La sortida de Junts del Govern català va provocar canvis en l’estructura de diversos organismes públics. Un d’ells va ser l’Autoritat Portuària del Port de Tarragona, que va canviar la seva presidència amb l’arribada d’un nou conseller. Així doncs, l’arquitecte Saül Garreta va ser l’escollit per substituir a Josep Maria Cruset. Activista i novell a l’hora d’ocupar un càrrec públic, es va convertir en el primer president d’ERC a l’ens i va marcar com a prioritat la sostenibilitat i el consens amb el territori. Entrevistem des d’un vessant més personal a Saül Garreta per conèixer els seus lligams amb el Serrallo, com compagina el seu esperit activista amb la nova feina i alguns dels projectes que vol tirar endavant.
És el seu primer càrrec polític. Com s’adapta a aquesta circumstància inèdita?
M’adapto amb la il·lusió que té algú quan identifica una oportunitat enorme per treballar pel bé comú. M’ha agafat en un moment personal i professional òptim. De fet, no vaig dubtar ni un minut a acceptar-ho. Únicament vaig posar com a línia vermella que la família no ho entomés bé o que en l’àmbit professional no tingués un equip potent per delegar les feines que feia aleshores, però cap de les dues coses va succeir. Sempre he tingut la voluntat de servei públic i d’implicar-me en temes de manera altruista. En aquest moment, tinc energia i experiència per donar el millor de mi.
El seu actual moment vital ha sigut rellevant per prendre la decisió?
Quan tens certa edat i més o menys et van bé les coses, és molt fàcil que entris dins de la zona de confort i no en surtis. Per què canviar? Una proposta d’aquest tipus és un gran repte per posar-te les piles. Feia 20 anys que el meu anglès estava rovellat i ara estic fent tres dies de classe a la setmana. A part de la vocació de servei públic, la Presidència és una manera de créixer. L’anomeno egoisme positiu. Es tracta d’aquestes coses que a tu et satisfan, però al mateix temps impacten en un bé per a la societat i el teu entorn. Actualment, el meu motor és trobar-me en una posició amb què puc ajudar molt més a què el món millori.
Té algun valor emocional treballar des d’un edifici que va dissenyar el seu pare?
Sobretot hi penso per la il·lusió que li fa a ell. A més, a mi em fa gràcia. Fa uns quants anys es va posar sobre la taula l’opció d’enderrocar-lo per ubicar-hi un altre projecte, però hi va haver un moviment ciutadà d’oposició a aquest enderroc. Això va néixer a través d’un manifest que vaig redactar jo mateix. Em fa gràcia treballar en un edifici que, si no hagués sigut per l’acció col·lectiva, no existiria. No m’hi vaig implicar per ego perquè realment considero que no hi ha res intocable. En aquell moment, però, ens va semblar que hi havia suficients raons per discutir l’enderrocament. És d’aquelles lluites col·lectives que tenen èxit.
El seu predecessor estava clarament influenciat per la seva etapa com a alcalde. Què li aporta el seu bagatge com a arquitecte en aquesta nova etapa del Port?
Penso que la tasca d’arquitecte és un ofici que està a l’alça. Sobretot per la capacitat que tenen de gestionar situacions complexes, tant espacials com intangibles. O sigui, un arquitecte és cada cop més un director d’orquestra i és un facilitador perquè diferents professionals aconsegueixin un producte. Aquest resultat ha de tenir disseny, confort, reciclatge, sostenibilitat, benestar per les persones o espais segurs (relacionat amb l’urbanisme feminista). L’arquitecte no ho sap tot, però ho ha de gestionar. Per tant, és la professió que millor gestiona la complexitat de les diverses disciplines.
Com ho aplicaria al Port?
Per exemple, cada vegada té més importància la participació ciutadana en els projectes. Quan fas les coses des de baix cap a dalt, els processos requereixen més temps, però també són més perdurables. El mateix passa amb el Port. Les decisions estratègiques s’han de prendre escoltant molt bé la gent que sap més que tu i amb això llegir cap a on volem anar. No només ens hem de fixar en les dades immediates, sinó en què t’indiquen aquestes dades. Quan Frank Gehry va fer el Guggenheim, el que menys li importava era l’edifici. Aquell museu tenia un efecte catalitzador que faria que tot l’entorn de Bilbao canviés per fer una aposta per la cultura. Són temes que s’han de llegir i el fet de ser arquitecte m’ajuda a entendre-ho.
En la seva presentació va marcar com a prioritària la sostenibilitat. El sector portuari pot ser sostenible?
La pregunta hauria de ser: com ho hem de fer? La qüestió sobre si s’ha de fer ja no està en l’equació. No perquè ho diem nosaltres, sinó que hi ha una sèrie d’objectius i directives europees que, si no es compleixen, crearan una pressió social que serà insuportable. És indestriable del nostre dia a dia.
I què fa el Port de Tarragona en aquest sentit?
Moltes coses. No perquè hagi arribat jo. Ja s’estaven fent tots els biòtops que s’han posat davant de la platja del Miracle i que han ajudat a millorar la biodiversitat perduda. La meva aposta personal és millorar aquest tema, sobretot en la reforestació. Sempre es parla de reposició d’arbres, però no ens adonem que tenim més mar que no pas terra. Per això, seria una irresponsabilitat no treballar el tema de reposar posidònia del mar.
Amb relació als vaixells, la situació òptima és que es puguin connectar amb electricitat d’origen renovable quan en vinguin al Port de Tarragona. Perquè això passi has d’electrificar una sèrie de molls, cosa que ja estem fent. D’altra banda, tenim més quilòmetres de ferrocarril que el Port de Barcelona. Estem potenciant aquesta aposta amb l’estació de La Boella, buscant nous mercats o diversificant el trànsit.
Ha posat la signatura a projectes com la reforma del local dels Xiquets del Serrallo i té arrels al mateix barri. Quina hauria de ser la relació de l’Autoritat Portuària amb el Serrallo?
La història de la configuració urbanística del barri és indissoluble amb el Port. El que no pot ser és que el Port hagi posat el focus en la seva activitat portuària sense tenir-ho en compte. Diuen que “quan al Port li ha anat bé, a Tarragona també” i que moltes famílies tarragonines han ajudat al Port en els seus moments més crítics. Aquestes sinergies sempre hi han estat i hem de mantenir-les. Totes aquestes zones portuàries que han deixat de tenir un sentit a nivell logístic ara l’han de tenir en el que anomenem “Port ciutat”. Hi ha una part museística, de passeig, de mobilitat i de lleure.
Quines actuacions s’han fet?
Al Serrallo n’hem fet d’importants. Teníem tres grans actuacions: tapar les zones infantils, el pantalà nou i ara falta instal·lar les zones d’ombra al passeig del Serrallo. A més, actualment treballem molt per fer un gran parc verd que inclogui un espai de lleure perquè la ciutadania el gaudeixi. D’aquí poc, traurem a licitació un concurs d’idees perquè treballin aquests conceptes de renaturalitzar l’espai. Ha de ser el gran parc de la zona baixa que potenciï el que anomeno el Moll de la cultura i tots els carrers que l’envolten.
Hem vist que les infraestructures com la passarel·la (que en el seu moment vaig criticar) han permès que tota la zona del passeig fins a l’espigó sigui un espai àmpliament concorregut. Per tant, ha quedat demostrat que aquesta mena d’infraestructures generen demanda a la ciutadania i per això volem seguir en aquesta línia. D’altra banda, s’hauria de plantejar millorar el pas soterrani de la Plaça dels Carros.
Pot fer alguna cosa el Port perquè funcioni aquest pas soterrani de la Plaça dels Carros?
