Joan Pera (Mataró, 1948), és un humorista i actor de teatre, televisió i cinema. Entre els seus moments més destacables, es troba haver sigut la primera cara que va veure’s a TV3, quan aquesta es va estrenar el 1983. A més, una de les obres que va protagonitzar, ‘L’estranya Parella’ amb Paco Morán, va aconseguir el rècord Guinness mundial del major nombre d’entrades venudes per una funció teatral. L’any passat se’l va poder veure a ‘Un sogre de lloguer’, que tornarà el 7 de setembre al Teatre Condal. Parlem amb ell a Altafulla, en el marc de la presentació de la temporada de primavera del Casal Cultural La Violeta, on l’actor interpretarà el seu monòleg humorístic ‘Una estona amb Joan Pera’.
Com valores la programació que s’ha presentat avui a Altafulla?
Jo crec que aquest esforç cultural que passa en el nostre país és molt important. És important que llocs com Altafulla tinguin ja una sala amb totes les condicions i una programació més o menys estable per primavera, tardor, hivern… això diu molt del nostre país. Per això, a mi no em fa cap cosa anar a Altafulla, a Vic o a on sigui, perquè obrim el ventall cultural de país.
El 27 d’abril portaràs l’espectacle ‘Una estona amb Joan Pera’, un repàs per la teva vida professional. D’on sorgeix la necessitat d’explicar aquestes històries?
Jo soc un actor que sempre he tingut el públic molt a prop de mi, per tant això és el meu regal a la gent que em segueix de tota la vida i també al jovent que vol veure que faig i d’on vinc. Tinc un públic molt transversal, a vegades em venen famílies amb nanos de 7 o 8 anys. A l’espectacle és veritat tot el que dic, menys el nom de la meva dona, i són coses que ens han passat a tots, molt quotidianes, però que fan riure. Ens ho passem molt bé.
“A mi no em fa cap cosa anar a Altafulla, a Vic o a on sigui, perquè obrim el ventall cultural de país”
Portes més de 10 anys amb aquest monòleg
Si, això va venir que el Paco Morán un dia es va trencar el fèmur, i vam haver de suspendre funcions. Aleshores vaig decidir sortir jo i explicar les meves coses, fer que la gent s’ho passés la mar de bé i així cobrir el temps que ell estigués malalt. Així es va anar fent. Ara ja l’he modificat molt, evidentment, si em passa alguna cosa graciosa, l’afegeixo. Vaig treure informació dels monologuistes americans, i vaig pensar que era una bona idea perquè és una manera de trobar-me més amb el públic. Fa 40 anys que estic cada any fent teatre, i a les obres sempre hi ha una quarta paret. En aquest espectacle ja no hi és aquesta paret, tant protagonista és el públic com jo. L’última funció que vaig fer, que normalment dura una hora i mitja, en va durar 1 hora i 45, però era culpa de la gent, no meva, perquè reien massa.
Aquest any tornaràs també a fer Un sogre de lloguer. Què gaudeixes més, treballar en una obra de teatre a l’ús amb un guió, o aquesta faceta més de monologuista autodirigit?
El que passa amb el monòleg és que la gent i jo ens entenem tan bé… a mi a vegades se m’escapa el riure per culpa del públic, perquè riu molt. És una trobada i això és molt bonic. El teatre és pura màgia, i en creem una molt bonica. Una obra de teatre és una festa, però el monòleg és una cosa més íntima. En el monòleg soc jo, i a la funció soc el personatge.
“En aquest espectacle ja no hi és aquesta paret, tant protagonista és el públic com jo”
I, en general, què prefereixes fer: tele, cinema o teatre?
Costa de dir això. En el teatre soc molt feliç, però jo vaig començar fent tele i també li tinc molt de carinyo. El cinema, que m’agrada molt com a espectador, em costa més, perquè no tinc la reacció espontània de la gent. Ho fas i no veus la pel·lícula fins al cap d’un any. Ara estic rodant una nova sèrie a TV3, i no goso parlar-ne massa perquè no sé com quedarà, en canvi, puc parlar del monòleg o d’‘Un sogre de lloguer’ tant com vulgui. He de dir, però, que està dintre de la meva feina, igual el doblatge, que encara que sigui una tècnica diferent també m’ha donat molts moments feliços doblant el Woody Allen, el Mr. Bean, Mr. Magoo, ‘Bola de Drac’…
Tornant a ‘Una estona amb Joan Pera’, com definiries l’espectacle en una frase, per animar a la gent a venir-te a veure?
Imprescindible. Si vols viure i somriure, imprescindible.
