Dijous, a la Seu Vella, les salves van tornar a trencar el silenci. Després vam fer l’ofrena davant del bust de Lluís Companys. És un gest que repetim cada any i que, ara més que mai, conserva tot el sentit. Aturar-nos, ser-hi, recordar. Vuitanta-sis anys després del seu afusellament, continuem portant-hi flors. I ho continuarem fent. Però mentre hi deixàvem les nostres, pensava que les flors, totes soles, no defensen cap llibertat.
Em pregunto si estem a l’altura d’allò que diem defensar. Si el respecte que expressem davant d’un monument es tradueix després en les nostres decisions. Si sabem sostenir aquest compromís quan deixa de ser còmode.
Companys va ser detingut a l’exili, lliurat al franquisme, sotmès a un consell de guerra sense garanties i afusellat a Montjuïc el 15 d’octubre de 1940. Amb el seu assassinat volien liquidar també les institucions que representava, unes llibertats i la voluntat d’un país de governar-se.
Per això ens va indignar profundament sentir com, al ple de la Paeria del setembre, un regidor de Vox qualificava Companys de «genocida». Sentir aquelles paraules era doblement greu: es difamava un president afusellat pel franquisme dins d’una institució que deu la seua recuperació democràtica a la lluita i al sacrifici de tantes persones que van patir la repressió. L’alcalde li va demanar tres vegades que retirés l’expressió. No ho va fer i va acabar expulsat de la sessió.
Això no es pot quedar sense resposta. Des d’Esquerra hem presentat una iniciativa per reprovar-lo, perquè parlar des d’un escó comporta una responsabilitat. La representació democràtica no ens dona carta blanca per difamar ni per convertir el dolor de les víctimes en munició política.
Companys no va ser cap genocida. Qualificar-lo així és una falsedat que tergiversa la història i difama la memòria d’un president assassinat pel franquisme. Ens indigna i ens obliga a respondre: no podem normalitzar que s’utilitzi el saló de plens per escampar aquestes mentides. Defensar la memòria democràtica també vol dir desmentir-les amb claredat i exigir responsabilitats a qui les pronuncia.
Entenc l’antifeixisme com una responsabilitat quotidiana. La de no deixar sola una persona quan l’assenyalen pel seu origen, la seua llengua, la seua identitat o les seues idees. La de defensar els drets també quan qui els necessita no pensa com nosaltres. La de posar límits al poder i garantir que la discrepància es pugui expressar sense por.
El 2026 no és el 1940. Conèixer la història ens obliga a respectar les diferències entre èpoques i també ens ajuda a reconèixer els senyals d’alarma: l’odi presentat com a valentia, la humiliació celebrada com una ocurrència, la crueltat convertida en una proposta política.
Companys forma part d’una tradició republicana que sento meua. Una tradició arrelada també a les terres de Lleida, que vincula la llibertat del país amb la dignitat de la seua gent. Per mi, aquest llegat pren sentit quan la política serveix per reduir desigualtats, obrir oportunitats i fer que les institucions responguin a les persones. La democràcia necessita aquesta feina diària per mantenir-se viva.
Dijous vam fer una ofrena. Al pròxim ple demanarem una reprovació. Jo hi veig un mateix fil: el compromís de ser conseqüents amb la memòria que reivindiquem. Vull una Lleida on el racisme, el feixisme i l’autoritarisme trobin una resposta democràtica ferma. Una ciutat on ningú hagi d’abaixar el cap per ser qui és.
Continuarem portant flors a Companys. I, quan tornem a la Paeria, ens tocarà defensar amb la mateixa convicció allò que representen.
Afegir La Ciutat com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat