OPINIÓ | Els diners que falten

Article d'opinió de Sílvia Martínez i Fuentes, candidata d'Esquerra Republicana de Catalunya al Senat per Lleida

Sílvia Martínez i Fuentes
Sílvia Martínez i Fuentes
17 de novembre de 2026 a les 15:48h

Un tren que arriba tard no és només un problema ferroviari. És una mare que no arriba a recollir la criatura, un treballador que perd hores de feina i una empresa que no sap a quina hora tindrà la plantilla completa. A Lleida, això no ens ho han d'explicar. Ho vivim.

Per això, quan parlem de dèficit fiscal, convindria deixar de mirar-lo com una discussió entre experts. No són només xifres en un informe. Són visites mèdiques que s'ajornen, escoles que necessiten recursos, carreteres que fa massa temps que esperen millores i trens que continuen sense oferir el servei que mereixem.

Com a exdirectora territorial d'Economia i Hisenda a Lleida, Pirineu i Aran, he vist de prop què significa haver d'atendre necessitats creixents amb recursos insuficients. I també sé que els pressupostos no fan miracles. Si els diners que generem no retornen en una proporció justa, algú acaba pagant la diferència. I aquest algú acostuma a tenir nom i cognoms.

La classe treballadora n'assumeix bona part del cost. Però les petites i mitjanes empreses també. En parlem massa poc. Una persona atrapada cada matí en un tren impuntual és una vida capgirada, però també és productivitat perduda. I quan el transport ferroviari de mercaderies no disposa de vies ni capacitat suficients i quan els camions no circulen per carreteres àgils i modernes, les empreses de casa nostra perden competitivitat. Necessitem inversions, manteniment i desdoblaments allà on calguin. No més resignació.

La falta de finançament per als serveis públics i la manca sostinguda d'inversions de l'Estat tenen causes i responsabilitats diferents, però un resultat compartit: un país que contribueix molt més del que rep. No és una qüestió que afecti només els independentistes, ni només qui utilitza la sanitat pública o el tren. Ens afecta a tots. També a qui no vota Esquerra Republicana.

I aquí és on la política ha de decidir si vol ser útil o limitar-se a repartir culpes. ERC ha negociat fins a l'últim moment de la legislatura per millorar el finançament. Hi havia sobre la taula una proposta de prop de 4.700 milions d'euros addicionals per a Catalunya. No es va aprovar. No era el punt d'arribada, ni resolia tota la injustícia. Però era un avenç que podia traduir-se en millors serveis i més capacitat de decisió. Mentrestant, altres han preferit desqualificar qualsevol pas que no fos el seu, encara que el resultat sigui quedar-nos amb les mans buides.

A la gent no li hem de demanar que s'aprengui les etiquetes de cada model. Li devem una resposta molt més senzilla: qui defensa que els recursos arribin, qui s'asseu a negociar i qui assumeix la responsabilitat d'aconseguir millores concretes.

Defensar cada euro per a Catalunya no és renunciar a res. Continuo defensant la independència política i econòmica del nostre país, precisament perquè vull que puguem decidir què fem amb els nostres recursos. Però mentre no l'assolim, no penso acceptar que cada any tornem a perdre oportunitats per una discussió de noms.

A Lleida sabem què costa tirar endavant una casa, una explotació agrària o un negoci. Potser per això també sabem reconèixer una evidència: els diners que ens falten no són una abstracció. Són el futur que deixem d'invertir avui.

Afegir La Ciutat com a font preferida de Google de forma gratuïta

Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat

Activar ara