Ione Montalvo: "La pandèmia va ser una lliçó que ens va demostrar que el bé comú està per sobre de l'individual"

Aquest vespre comença la campanya electoral de les eleccions generals, on la majoria de partits a Tarragona renoven candidats. En el cas del PSC, l’escollida és Ione Montalvo, gerent de l’Hospital Joan XXIII i militant arran de la pandèmia. Parlem amb ella per conèixer la seva història, com va viure el terrorisme d’ETA, com la va acollir Catalunya als 18 anys i la seva trajectòria en el camp sanitari. 

Com et van fer la proposta de ser candidata? Va ser una cosa sobrevinguda?
Va ser una sorpresa per mi, però va ser una cosa bastant natural. Quedava de manera esporàdica amb el Fran (Morancho) perquè soc militant des de fa cinc o sis anys i estava en un lloc de responsabilitat a l’Hospital Joan XXIII. Li havia manifestat que tenia molta inquietud en l’àmbit polític i que venia d’una família molt compromesa. En les converses, quan m’havia preguntat si m’ho plantejava, li havia dit que no ho descartava. Em feia pena no provar-ho. La convocatòria va ser una mica d’avui per a demà i em van trucar el Rubén (Viñuales) i el Fran per fer-me la proposta. Va ser una decisió que vaig haver de prendre ràpid, però em va empènyer la il·lusió. 

La decisió la prens al moment o ho parles abans amb algú?
Va ser en poc temps, però sí que vaig parlar amb la meva mare. És el meu referent més important a nivell personal i polític. És una persona molt important a la meva vida. Com a mare, es va espantar una mica, però em va dir: ‘si et fa il·lusió, endavant’. 

La teva mare és qui t’ha traspassat aquest interès per la política?
No només ma mare. Els meus pares van ser militants antifranquistes i han tingut sempre un activisme en favor de la democràcia, els drets i la llibertat. A més, el meu tiet ha estat regidor del meu poble pel Partit Socialista -  Euskadiko Ezkerra i va portar escorta durant molts anys. He crescut a la seu del Partit Socialista a Zarautz. La meva infantesa ha sigut allò. 

"Els meus pares van ser militants antifranquistes i activistes en favor dels drets i la llibertat"

A Catalunya ser socialista està de moda, però al País Basc en aquell moment ser socialista tenia una repercussió. Et marca a l’hora de fer política?
Amb 18 anys marxo d’allà perquè no aguanto més. Veig com els meus pares s’han condicionat la vida de moltes maneres i tenia clar que havia de començar la meva vida. No volia tenir aquesta limitació de viure en una societat tan malalta. Tenia claríssim que volia estudiar medicina a Barcelona. Volia viure la meva vida sense importar que tothom em marqués per ser socialista. No sé si has llegit el llibre Patria. 

Sí, el llibre de Fernando Aramburu. 
És un llibre que reflecteix aquesta foscor i la psicosi de societat en què vivíem. És molt difícil d’explicar si no ho has viscut. A l’institut era de les úniques que, quan hi havia un atemptat, deia “esto no puede ser”. No parlo de sobiranisme o marxisme, sinó de defensar la vida i que no et matin per ser d’un partit. He vist morir amics que havien vingut a sopar a casa. Quan vaig marxar a Barcelona, vaig fugir d’allò i sempre he tingut un sentiment de deute amb els meus pares per no quedar-me a continuar la seva defensa. Ara és bonic perquè és el meu moment. L’extrema dreta és un perill real i estan en joc les llibertats. 

Les ferides a Euskadi estan sanades?
Fa 30 anys que visc fora d’allà. No seria just dir que soc capaç de veure com ha evolucionat la societat basca perquè estic més fora que dins. És una societat que està guarint, però continuo tenint molts fantasmes quan hi vaig. Tot i això, no té res a veure. El fi de la violència d’ETA va marcar un punt d’inflexió cap a la normalitat democràtica. 

"Amb 18 anys volia anar a estudiar a Barcelona i viure sense que tothom em marqués per ser socialista"

I com vius l’apropament del PSOE a l’esquerra abertzale?
S’ha de tenir molt clar que el que no era acceptable era que una banda terrorista matés a gent per les seves idees polítiques. Punt. Un cop s’ha tret de l’equació, la trajectòria de la normalització va cap al fet que un partit que està dins del marc democràtic pugui expressar les seves idees, siguin independentistes o d’esquerres. Estem aquí per arribar a acords pel bé del progrés. 

Per què no entres al PSC quan arribes a Catalunya amb 18 anys?
La història vital de cadascú és com és. Ma mare sempre recorda les primeres eleccions que vaig viure a Catalunya, quan vaig trucar a casa i li deia: “mama, és que estàvem dient a qui votaríem cadascú! M’estava posant supernerviosa. Una deia que votaria CiU, l’altra PSC… i pensava ‘no parleu d’això que ens pegarem’. I no ha passat res”. Perquè vegis que per mi la política era un element de tensió. Vaig fugir de tot això. 

