La República agonitza. Les tropes franquistes han pres el control del Priorat i, a les dos del migdia del 15 de gener de 1939, es disposen a entrar a Tarragona a través del pont del Francolí. Allà uns pocs soldats intenten aturar-los sense sort i una hora després la bandera falangista oneja des del balcó de l’Ajuntament i s’entona el cara al sol. Comença una cruenta repressió que s’allargarà fins als últims dies del dictador Francisco Franco, que mor al llit el 1975.
Lluny del que es pugui imaginar actualment, els colpistes es topen amb una Tarragona desolada, buida i amb la por al cos. Els homes entre 18 i 45 anys havien anat al front, mentre la resta s’havia dispersat pels pobles de la vora fugint dels bombardejos. “Són gairebé tres anys de guerra que generen esgotament pel mateix conflicte bèl·lic, per haver perdut un familiar al front i pels bombardejos. És un dels primers conflictes en què es bombardeja sobre la població civil, amb tot el que implica a nivell de mortalitat i psicològic”, desgrana Jaume Camps, doctor del Departament d’Història i Història de l’Art de la URV.
A l'esquena queden les quasi 3.800 bombes llençades per centenars d’avions feixistes italians i nazis alemanys, 74 edificis totalment destruïts i 522 parcialment derrocats. L’endemà, les autoritats franquistes prenen possessió del seu càrrec i fulminen formalment la democràcia republicana a la ciutat.
Contra l’antiespanya
La repressió que s’instaura a partir d’aleshores té diversos vessants, però un objectiu clar: acabar amb el que anomenen “l’antiespanya”. “La repressió no només afecta els qui havien comès delictes de sang durant la guerra, sinó també s’aplica als enemics del règim. És una repressió exemplaritzant per instaurar un règim de terror”, recalca Jaume Camps.
Un dels punts calents és la Torre del Pretori, on es tanquen més de 1.350 persones amb l’arribada del franquisme. Tot i tenir una capacitat màxima de 110 presoners, això no és un impediment per posar-hi un nombre de republicans que supera amb escreix la xifra. Durant els anys hi van passar prop de nou mil represaliats, dels quals 57 van morir per les pèssimes condicions.
L’actual sala del sarcòfag d’Hipòlit estava reservada als condemnats a mort. Entre 1939 i 1945, 690 homes i una dona van passar per aquell indret per acabar afusellats al turó de l’Oliva. La dona era Elisa Cardona, nascuda a Pradell de la Teixeta (Priorat) i resident de Dosaigües (Baix Camp). En el seu cas, va ser assassinada als 21 anys després de ser acusada sense proves de delatar uns capellans que dormien a l’hotel on treballava el 1936. Els seus familiars encara no tenen les seves restes, ja que es troben en una de les múltiples fosses comunes que encara queden per exhumar al país.
Les cares de la repressió
Amb tot, no totes les accions repressives arriben a través de consells de guerra sumaríssims, com el cas de l’Elisa. “Hi ha repressió via judici, però n’hi ha una altra que es veu a molts pobles i no era una repressió oficialitzada. Eren venjances. L’única manera de sobreviure era callar”, assenyala Jaume Camps.
De fet, l’historiador de la URV destaca que la guerra encara cueja més enllà del 1939. L’activitat guerrillera a través dels maquis manté viu el conflicte a la província amb els Patacons, els Teixidó o el Cisquet a les muntanyes de Prades. “A molts llocs d’Espanya la guerra s’acaba el 1948 o més tard. La repressió afecta també aquests guerrillers i els qui els ajuden”, afirma.
Un altre aspecte del que es parla ben poc és dels camps de concentració franquistes, opacats històricament per la barbàrie dels camps nazis. A la demarcació també s’hi van instal·lar alguns com el de Reus. En un primer moment, es va situar a l’Institut Pere Mata, després es va traslladar a l’antiga Escola de Treball i finalment va anar a parar a l’actual plaça Llibertat. Va estar operatiu entre 1939 i 1942.
