Jordi Bertran, investigador i un dels grans coneixedors de la cultura popular tarragonina, acaba de publicar Les meravelles del seguici popular de Santa Tecla a Tarragona. Des de mitjans del segle XVI, fruit de la seva tesi doctoral. El llibre recorre cinc segles d’història i transformacions del Seguici, des dels balls i la imatgeria fins als castells, les confraries o el paper de la comunitat gitana. En aquesta entrevista, analitzem amb l’autor com ha evolucionat la festa i cap a on pot continuar creixent.
En el llibre fas un repàs per les transformacions del seguici. Es podria equiparar el moment actual amb algun període anterior?
Hi ha elements que són més característics d’una època que d’una altra. Una part de la imatgeria és molt medieval i no té continuïtat, però per exemple els gegants són medievals i arriben fins als nostres dies. Hi ha una altra part de la imatgeria que neix entre els segles XVI i XVIII i té una continuïtat prou extensible. Cada època li dona el seu segell.
Actualment, la imatge s’assemblaria molt a les grans festes extraordinàries que teníem periòdicament. Sortien les confraries amb els balls propis, però quan era una festa extraordinària venien molts elements convidats. L’estètica de la imatgeria de gegants, bestiari, balls populars i balls parlats s’assembla molt al seguici d’avui en dia. Si traslladessis una persona d’aquell moment en l’actualitat no li sobtaria. Serien pràcticament calcats amb alguns detalls diferents.
Quin seria el ball més fidedigne dels que s’han recuperat?
N’hi ha bastants. Tenim elements que venen de l’edat mitjana com el ball de diables, els turcs i cavallets o els gegants. D’altres de l’edat moderna com els cercolets, les gitanes o Dames i Vells. Fins i tot alguns més tardans com la Mulassa o el Ball de Valencians. Tots aquests elements serien molt fidedignes.
En el llibre es parla de molts balls que actualment no tenim. Hi ha prou referències per recuperar-ne algun més?
Tota la vida m’he dedicat a buscar informació. Per sort, cada vegada apareixen més documents i ara en tenim molta més que fa 40 anys. Hi ha balls que no teníem documentats i actualment sí que hi són. Cada qüestió que hem anat apuntant es va corroborant. Per exemple, recordo el cas de la Víbria, que inicialment es va recuperar seguint un model català perquè no teníem la documentació. En canvi, l’evolució dels temps ens ha permès veure fins i tot la imatge d’aquesta peça del segle XIV. Es poden recuperar aquests elements? Jo crec que sí. Hi ha elements documentats a Tarragona que surten a altres festes.
"La imatge del seguici actual s'assembla molt a les grans festes extraordinàries que teníem periòdicament"
Logísticament, caben més balls?
Hi ha documentacions que àmpliament superen el nombre actual d’elements del seguici. En moltes ocasions arribem al centenar d’elements participant en la festa. Són festes extraordinàries, però s’han fet en altres èpoques. Si analitzes la recuperació des dels anys 80 fins a l’actualitat, veus que el gruix del seguici ve d’un boom inicial de 20 anys. Per tant, no crec que estem davant de cap situació d’alarma. No sortiran 20 grups més del seguici. La gràcia de la festa és que ha estat canviant. Hi ha moments de molta eufòria, mentre d’altres en què les crisis, les guerres o les pestes fan que desapareguin alguns elements. Si la festa no hagués sigut transformadora, avui dia no tindríem els castells.
Per què?
Els castells van arribar aquí perquè hi havia un arquebisbe valencià que vivia a uns quilòmetres de l’epicentre del Ball de Valencians. Els va portar a unes festes extraordinàries, la gent va al·lucinar i ens ho vam copiar.
Un dels balls que esmentes és el ball parlat de Santa Tecla. Amb la devoció que tenim per la patrona, com és possible que no s’hagi recuperat?
Hi ha un intent de recuperació abans de l’època democràtica que no té èxit. Després la festa busca aquest emmirallament amb la patrona a través d’una altra forma. L’Esbart Santa Tecla crea de zero la idea del Retaule de Santa Tecla. En el fons, és una representació escènica de la vida de Santa Tecla. No és un ball parlat, però continua explicant de manera al·legòrica la vida de Santa Tecla. No té per què cada època tenir la mateixa fórmula. Potser si veiéssim ara un ball parlat amb tot el text dels martiris de Santa Tecla se’ns faria pesat.
"Hi ha un intent de recuperació del ball de Santa Tecla abans de l’època democràtica que no té èxit"
Les confraries i els gremis eren clau per donar vida al seguici. Avui en dia tenim alguna equivalència a la tasca que feien a la festa?
Les confraries són un gran conductor del seguici des del segle XVI fins al XIX. Són les nostres entitats d’avui en dia. La diferència és que entre les actuals entitats n’hi ha algunes estrictament lligades a la festa. Més folklòriques. Per exemple, les mateixes colles castelleres. Les confraries feien altres activitats molt importants, cuidaven dels associats. Amb alguna excepció, les confraries a Tarragona s’han dedicat més a la Setmana Santa. Tot i això, hi ha el gremi de marejants que té presència a la Setmana Santa i a Santa Tecla amb el Ball de Titans.
En el llibre es mostra la importància del Corpus en aquells anys. Per què el seguici del Corpus ha quedat reduït a només els gegants?
El llibre ve d’una tesi doctoral que es titula “El Cicle de Santa Tecla, el Corpus i les entrades espectacularitzades”. Històricament, les festes són germanes. Què ha passat? A l’inici de la democràcia es va fer un pacte entre l’ajuntament i l’autoritat eclesiàstica sobre com havia de ser el calendari festiu. L’autoritat eclesiàstica ja veia que Santa Tecla i també Sant Magí tenien un creixement important a nivell de ritual folklòric i creia que el Corpus s’havia de preservar com una festa més litúrgica sense aquests components. També és cert que en la majoria de calendaris festius el seguici surt al complet només una vegada. Hi ha excepcions com Sitges.
