El 7 de desembre els veïns de Gósol van votar en referèndum passar de la província de Lleida a la de Barcelona, on ja s’inscriuen la resta de municipis del Berguedà. Torà i Biosca van canviar de comarca el 2023, de la Segarra al Solsonès. Són els pocs moviments que s’han produït o que es produiran a la demarcació provincial de Lleida, que se sumen a d’altres com la creació de les comarques del Moianès i el Lluçanès o de la vegueria del Penedès. Canvis quirúrgics, fruit de reivindicacions històriques o de la pressió social del moment, que posen de manifest la manca d’una anàlisi general i profunda del model d’organització territorial de Catalunya.
Precisament amb aquest objecte, revisar i racionalitzar el mapa del país, el desembre de l’any 2000 es presentava el conegut com a Informe Roca, elaborat per geògrafs i juristes representatius de l’arc parlamentari. L’Informe va acabar en un calaix, entre altres motius perquè va tocar el tabú de la fusió dels municipis de menys de 250 habitants. Però assenyalava encertadament la correcció de disfuncions que al llarg dels anys s’han palesat o agreujat: quin sentit té que Flix pertanyi a Balaguer i no a la Sentiu de Sió, que els veïns de l’Hostal Nou i la Codosa tinguin l’ajuntament a Vallfogona de Balaguer, quan formen un continu urbà de la capital comarcal, que els de l’Ametlla del Montsec hagin de creuar la Noguera Pallaresa o que Gerb romangui al municipi d’Os de Balaguer, la capital municipal del qual ja ha superat en habitants, i amb qui només confronta per la Torreta dels Quatre Batlles?
En els darrers temps, els successius governs de la Generalitat han accelerat el desplegament dels seus serveis territorials, si bé en un context de digitalització en què la territorialitat pesa cada vegada menys en la gestió de certs serveis públics. I el Parlament ha aprovat la Llei de l’Estatut de municipis rurals, que consagra que davant de realitats locals desiguals cal establir regles i instruments diferents. Però a l’hora d’abordar la reforma de l’administració i la desburocratització, una de les metes d’aquesta legislatura, la qüestió territorial torna a brillar per la seva absència.
D’una vegada per totes, cal actuar amb valentia i apostar per una veritable regionalització de Catalunya. Hem de superar la divisió provincial espanyola, que esquartera el país en quatre demarcacions que no responen a la realitat geogràfica ni social i que ha donat lloc a absurds com el lema “La neu de Lleida” o l’estació Lleida-Pirineus. La substitució de les diputacions pels consells de vegueria és perfectament possible, i més en un context de força del catalanisme a Madrid. Acompanyat d’una reforma dels consells comarcals, el sistema veguerial entroncaria amb segles d’història del dret públic genuïnament català, com a Balaguer o a Almenar hem recuperat la Paeria. Indubtablement, hauria d’incorporar competències en urbanisme, habitatge i medi ambient. I reforçar, especialment a Ponent, les funcions de cooperació i assistència tècnica als municipis.
Catalunya necessita un model propi, eficient i arrelat a la seva història per afrontar els reptes del segle XXI. Després de tant parlar-ne, és hora de fer-ho possible, amb el màxim consens però sense perdre l’ambició.