Vaig fer la carrera, no tenia un entorn militant i amb 25 anys vaig venir a Tarragona perquè la meva parella vivia aquí. A més, vaig tenir tres nens molt seguits. La vida t’atropella. Quan els nens són més grans, començo a tenir una mica d’inquietud. Faig un màster a Madrid sobre administració sanitària i vaig al·lucinar. Arran de fer el màster, vaig començar com a coordinadora quirúrgica, després direcció mèdica i els últims anys com a gerent. 

I amb la pandèmia entres dins del partit. 
El 2021 la pandèmia em va fer veure la importància de la política. Està per defensar la cosa pública i la gent. Quan arribava a casa durant la pandèmia, necessitava que algú s’ocupés de mi. No podia amb tot. Em vaig sentir cuidada i va ser un moment molt emocionant. Sentir-te part d’una cosa més gran que tu. Va ser una lliçó que el bé comú està per sobre del bé individual. El 2021 em vaig afiliar per aquest convenciment i per agrair-ho al partit que governava en aquell moment. 

"La pandèmia em va fer veure la importància de la política"

Ens hem oblidat de la pandèmia?
Necessitem oblidar. És un trauma i se’n parla poc. Anomenar la pandèmia provoca massa dolor encara. 

En aquell moment el ministre de Sanitat era Salvador Illa. 
Encara em fa més il·lusió entrar en aquesta aventura tenint el president Illa com a president de la Generalitat i Pedro Sánchez com a president del govern. Faré el que pugui per contribuir que Pedro Sánchez continuï sent president. 

Seria un dels teus referents polítics o en tens d’altres?
Et diré una dona: Carmen Alborch. És una referent com a dona i feminista. Si ja ho tenim difícil ara, fa trenta anys encara ho era més. Alfredo Rubalcaba també és un referent. Em sento més identificada amb els polítics tècnics, sobris i amb un bagatge intel·lectual que els del titular ràpid, efectista i de fang. I Ernest Lluch, que és el número 1. Era el pare de la sanitat pública i era un defensor de les llibertats. Uneix els dos aspectes que m’han construït com a persona i militant. 

"Ernest Lluch uneix els dos aspectes que m'han construït com a persona i militant"

La sanitat pública no és perfecta i té diverses queixes. Quines són les principals mancances que té el territori?
Fa pena que es faci èmfasi en les mancances. Tenim la millor sanitat pública que hem tingut mai a la història. Sempre hem d’anar a més i treballar perquè existeixi l’equitat. És evident que no és el mateix viure davant de l’Hospital de Bellvitge o a Alcanar o al Priorat. Però tothom hem de tenir l’atenció primerenca, que salva vides. Tarragona sempre ens hem sentit el germà pobre de Catalunya. Això s’està revertint gràcies a aquest Govern. Soc gerent d’un hospital que té un projecte de 260 milions d’euros per fer un hospital nou. 

Una de les reivindicacions més recents és el servei d’ictus 24/7. Com ho has viscut com a gerent?
A vegades, les coses que semblen més lògiques i senzilles són les més complicades. Aquí hi ha molts elements que pesen, no és un tema polític. S’ha d’incentivar la formació de professionals sobre la base de les necessitats poblacionals d’especialistes. No pot ser que tinguem un superàvit en algunes especialitats i mancança d’unes altres que són crítiques per salvar la vida de la gent. Què ens passa? Que hi ha pocs professionals i, a més, volen anar a Barcelona. Hem de fer que venir a treballar a Tarragona sigui atractiu. L’ictus 24 hores hauria d’estar des de fa temps a tots els territoris, ho defensa la consellera, el president i tothom. Però la formació dels professionals són entre sis i set anys i en manquen. 

Els teus tres fills coneixen de sobres les xarxes socials. Què et diuen quan t’hi veuen?
Em diuen: “mama, tu ets famosa ara o què?”. Estan una mica sorpresos, però sempre han vist que soc una persona inquieta. Crec que estan orgullosos i vull pensar que l’educació es basa en fets. Malgrat que aquests dies estic una mica menys amb ells del que m’agradaria, els he explicat que és el projecte que tinc. Crec que aquest l’esforç també és una manera d’inculcar-los el servei públic. 

"Els meus fills em diuen: mama, tu ets famosa ara o què?"

Abans has alertat del perill de l’extrema dreta i també has comentat que els teus pares havien sigut militants antifranquistes. Associar l’arribada de VOX amb la dictadura no és banalitzar el franquisme?
Tinc claríssim que ara venen a reclamar el que va ser seu durant 40 anys. Per ells l’anormalitat han sigut aquests 50 anys. Ens hem d’alçar i dir que aquest país no és seu, és de tots. El país és ric, divers i progressa gràcies a què hi té cabuda tothom, també ells. 

Espanya pot acabar com Hongria o Polònia?
Espero que no perquè guanyarem les eleccions. És molt més fàcil anar cap enrere que endavant. Els drets que hem guanyat aquests 50 anys no estan assegurats.