Franco mor matant
Malgrat que la repressió a partir dels anys 50 no és tan cruenta com els primers anys, les llibertats continuen restringides i les presons s’omplen de sindicalistes, progressistes, homosexuals i tots els col·lectius recollits en l'“antiespanya”. Encara més, tal com apunta Jaume Camps, “Franco mor matant”. El cas més recordat és el del jove anarquista Salvador Puig Antich, assassinat pel garrot vil el 1974, un any abans de la defunció de Franco.
Mentre a Barcelona s’executava Puig Antich, a Tarragona se seguia la mateixa línia amb Heinz Chez. El seu nom real era Georg Michel Welzel i va ser condemnat per matar un Guardia Civil al bar d’un càmping de l’Hospitalet de l’Infant. Tots dos van ser els últims morts a Espanya amb el garrot vil i van significar una venjança per l’atemptat d’ETA contra Luis Carrero Blanco, aleshores president del govern.
Entre el 1975 i 1978 -quan s'aprova la Constitució- la nombrosa activitat als carrers també és objecte de la repressió del règim. A Tarragona tenim el cas de Juan Gabriel Rodrigo Knafo, mort el 1976 en caure suposadament des de l’última planta de l’edifici del número 7 del carrer Unió, a on va accedir fugint de la policia. El seu cas encara és ple de llacunes.
L'autoritarisme creix
50 anys després de la mort de Francisco Franco, les enquestes indiquen un creixement per a les opcions autoritàries i cert revisionisme històric de la dictadura. En diverses ocasions, s’ha atorgat aquestes tendències neofranquistes als joves, però la realitat té moltes més arestes.
Segons el CIS d’octubre de 2025, el 21,3% dels espanyols creuen que la dictadura de Franco va ser ‘bona’ o ‘molt bona’. Ara bé, si ens centrem en les franges d’edat, els qui surten més mal parats no són precisament els joves. En els enquestats entre 18 i 24 anys la xifra es queda a 19,6%. Sí, per sota de la mitjana. Entre 25 i 34 anys, 15,9% i entre 35 i 44 anys, el 18,5%. Les franges més nostàlgiques amb el franquisme són les de 55-64 anys (24,5%) o més de 75 anys (25,8%).
Les dades són preocupants en totes les franges d’edat, però no és una qüestió dels joves. “L’extrema dreta puja blanquejant la dictadura. Ens sorprèn que els joves tinguin aquestes idees, però tenim un problema poblacional. Hi ha cert desconeixement del que va ser la dictadura. No és un problema de futur, sinó de present”, afirma Jaume Camps.
La dada que els joves sí que lideren és la de la preferència d’un règim autoritari per sobre d’una democràcia. Al conjunt de la població, un 17% preferiria un estat autoritari segons una enquesta recent de 40dB. A la generació Z (18-28 anys) puja fins al 24%, entre els millenials (29-44 anys) es manté en 23%, a la generació X (45-60 anys) baixa fins al 16% i finalment entre els boomers només el 12% prefereix un estat autoritari.
“La incertesa laboral o de trobar un habitatge fa que busquin solucions en un passat idealitzat. Un estat autoritari no és la solució ni ens porta a un futur millor. A canvi del teu progrés sacrifiques els drets i llibertats dels altres”, opina Jaume Camps.
Per combatre-ho, la memòria és clau. L’historiador de la URV subratlla que “la transició es va basar en el pacte de l’oblit i ara s’està començant a qüestionar totes aquestes polítiques de memòria”. Un dels exemples és l’estat de les fosses comunes, moltes encara per exhumar-se malgrat la Llei de Memòria Històrica del Govern Zapatero.
A banda d’aquests aspectes, Jaume Camps destaca iniciatives com el Programa de Memòria Democràtica que coordina l’Arxiu de Tarragona des del 2006. Cada edició versa sobre un aspecte amb el qual s’organitzen diversos actes i xerrades. Per exemple, el 2025 la temàtica va ser la lluita de la cultura democràtica contra l’adoctrinament autoritari.
A més, aquest novembre es va anunciar que la Torre del Pretori seria declarada lloc de Memòria Democràtica. Una notícia que se suma a la llarga tasca de senyalització i museïtzació que Tarragona ha desenvolupat a múltiples espais de la ciutat. En definitiva, recordar per no oblidar i evitar així repetir el fosc passat.