La tercera pota de la teva anàlisi són les entrades espectacularitzades per rebre arquebisbes i monarques. L’únic moment que recordo alguna cosa així va ser quan va sortir el seguici per commemorar la declaració de patrimoni de la humanitat el 2001.
Amb l’últim no, però amb l’anterior sí que he vist el seguici per l’entrada d’un arquebisbe. Ho hem vist en temps més recents. El seguici està marcat en el protocol i la fórmula que es va utilitzar tant per l’arquebisbe, la declaració de patrimoni de la humanitat o la vinguda dels reis d’Espanya va ser sotmetre-ho a votació. Té un origen medieval. El seguici mai sortia fora de Corpus o Santa Tecla sense comptar amb el vistiplau de les confraries.
Es va votar fer un seguici pel rei?
Va venir el Rei Emèrit actual i es va plantejar que hi anés el seguici, però es va votar que no. Les colles castelleres van fer un pilar perquè es va utilitzar una clàusula en què l’ajuntament es reservava una actuació de les colles durant l’any. Van fer un pilar per imperatiu legal de l’Ajuntament. No estem parlant de la prehistòria.
"Es va plantejar que sortís el seguici per la visita del Rei, però es va votar que no"
Dediques un apartat al col·lectiu gitano. Quina importància tenen en la nostra festa?
En el llibre parlo de moments molt dramàtics en què l’autoritat estatal reprimeix el col·lectiu gitano. Aquí hi ha l’empara de confraries com la Sang i l’autoritat eclesiàstica. Després es complica perquè els gitanos acaben expulsats de la Sang i se’ls retroba portant els armats. Això coincideix amb un moment en què sospitem que s’incorporen a portar els gegants. Aleshores, totes les sortides del seguici eren per obtenir diners, no només el col·lectiu gitano. Els balls tenien remuneracions que es repartien entre els balladors. Amb els anys, es tradicionalitza. Tothom abandona la professionalització i aquí es fa una transició raonable perquè es pugui mantenir els gegants portats pel col·lectiu gitano de Tarragona. Va ser molt important no perdre pel camí aquesta part de la ciutat per la tradició i la diversitat.
Una bona part del llibre tracta l’evolució dels castells.
L’origen dels castells el reivindico molt. Tarragona és l’única ciutat on podem veure la seva evolució des que arriba el ball de valencians des del Regne de València, amb tots els detalls. S’observa l’evolució de pisos i fins i tot de tècnica amb la incorporació dels nens entre 1753 i 1770. Hi ha detalls curiosos com quan s’escindeixen els bastaixos del gremi que integraven junt amb els forners, que representaven els Dames i Vells. El moment de l’escissió coincideix amb la gran transformació dels castells. Als bastaixos també se’ls anomena descarregadors. Per què diem carregar i descarregar? Perquè la gent que va fer allò per primera vegada tenien aquest ofici.
També expliques la vinculació del vi amb els castells i per què van arrelar més a Tarragona que a Reus.
Reus té dades interessantíssimes també sobre el ball de valencians i al segle XVIII, però quan hi ha el canvi de xip tècnic també trobem que existeixen una sèrie de vinculacions molt clares amb la cultura del vi. En el cas de Tarragona i Valls, hi ha un pes molt important d’aquest sector agrícola. Encara que pugui semblar estrany, al XIX Tarragona i Valls eren més rurals que Reus. Ara això ja no és així i Valls té molt més el pes de ciutat capital del camp. A més, a finals del XVIII Tarragona, Valls i altres places castelleres com El Catllar i El Vendrell es van aliar perquè Tarragona rebés uns impostos destinats a la construcció del port modern. Reus s'hi va oposar. Aquestes cooperacions van afavorir el circuit casteller, en detriment de Reus que hi donava l'esquena.
"El rigor històric del seguici és important, però deixar gent fora del seguici és un problema"
La rigidesa que alguns atribueixen a la Comissió del Seguici és una assegurança per mantenir la tradició o un impediment perquè continuï evolucionant?
Crec que les comissions han de ser dúctils. La gent no pot tenir la sensació que la comissió és com un tribunal, no es va crear per això. Està bé que la comissió treballi els protocols, però és evident que ha vetat la participació de molts col·lectius joves. Hauríem d’estar preocupats perquè una de les funcions de l’administració és fomentar la participació ciutadana. Moltes vegades, la rigidesa que es té avui en dia no se sustenta ni amb una anàlisi de documentació acadèmica. Hi ha cops que la comissió no té ni la informació que sí que tenen les entitats que volen sortir. He vist treballs magnífics. Alguns han sortit i d’altres els han capat pel camí.
No podem perdre generacions pel camí. Hem de ser conscients que les entitats del seguici no tenen la mateixa capacitat que les colles castelleres d’absorbir gent. Són menys gent, funcionen amb dinàmiques lligades als vincles familiars i no sempre és fàcil entrar. Quan hi ha un col·lectiu que fa una proposta, la comissió hauria de ser molt dúctil. Amb els elements que es van recuperar, després ha aparegut documentació que ha corroborat o ha desmentit alguna informació. Hi ha algun element que, si agaféssim amb rigor la documentació actual, no podrien sortir. O hi ha elements que no són de la festa major, com el Ball del Patatuf. El rigor històric és important, però s’ha de compensar amb la participació ciutadana. Deixar gent fora del seguici és un problema.
Afegir La Ciutat com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat