La ciutat de Reus compta, des d’aquest any, amb una nova font de proveïment d’aigua, un cop que ha entrat en funcionament una planta de potabilització que fa possible la injecció d’aigua de la mina del barri Fortuny a la xarxa d’abastament. Tot i que sigui novetat d’aquest 2025, cal que siguem conscients que Reus, des de fa segles, mai ha deixat d’utilitzar les mines d'aigua per al regadiu o el subministrament a la població. Avui dia, algunes d’aquestes antigues galeries, construïdes per a la captació d’aigües subterrànies, segueixen en servei, amb la qual cosa proporcionen una part de l’aigua que beuen els reusencs i reusenques en el seu dia a dia.
És una font més per al subministrament de la ciutat, tot i que les mines siguin un recurs poc fiable, ja que la seva aigua és la primera a ressentir-se dels estralls de la sequera. És per això que les previsions de l’aigua que aportarà la mina del barri Fortuny a la ciutat parlen de 250.000 metres cúbics per a ús de boca i d’altres 80.000 d’aigua no potable, sempre que sigui un any hídiricament “normal”, és a dir, sense sequera.
Una tradició antiquíssima
La tradició d’explotació de les seves aigües subterrànies per part de la ciutat de Reus i el Camp de Tarragona és molt antiga. De fet, al llarg dels segles, la pobresa hídrica va esperonar els pagesos del Camp de Tarragona a explotar tota mena de jaciments subterranis i, des d’antic, els reusencs havien excavat pous. i optat per la construcció de sínies.
No obstant això, la veritable solució, ja al segle XVIII, va ser la construcció i explotació de mines, que va esdevenir una pràctica del tot tradicional fins a èpoques ben recents. L’ofici de minaire va prosperar en els segles XVIII i XIX, en sorgir nombroses societats que s’ocupaven del seu manteniment i de repartir l’aigua entre els associats.
Reus és un exemple d’enginy i d’enginyeria popular, en aquest sentit, i ja en parlaven els cronistes antics. El 1820, el metge i científic Jaume Josep Ardèvol elogiava la perícia dels habitants de Reus i del Camp de Tarragona: “Los manantiales rebuscados en las entrañas de la tierra, que llaman minas en el país, son muy antiguas en el Camp de Tarragona, y son pocas las comarcas de Cataluña que en esto hayan sabido imitar a los referidos habitantes”.
Una font més de proveïment
Arribats a l’any 2025 –i tot i que Reus tripliqués la seva població al llarg del segle XX– no és tan sols que encara hi hagi minats en funcionament, sinó que algunes mines sempre han format part del sistema públic d’abastament d’aigua de la ciutat, gestionat per Aigües de Reus. Mai han deixat de fer-ho. N’és un bon exemple l’aprofitament de l’aigua per a ús de boca dels minats de Monterols i de la mina Hidrofòrica.
De fet, els antics minats segueixen aportant a la xarxa al voltant d’un 17% de l’aigua que necessita la ciutat. Un percentatge que augmenta o disminueix en funció de l’any hídric.
Sigui com sigui, en major o menor mesura, els minats seguiran subministrant part de l’aigua que necessita Reus. És per això que Aigües de Reus porta anys prioritzant un seguit de treballs que persegueixen un millor aprofitament dels recursos hídrics que són propis de la ciutat. Uns treballs en consonància amb el lema d’aquest any del Dia Mundial de l’Aigua (“Aigües subterrànies: fent visible allò invisible”), però també amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’ONU i el Pla d’Acció Municipal.
Una aposta de present i de futur
És en aquesta línia que cal emmarcar la recuperació de l’antic minat del barri Fortuny. Més enllà que la ciutat guanyi aigua per al subministrament de boca i altres usos quotidians, la nova xarxa de distribució també permetrà el reg amb aigua no potable del Parc del Lliscament, del Parc del Capellans, de la zona del camí del Riudoms i de la zona enjardinada de les piscines municipals.
La nova xarxa també ha permès, aquest estiu, l’ompliment de les piscines amb aigua no apta per a ús de boca però que sí presenta la qualitat sanitària adient per al bany, així com el reompliment de l’aigua que es perd en l’evaporació i en el rentat dels filtres. Addicionalment, l’aigua obtinguda en el buidat de les piscines també pot utilitzar-se per a la recàrrega de l’aqüífer del minat i que no s’aboqui a la claveguera.
D’altra banda, Aigües de Reus també iniciarà aviat per recuperar l’antic Minat de Mas Beltran, amb l’objectiu de destinar aigua (en aquest cas no potable) per al reg dels horts urbans que es preveu construir al carrer Astorga dins de RenaturReus, un projecte “per a la renaturalització i resiliència de la ciutat i que, entre d’altres coses, persegueix l’impuls de la infraestructura verda i la millora de l’habitabilitat dels entorns urbans
De fet, la recuperació i entrada en servei d’una altra mina d’aigua (mitjançant la interconnexió del minat d’Almoster amb la planta potabilitzadora de la ciutat) ja ha estat una de les inversions importants dels darrers anys. Aquesta actuació, vinculada a les obres de millora del Passeig de la Boca de la Mina, ha permès recuperar la captació de l’antic minat d’Almoster per regar els espais verds que ara es creen amb l’esmentat projecte d’adequació del passeig, com són el Parc Agrari i el Parc de les Olors. Paral·lelament, l’aigua sobrant d’aquesta captació recuperada s’envia a l’Estació de Tractament d’Aigua Potable (ETAP) de Reus per al seu tractament i posterior derivació a la xarxa d’aigua potable.