OPINIÓ | Els diners que falten

Article d'opinió de Sílvia Martínez i Fuentes, candidata d'Esquerra Republicana de Catalunya al Senat per Lleida

Sílvia Martínez i Fuentes
Sílvia Martínez i Fuentes
17 de novembre de 2026 a les 15:48h

Afegir La Ciutat com a font preferida de Google de forma gratuïta

Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat

Activar ara

Un tren que arriba tard no és només un problema ferroviari. És una mare que no arriba a recollir la criatura, un treballador que perd hores de feina i una empresa que no sap a quina hora tindrà la plantilla completa. A Lleida, això no ens ho han d'explicar. Ho vivim.

Per això, quan parlem de dèficit fiscal, convindria deixar de mirar-lo com una discussió entre experts. No són només xifres en un informe. Són visites mèdiques que s'ajornen, escoles que necessiten recursos, carreteres que fa massa temps que esperen millores i trens que continuen sense oferir el servei que mereixem.

Com a exdirectora territorial d'Economia i Hisenda a Lleida, Pirineu i Aran, he vist de prop què significa haver d'atendre necessitats creixents amb recursos insuficients. I també sé que els pressupostos no fan miracles. Si els diners que generem no retornen en una proporció justa, algú acaba pagant la diferència. I aquest algú acostuma a tenir nom i cognoms.

La classe treballadora n'assumeix bona part del cost. Però les petites i mitjanes empreses també. En parlem massa poc. Una persona atrapada cada matí en un tren impuntual és una vida capgirada, però també és productivitat perduda. I quan el transport ferroviari de mercaderies no disposa de vies ni capacitat suficients i quan els camions no circulen per carreteres àgils i modernes, les empreses de casa nostra perden competitivitat. Necessitem inversions, manteniment i desdoblaments allà on calguin. No més resignació.

La falta de finançament per als serveis públics i la manca sostinguda d'inversions de l'Estat tenen causes i responsabilitats diferents, però un resultat compartit: un país que contribueix molt més del que rep. No és una qüestió que afecti només els independentistes, ni només qui utilitza la sanitat pública o el tren. Ens afecta a tots. També a qui no vota Esquerra Republicana.

I aquí és on la política ha de decidir si vol ser útil o limitar-se a repartir culpes. ERC ha negociat fins a l'últim moment de la legislatura per millorar el finançament. Hi havia sobre la taula una proposta de prop de 4.700 milions d'euros addicionals per a Catalunya. No es va aprovar. No era el punt d'arribada, ni resolia tota la injustícia. Però era un avenç que podia traduir-se en millors serveis i més capacitat de decisió. Mentrestant, altres han preferit desqualificar qualsevol pas que no fos el seu, encara que el resultat sigui quedar-nos amb les mans buides.

A la gent no li hem de demanar que s'aprengui les etiquetes de cada model. Li devem una resposta molt més senzilla: qui defensa que els recursos arribin, qui s'asseu a negociar i qui assumeix la responsabilitat d'aconseguir millores concretes.

Defensar cada euro per a Catalunya no és renunciar a res. Continuo defensant la independència política i econòmica del nostre país, precisament perquè vull que puguem decidir què fem amb els nostres recursos. Però mentre no l'assolim, no penso acceptar que cada any tornem a perdre oportunitats per una discussió de noms.

A Lleida sabem què costa tirar endavant una casa, una explotació agrària o un negoci. Potser per això també sabem reconèixer una evidència: els diners que ens falten no són una abstracció. Són el futur que deixem d'invertir avui.

Sobre l'autor
Sílvia Martínez i Fuentes
Sílvia Martínez i Fuentes
El més llegit