“El que sí que ens ha sorprès ha estat veure que les platges de Barcelona, la ciutat més poblada de Catalunya, concentren menys quantitats de microplàstics que altres punts situats més al sud entre Castelldefels i Vilanova i la Geltrú o a bona part de la costa de Tarragona”, apunta Joaquim Rovira, investigador del Departament de Ciències Mèdiques Bàsiques de la URV, que ha participat en la recerca. L’estudi, el primer tan exhaustiu que es fa a la costa de Catalunya, ha analitzat una cinquantena de platges del litoral català, un mostreig que ha permès obtenir una radiografia molt acurada de l’estat de contaminació de microplàstics a la costa i identificar-ne les àrees més afectades.
En els 70 punts analitzats —en les platges més llargues s’ha pres més d’una mesura— es recollien mostres de franja intermareal, que és la zona de sorra humida que hi ha entre el punt on arriba l’onada més alta i el nivell de l’aigua. També es van analitzar la mida i composició química dels microplàstics trobats en funció de la dimensió: els microplàstics grans, de fins a 5 mil·límetres, identificables a simple vista, eren principalment de polietilè i polipropilè, derivats especialment de la degradació d’objectes quotidians, com ampolles de plàstics o dels coneguts com a pèl·lets industrials, i els microplàstics petits, d’una mida inferior a 0,5 mil·límetres, corresponen especialment a fibres tèxtils com polièster i poliamida, i provenen de quan es renta la roba.
Els punts més afectats
A la platja de la Pineda, que ocupa el lloc més alt a la classificació, s’hi va trobar acumulació de pèl·lets de plàstic —que procedeixen, principalment, de la indústria petroquímica—, però el volum més alarmant (més d’un 60%) correspon a fibres tèxtils, sobretot de polièster, que els filtres de la rentadora no retenen i arriben al mar a través de les aigües residuals. “En aquest punt, s’haurien d’escampar per l’aigua, però la ubicació dels emissaris submarins entre el Port de Tarragona i el cap de Salou n’impedeixen la dispersió”, aclareix Rovira.
A la desembocadura del riu Ebre, especialment a la badia del Fangar, també s’ha trobat una concentració de microplàstics important, amb més de 1.100 unitats per quilogram, que hi han arribat arrossegats pel riu. Les platges del Miracle i l’Arrabassada, a Tarragona, també van registrar un nombre elevat de contaminants (més de 700 i més de 600, respectivament) seguides de la cala de Vallcarca, situada entre Castelldefels i Sitges. “Aquesta dada l’atribuïm als microplàstics que arriben al mar a través del riu Llobregat i que viatgen cap a les platges del sud arrossegats pels corrents”, explica l’investigador.
El tipus de sorra, element determinant
La recerca també ha posat sobre el paper com es distribueixen els microplàstics segons les característiques de la sorra. “A les platges de la Costa Brava vam detectar-ne menys acumulació. Això ho atribuïm al fet que la sorra és més gruixuda i fa que no retingui tants microplàstics com passa a les platges de sorra fina”, comenta Nora Expósito, investigadora del Departament d’Enginyeria Química, que també ha participat en la recerca.
L’equip investigador apunta que els resultats que han obtingut eren en certa manera esperables, degut al gran volum de fabricació de plàstics i la persistència degut a què no són fàcilment biodegradables. “El seu mal ús i la mala gestió dels residus, abocaments incontrolats fa que els plàstics es fragmentin formant micro i nanoplàstics que trobem per tot arreu”, indiquen els investigadors de la UB Esther Marí i Jordi Sierra, que han participat a l’estudi. “Hi hem trobat en aigües continentals, marines, residuals, potables, en sòls i sediments, en mol·luscs i fins i tot en femtes humanes. Ens atrevim a dir que els plàstics, amb tota probabilitat, són els contaminants xenobiòtics més abundants de la Terra“, alerten.
Tècnica més ràpida i econòmica
L’estudi impulsat per l’equip de Tecnatox també ha servit per posar en pràctica una tècnica que fins ara no havien utilitzat en la recollida de mostres, però que ha demostrat ser fiable i més econòmica. Es basa en la detecció de microplàstics a través de fluorescència. Aquest sistema permet irradiar els filtres amb una longitud d’ona específica que fa brillar els petits fragments de plàstic, la qual cosa facilita que es detectin de manera més ràpida i visual.
De totes les mostres obtingudes, un subconjunt va ser analitzat per aquest nou mètode i, l’altre, amb el sistema tradicional basat en espectroscòpia. Un cop contrastats els resultats, van comprovar que la fluorescència és un bon mètode per fer un primer cribratge que permeti identificar les zones més contaminades.