Ho estem fent. Part d’aquest concurs incorporarà l’actuació del pas soterrani. Concretament, el que s’està parlant amb l’equip tècnic de l’Ajuntament és treure les escales mecàniques i fer-ne unes de normals enjardinades. També s’hi podria incorporar una rampa on puguin anar vianants i bicicletes. Hem de prioritzar primer el trànsit a peu, després el de la bicicleta, seguit del transport públic i finalment el cotxe. És el que es fa a grans ciutats com París o Sevilla, no és una cosa que ens estem inventant. Quan vingui un vaixell aquí, no valorarà només les instal·lacions, sinó que també tindrà en compte l’entorn. Si és agradable en l’àmbit cultural, d’oci o recerca; serà més atractiu perquè vingui un vaixell i tinguem un lloc on passin coses interessants. El parc del Port ha de ser una carta de presentació de la ciutat i el territori.
En un tuit comentava que “les ciutats s’haurien d’inspirar més en la natura que no pas en les màquines”. Podríem dir que aquest projecte ja porta el seu segell.
Absolutament. Le Corbusier, que dissenyava les ciutats com màquines, no ha funcionat. Penso que el que ens hem adonat és que les ciutats s’han d’assemblar més a un arbre. Aquest té un disseny de branques que permet aguantar quan ve un huracà. Les màquines tenen moltes limitacions i no són prou resilients. El que ha fet la zonificació és que hi hagi un lloc per treballar, un per gaudir, uns altres pels cotxes… Això s’ha de superar. Per això, remarco la importància de recosir les zones per recuperar espais per a les persones.
El vam veure ser prudent a la presentació amb el tema dels creuers, que un cop estudiat va matisar. Ostentar la presidència de l’Autoritat Portuària l’obliga a vegades a mossegar-se la llengua?
En alguns temes he de ser prudent. No per por o haver d’assumir contradiccions, sinó perquè el primer que s’ha de fer en arribar a un lloc és conèixer bé les coses. Com més gran et fas, més t’adones que a la vida no tot és blanc o negre. Hi ha matisos i no tothom els veu de la mateixa manera. Amb els creuers em va sobtar que em preguntessin si estava a favor o en contra. Durant aquest més i mig he recopilat dades per tenir una opinió més formada. El que és important és que aportin riquesa i més coses bones que dolentes. A més, crec que hem d’anar perdent pes a la taula institucional de creuers perquè cada vegada és més un projecte de territori i no tant del Port. Si els creuers poden ajudar que es desestacionalitzi el turisme i són ambientalment sostenibles, tenen tot el sentit del món. En cas que no passi, no el tenen. El que és important és donar una opinió de consens de territori.
A altres zones provoca tensions el tema dels creuers.
No som comparables amb altres zones com les Balears o Barcelona. Estem equiparant erròniament els nostres 76.000 viatgers amb els seus 3 milions. No se’ns pot posar al mateix sac. M’emplaçaria a explicar el projecte des de la taula institucional de creuers. El Port és només una part de la cadena logística dels creuers.
Es pot mantenir l’essència d’activista quan s’ocupa la presidència de l’Autoritat Portuària?
Segur que sí. Soc antisistema perquè hi ha moltes parts del sistema que no m’agraden. El capitalisme que està exhaurint els recursos del planeta no m’agrada ni el comparteixo. L’hem de modelar perquè no ens aboqui a la ruïna. No soc l’únic que ho veu així. Vam estar tres dies a Puertos del Estado i vaig coincidir moltíssim amb el Marco Estratégico. O ens movem o el món es mourà segur. El millor és adaptar-te i a vegades haver d’assumir certes contradiccions. El que no es pot fer és fer creure a la ciutadania que passaràs de l’hidrogen negre al verd en un any perquè és impossible. S’ha de parlar clar i explicar tots els passos que estem fent. L’esperit antisistema i d’activista és una actitud. En les decisions està la responsabilitat d’actuar sense destruir el que hi ha. Vull millorar el sistema des del mateix sistema.
