Els picarols, els crits o el curiós barret. Són diversos els elements que fan distingible el Ball de Cossis dins del seguici popular. Tots ells no són només característics dins de la festa major tarragonina, sinó que també gaudeixen de certa raresa dins de la cultura popular dels Països Catalans.
D’entre els balls que tenim avui dia, podríem dir que es tracta gairebé d’un ball únic. Només existeix parentiu amb el Ball de Prims de Reus, recuperat fa 33 anys, i el Ball de Cossiers de l’illa de Mallorca. Tot i això, tant la vestimenta com la música disten bastant entre uns i altres.
Segons les referències que es tenen d’aquest ball, el representaven el gremi dels corders i es coneix la seva existència des del 1403 fins al 1804. No va ser fins 200 anys més tard quan dins de l’Esbart Dansaire de Tarragona va sorgir la idea d’incorporar-lo de nou al seguici de Santa Tecla.
Inspirats en el mar
Un dels problemes que tenia l’Esbart Dansaire en aquell moment era el relleu generacional. Els qui es jubilaven de Pastorets Petits i Gitanetes no trobaven espai als balls grans i es quedaven en una mena d’impàs on deixaven de participar en la festa. Per evitar aquesta situació, el Ball de Cossis va aparèixer com a ball de transició, molt centrat en adolescents d’entre els 13 i els 20 anys.
A l’hora de confeccionar la roba, la Laia Gil, actual balladora de Cossis, explica que la intenció dels vestits era referenciar la mar. Per un costat, el blau marí significava l’aigua, el marró la sorra i els detalls blancs l’escuma del mar. I, d’altra banda, l’al·lusió més clara és precisament el seu element característic: el barret. Aquest té la mateixa forma que un cossi, eina que dona nom al ball. Els pescadors utilitzaven aquests cossis per pescar pops a la platja. Introduïen els recipients de forma cilíndrica a la sorra perquè els pops entressin pensant que era una cova i així capturar-los.
Cridar fins a quedar-se sense veu
Pel que fa a la coreografia, Claustre Fa és qui es va encarregar de donar-li forma, amb el hàndicap d’haver d’introduir un ball completament desconegut. “De Pastorets i Gitanes n’hi ha a molts llocs, però com surts al carrer amb un ball que no coneix ningú? Quan vam començar, hi havia el dubte de com reaccionaria el públic. Aleshores, com el ball també era molt senzill, volien trobar un tret diferencial que cridés l’atenció”, destaca la Laia.
Aquest element va ser finalment el seu tradicional crit, que es continua escoltant 20 anys després. “La idea era animar, fer-lo interactiu i proper a la ciutat. Ara ja és una manera de veure qui crida més”, relata la Laia. De fet, reconeix que ella és una de les “més propenses en quedar-se afònica” i que habitualment, quan un ja ha cridat quatre o cinc vegades, és normal que els acabin sortint “uns galls impressionants”. Aquesta mateixa tècnica ha estat replicada recentment pel Ball de Titans, recuperat fa dos anys.
Un nou plantejament
20 anys després, mantenen aquesta alegria que volen transmetre amb el crit, però ja no queda ningú dels qui van sortir per primer cop el 2004. Únicament una de les balladores pot dir que va estar a la segona tecla dels Cossis. La idea del ball com un esglaó de transició es va difuminar amb el pas del temps i ha passat a ser un ball més de l’Esbart Dansaire. “Al final, la gent ha aguantat i, quan deixa Cossis, directament deixen de sortir al seguici”, assenyala la Laia.
Curiosament, han passat a tenir els mateixos problemes que tenien la resta de balls de l’Esbart. Amb l’entrada del Ball de Cossis Petit el 2013 s’ha generat “un tap generacional increïble”. Com amb la resta de casos, es tracta d’una qüestió sense solució. “Tu decideixes quan entra una persona, però com decideixes quan marxa? No ets ningú per fer fora ningú”, afirma la Laia. Alhora, descriu que només es produeixen baixes perquè els estudis o les prioritats de la persona no lliguen amb la implicació que requereix el ball. Un fet que succeeix amb comptagotes.
Tot i això, l’estabilitat dels balladors té també un vessant positiu, ja que és més fàcil crear un grup sòlid. La Laia explica que han creat un ball amb gent jove d’una edat similar i han generat una dinàmica de treball coral, sense figures de líders. A més, les diverses tecles plegats els han fet recopilar moltes històries compartides. La majoria tenen el picarol de mà com a protagonista, ja que hi ha un moment del ball en què el llencen a l’aire i l’han d’atrapar. En aquest petit impàs, la Laia assegura que ha passat de tot. Ha caigut de l’escenari, al cap d’algú del públic o inclús dins del barret d’un company, perdent-lo de vista completament.
Un recorregut històric
Les seves vivències i la història del ball queden recollides a l’exposició que van inaugurar ahir i que s’estén fins al 30. Es tracta d’un recorregut dels 20 anys de Cossis amb fotografies de tota mena, escrits i agraïments. “20 anys no es fan només amb la gent que tenim avui, sinó amb molts més. Sobretot agraïm els qui van estar a l’inici, que és el més difícil”, comenta la Laia.
A banda d’això, tenen altres actes programats com l’assaig obert a les escales de la Catedral d’avui 10 de setembre o el taller de barrets i mascaretes amb els 7 Pecats Capitals i el Tecla Bingo Cossier del 12 de setembre.
