Catalunya és avui el resultat del treball i l’esforç de moltes generacions durant segles, però la seva transformació s’ha accelerat en les últimes dècades. Per exemple, hem canviat i molt respecte a la demografia. Si a mitjans dels anys vuitanta el país tot just superava els 6 milions d’habitants, avui ja en som més de 8 milions. De quina manera s’ha distribuït aquest creixement de la població?
La majoria de la gent s’ha concentrat entre l’AP-2 i l’AP-7, és a dir, a l’àrea metropolitana de Barcelona. Avui, més del 70% dels catalans viuen en aquest entorn. Mentrestant, a l’interior del país i al Pirineu la realitat és la contrària. Aquí el problema és que la gent envelleix sense relleu i s’agreuja el cercle viciós segons el qual, com no hi ha serveis i oportunitats, la gent marxa. I que com la gent marxa, les administracions no aposten per aquestes zones del país.
Aquesta realitat és coneguda pels catalans i les catalanes. Durant el franquisme, especialment entre els anys 50 i 70, Catalunya va viure una forta onada migratòria i una industrialització concentrada que va consolidar un model territorial desequilibrat. No només no hem aconseguit revertir la dinàmica, sinó que sembla haver-se accentuat sense remei.
Però no ens enganyem, aquesta no és només una qüestió catalana. A Europa i a l’Estat estem veient com el poder es concentra en grans capitals que ho absorbeixen tot. S’ha parlat molt de Madrid DF. Una autèntica aspiradora, que atrapa inversions i oportunitats, mentre buida tot el que té al voltant.
Catalunya corre el risc de consolidar la seva pròpia versió d’aquest model fallit. Una àrea metropolitana que creix sense límits i uns territoris que se senten abandonats amb les seves conseqüències econòmiques.
I això seria un fracàs col•lectiu que representaria dues cares de la mateixa moneda. D’una banda, a les grans ciutats, la vida es fa cada vegada més difícil. Els habitatges no quadren amb els sous. La mobilitat no funciona. La gent veu com els serveis públics es van degradant. I d’una altra, a la resta del país, les nostres ciutats i pobles són un miratge del que van ser.
Des d’ERC creiem que la política en majúscules està per servir a la ciutadania i al país, i una de les nostres missions és fer realitat un model de país equilibrat. Més encara quan la gent sap que és un problema i tothom guanyaria arreglant-ho. La cohesió territorial és una condició imprescindible per garantir igualtat i democràcia. Sense ella, obrim la porta a la política del ressentiment i l’odi que només s’alimenta del dolor i les insatisfaccions del nostre poble.
Per tot això, defensem la necessitat d’un canvi de rumb. No ens serveix un creixement sense direcció a canvi d’un model de país d’aparador, que importa salaris baixos i expulsa talent. Cal garantir serveis públics de qualitat arreu del país: sanitat, educació, mobilitat i accés a la cultura no poden dependre del lloc on vius. Cal també una aposta decidida per un model econòmic diversificat, que generi oportunitats més enllà de l’àrea metropolitana, vinculant desenvolupament i territori.
Per aconseguir-ho, cal també parlar de poder. Els municipis han de disposar de més recursos i més capacitat de decisió. Ens cal un nou model municipal que, sense perdre sobirania, permeti més flexibilitat i més capacitat d’acció. Sense un veritable enfortiment del món local, no hi haurà equilibri territorial possible.
Alhora, cal abordar els grans reptes del futur amb aquesta mirada. La transició ecològica no pot convertir determinats territoris en zones de sacrifici. I la crisi de l’habitatge, especialment greu a les grans ciutats, no es resoldrà amb el que ja comença a perfilar-se com un nou barraquisme vertical, sinó amb una mirada de país: amb serveis, connectivitat i oportunitats arreu.
Tot aquest canvi no és possible sense el lideratge de Barcelona. Ara bé, ha de comprendre el seu paper com a capital de país i exercir-lo. Barcelona pot i deu sumar i multiplicar. Per això parlem de Catalunya-ciutat. Lluny de la bestialitat d’un Madrid DF que ofega la resta i acabarà per devorar-se a si mateix, necessitem una xarxa de capitals, de pobles i de ciutats mitjanes que cooperen i es reforcen mútuament. Una Catalunya que no replica un model caduc, sinó que innova i aposta per l’equilibri, la redistribució de la riquesa i les oportunitats.
Perquè, en el fons, de què estem parlant? D’una cosa molt senzilla: que viure a qualsevol municipi de Catalunya no sigui una heroïcitat, sinó una opció real i digna.
Parlem d’un nou projecte de país. Perquè una altra Lleida i una altra Barcelona són urgents i necessàries. Perquè una relació diferent entre les ciutats i el país és imprescindible per una nova Catalunya. Una Catalunya que tingui el millor de les ciutats, i unes ciutats que s’impliquin amb Catalunya.