Quan una casa tremola cada vegada que passa un tren, el que està en joc no és només el confort. Parlem de seguretat, de salut mental i de dignitat. Parlem de persones que veuen com el seu refugi més íntim, la seva llar, deixa de ser un espai de tranquil·litat per convertir-se en una font constant d’angoixa.
És especialment alarmant que molts afectats descriguin la seva realitat quotidiana com una convivència amb “miniterratrèmols”. Aquesta expressió, lluny de ser exagerada, reflecteix una vivència persistent d’inestabilitat. Viure amb aquesta sensació continuada pot generar ansietat, dificultats per descansar i una percepció permanent de risc que impacta directament en la qualitat de vida.
No estem parlant només de percepcions. Les esquerdes a les parets i a les estructures d’habitatges a l’Horta, pel pas de trens, són una evidència tangible del problema. Aquestes lesions no només representen un cost econòmic, sinó que també poden esdevenir una amenaça real per a la integritat dels edificis. El fet que aquestes esquerdes reapareguin malgrat les reparacions evidencia que les mesures adoptades fins ara per les administracions han estat insuficients o, directament, inadequades.
Cap família hauria de viure amb la por que casa seva es deteriori progressivament. Aquesta situació genera impotència, frustració i, el que és més greu, una profunda sensació d’abandonament institucional.
Aquest cas posa sobre la taula un debat imprescindible: quin és l’equilibri acceptable entre el desenvolupament d’infraestructures i el benestar de la ciutadania? Ningú discuteix la importància del transport ferroviari per a la mobilitat i l’economia. Estic a favor de les infraestructures ferroviàries, és més, són imprescindibles, però s’han de fer tenint cura de l’entorn i sense afectacions.
Quan es genera patiment sostingut als veïns, és obligatori revisar les decisions preses. És necessari analitzar si s’han fet tots els estudis pertinents, si s’han previst correctament els impactes i, sobretot, si s’han aplicat les mesures correctores adequades. I si no és així, cal assumir responsabilitats.
També és imprescindible parlar de la resposta institucional. Els afectats no necessiten només paraules de comprensió o gestos simbòlics. Necessiten solucions reals. Necessiten actuacions tècniques eficaces que eliminin o minimitzin les vibracions. Necessiten solucions immediates.
Ignorar el problema o allargar els terminis només contribueix a incrementar la desconfiança i la decepció. Cada dia que passa sense una resposta clara és un dia més en què aquestes famílies conviuen amb la incertesa. I aquesta incertesa desgasta emocionalment i també econòmicament.
Cal entendre que darrere de cada esquerda hi ha molt més que un dany material. Hi ha persones que veuen alterada la seva estabilitat, que pateixen per si el problema empitjorarà, que no poden descansar amb normalitat. Aquest desgast psicològic és difícil de quantificar, però és absolutament real.
Per tot això, la situació exigeix una actuació urgent, transparent i rigorosa. Les persones i famílies afectades no poden quedar atrapades entre informes contradictoris o processos administratius interminables. Els veïns de l’Horta tenen dret a que l’administració els doni una solució real i verificable al problema de les esquerdes.
No podem permetre que aquesta problemàtica quedi invisibilitzada. Escoltar els afectats, investigar amb profunditat les causes de les vibracions i aplicar solucions eficaces no és només una qüestió tècnica, sinó una obligació moral i política.
L’esquerra lleidatana, històricament, s’ha omplert de missatges en defensa de l’Horta, ara bé, governen arreu, els uns i els altres. Aquí governen, allí gestionen, més enllà pacten, però el temps passa i el problema s’agreuja. El silenci no és una opció. La preocupació és legítima. I l’actuació, imprescindible. Les administracions tenen l’obligació d’actuar, i de fer-ho ara. Així ho creiem, defensem i ens comprometem des del PP Lleida.
