Paul Alexander, l’home que va viure connectat a un pulmó d’acer durant més de 70 anys i la història del qual va inspirar milions de persones a tot el món, va morir aquest passat dilluns a 78 anys.
“Paul Alexander, ‘L’home del pulmó d’acer’, va morir ahir”, va escriure Christopher Ulmer, organitzador i activista pels drets dels discapacitats, a la pàgina GoFundMe d’Alexander.
“Després de sobreviure a la pòlio de nen, va viure més de 70 anys dins un pulmó d’acer. Durant aquest temps, Paul va anar a la universitat, es va convertir en advocat i va publicar diversos llibres. La seva història va viatjar per tot arreu, influint positivament en persones de tot el món”, va afegir. “Paul va ser un model increïble que continuarà sent recordat”, acaba Ulmer.
LA POLIOMIELITIS ALS ANYS 50
Alexander, originari de Dallas (Texas), va contreure la poliomielitis a sis anys i va quedar paralitzat del coll cap avall de per vida. Va ser el 1952, un dels pitjors anys per a la malaltia als Estats Units, amb 58 mil nens infectats.
Incapaç de respirar per si mateix, Paul va dependre des d’aleshores d’una màquina per sobreviure. La va utilitzar durant més de set dècades, fins i tot quan van aparèixer noves tecnologies. Actualment era una de les últimes persones al món que encara utilitzava un pulmó d’acer per respirar.
Malgrat les seves limitacions físiques, Alexander va aconseguir molt com a escriptor i advocat, i és recordat per la seva permanent actitud positiva i el seu somriure. La seva història ha esdevingut un exemple de resistència i lluita per a milers de persones a tot el món.
HISTÒRIA DE SUPERACIÓ
Alexander havia dit que al llarg de la seva vida sempre va buscar “no deixar que la pòlio em derrotés, sinó jo derrotar la pòlio”. “Per això sempre vaig voler aconseguir les coses que em deien que no podia aconseguir i assolir els somnis que somiava”, va dir en un reportatge publicat el 2021.
Aquests somnis, va explicar, eren estudiar, viatjar amb avió, viure de forma independent, resar a l’església, visitar l’oceà i enamorar-se. A 21 anys, es va convertir en la primera persona a graduar-se en un institut de Dallas sense haver assistit mai a classe en persona. Després, va intentar ingressar a la universitat. Però va ser rebutjat a causa de la seva discapacitat.
Però la seva tenacitat i insistència van fer que la Universitat Metodista del Sud li atorgués una beca i aconseguís el 1984 graduar-se com a Doctor en Dret de la Universitat de Texas a Austin. “Per fi va passar una cosa bona, volia ser advocat des de feia molt de temps”, va dir. “I també en vaig ser un de molt bo”.
Com a advocat litigant, Alexander va representar clients davant dels tribunals amb un vestit de tres peces i una cadira de rodes modificada que mantenia dret el seu cos paralitzat. També va organitzar una asseguda pels drets dels discapacitats.
A la universitat va conèixer Claire, amb qui més tard es va comprometre. Més endavant, Alexander va entaular una estreta relació amb Kathy Gaines, que es va convertir en la seva cuidadora, o “braços i cames”, segons les seves pròpies paraules.
Gaines va començar a ajudar-lo quan Alexander es va llicenciar en Dret, i li ha donat suport durant més de tres dècades. Segons Alexander, tots dos “van créixer junts”, ja que Gaines és legalment cega a causa d’una diabetis de tipus 1.
El 2020, Alexander va publicar les seves pròpies memòries, titulades “Tres minuts per a un gos: La meva vida en un pulmó d’acer”. Va trigar cinc anys a fer-ho, escrivint ell mateix cada paraula amb un bolígraf subjecte a un pal que sostenia amb la boca.
Paul va sobreviure als seus pares, al seu germà i fins i tot al seu pulmó d’acer original, que va començar a perdre aire el 2015, però va ser reparat per un mecànic, Brady Richards, arran d’un vídeo de YouTube on Paul suplicava ajuda.
Tot i la disponibilitat de respiradors més moderns, Paul va decidir seguir utilitzant la màquina de pulmó d’acer perquè, segons deia, hi estava acostumat.
En els últims anys, Alexander estava confinat a la màquina les 24 hores. “Faig el mateix que tothom. Em desperto, em rento la cara, em raspallo les dents, m’afaito, esmorzar… Només necessito una mica més d’ajuda per fer-ho”, deia al reportatge, publicat quan tenia 75 anys.
En els darrers anys també va expressar el seu temor que, a causa del creixement del moviment antivacunes a diversos països, malalties com la que ell va patir es tornessin a difondre.
