’assumir que les transformacions econòmiques només seran eficaces i socialment justes si tenen en compte les realitats concretes del país.
Durant massa temps hem tendit a pensar Catalunya des d’una certa homogeneïtat econòmica que no existeix. Però la Catalunya metropolitana, la de Ponent, el Pirineu, l’Ebre, el Camp o la Catalunya Central no afronten exactament els mateixos reptes ni parteixen de les mateixes fortaleses. És més la principal conseqüència del despoblament rural, del monocultiu econòmic en diverses zones i de la dependència del sector públic ha estat precisament tenir només una mirada de país sense reconèixer-ne ni les realitats ni les complexitats del país sencer.
Els informes econòmics són imprescindibles. Però si no incorporen mirada territorial, difícilment resoldran els desequilibris que volen corregir. Més aviat poden agreujar-los.
Catalunya necessita una economia més productiva, més innovadora i més cohesionada. Però també necessita una nova manera de pensar les polítiques públiques: menys uniforme i més conscient de la pluralitat del país.
Potser aquest és el debat que des del mite del renaixement del Fènix ens convida, també, a obrir.