30 de novembre del 2000. Passades les tres de la matinada, la tensió es palpava a diversos punts de Tarragona. “Per què coi no sona el telèfon?”, pensaven alguns. Altres directament s’havien quedat clapats ben a prop de l’aparell, amb l’esperança que el so de la trucada els despertés amb una notícia positiva.
Tots ells esperaven saber si els monuments de Tàrraco passaven a convertir-se en Patrimoni de la Humanitat o si la ciutat quedava a les portes d’aquesta fita històrica. De fet, a la redacció del Diari de Tarragona aquesta dicotomia era més evident que a qualsevol lloc. A un costat, un especial de 16 pàgines dedicades al patrimoni romà i a la gran notícia. A l’altra, una versió com un dia qualsevol.
Tot i disposar d’aquestes dues opcions, a la redacció no es contemplava que la nominació no culminés amb èxit i el dubte era si aquelles planes sortirien el 30 de novembre o directament l’1 de desembre. “Teníem molt material preparat, estàvem expectants”, rememora Carles Gosálbez, aleshores periodista local al Diari i especialista en patrimoni.
Cap a la una de la matinada havien rebut una trucada de la delegació tarragonina des de Cairns (Austràlia), on se celebrava l’Assemblea de la UNESCO. Era Maria Mercè Martorell (PP) -consellera de Patrimoni feia menys d’un any- avisant que podia anar per llarg. La cosa, però, va agafar ritme i a les 3.39 h la trucada d’Albert Vallvé (CiU), conseller de Cultura, transmetia les anhelades paraules: “ja som Patrimoni de la Humanitat”. A tota màquina!
Les trucades van ser un constant aquella matinada. Un cop transmesa l’efemèride a l’alcalde Joan Miquel Nadal (CiU), Maria Mercè Martorell va trucar ràpidament a l’agència Feeling Comunicació (ara Feeling WOW). En un petit setè pis de la Rambla Vella, Pep Escoda s’havia quedat adormiscat en un dels sofàs i, quan va sonar el telèfon, el va agafar sense estar del tot despert encara. “Ja ho tenim, ja ho tenim!”, cridava Martorell des de l’altra punta del món. “Tenim el què?”, va pensar en un primer moment. Poc va trigar a adonar-se que Tarragona acabava d’escriure una pàgina històrica.
L’agència tenia preparada una revista, que es començaria a imprimir aquella nit, i que l’endemà inundaria els carrers de Tarragona. Pep Escoda reconeix que, si el veredicte hagués estat contrari, se l’haurien hagut de “menjar amb patates”. Tot i això, hi confiava plenament: “Els que estàvem allí estàvem convençudíssims que guanyàvem. La Mercè és capaç d’anar al desert i vendre’ls-hi sorra”.
A les vuit del matí, 21 coets des de la plaça de la Font van anunciar que el conjunt arqueològic de Tàrraco era Patrimoni de la Humanitat, les campanes van repicar alhora i els vaixells van sonar a tot drap. El dia 2, ja amb tota la delegació tarragonina de nou a casa, es va celebrar una gran festa, amb el Seguici Popular inclòs.
Aquell dia, el Diari va publicar un suplement guardat a la retina de molts lectors. “Vam fer un diari sencer amb notícies inventades, però que tenien base històrica i l’aparença d’un diari romà”, explica Carles Gosálbez, encarregat de coordinar aquella peça. Entre les seves pàgines, es podien trobar esqueles extretes de la necròpolis, la notícia de la victòria d’Eutyches a la secció d’esports o una carta d’un ciutadà de Barcino (Barcelona) que es queixava del centralisme de Tàrraco. “Era molt divertit”, recorda Martorell.
No som singulars
Malgrat la festassa i la reivindicació que se'n fa 25 anys després, el camí no va ser gens fàcil. La idea va sorgir en el Congrés d’Arqueologia Clàssica de Tarragona de 1993 i va aconseguir engrescar a bona part de la societat civil de la ciutat. Activitats de tota mena van inundar Tarragona, l’aval de Federico Mayor Zaragoza -director general de la UNESCO- ens va donar força i el 1997 es va aconseguir que la proposta superés la selecció estatal. El primer gerro d’aigua freda estava per arribar.
El 6 de febrer de 1998 l’observadora d’ICOMOS, Teresa Marques, visita Tarragona i refreda les aspiracions de la ciutat. La portuguesa assegura que la gestió del patrimoni és un desastre per la dispersió de competències, que els monuments estan poc conservats i mal senyalitzats i que no veu per enlloc la seva singularitat. Aquest últim punt va ser el més polèmic i es va guanyar la crítica de bona part del món científic. Tot i aquestes discrepàncies, l’informe va deixar tocada la candidatura.
Tarragona va ajornar fins a dues vegades la declaració i va encarar el 2000 amb relleus a l’Ajuntament. A finals d’any, CiU rubrica un pacte amb el PP, on Maria Mercè Martorell prenia el control de Patrimoni i de la declaració, que penjava d’alcaldia fins aleshores. Era una aposta personal de la popular, que s’ho volia jugar al tot o res. “Els meus companys de partit em deien que era un suïcidi. Si la cosa sortia malament, seria culpa del PP. Però jo ho tenia clar. Si anava bé, perfecte. Si no, l’endemà tenien la meva carta de dimissió”.
Per a Martorell, un dels grans hàndicaps era “el cansament de la gent”, el “run-run” de que no ens ho donarien i inclús les tensions polítiques: “Els mateixos partits no hi creien. La setmana abans d’anar a Austràlia va ser tremenda”. Malgrat tot, la maquinària de l’Ajuntament s’hi va bolcar.
No cal veure res més
A la primavera de 1999, la visita de la presidenta d’ICOMOS Espanya va donar esperança a les aspiracions tarragonines i el 3 de març de 2000 arriba el suport definitiu. El britànic Henry Cleare, membre d’ICOMOS, aterra a Barcelona i puja a un cotxe amb el director general de Patrimoni de la Generalitat i el subdirector de Patrimoni de l’Estat. Paren primer a l’Arc de Berà, posteriorment a la Torre dels Escipions i s’aturen ja al Circ de Tarragona, on els esperava Maria Mercè Martorell.
Quan Cleare veu el Circ, queda bocabadat: “amb això no necessito veure res més”, afirma. La comitiva li ensenya bona part dels monuments de la candidatura i l’informe, aquest cop sí, és favorable. El vistiplau definitiu arriba al Comitè del Patrimoni Mundial de la Unesco, celebrat a París aquell juny, que avala la candidatura perquè passi a la ronda definitiva: l’assemblea. “A París se’ns va dir que complíem els criteris. Sobretot perquè no som un parc arqueològic, sinó una ciutat on s’ha continuat vivint durant 2000 anys dins del conjunt arqueològic i amb les restes integrades”, puntualitza Martorell.
Les gestions en tot aquest període van ser diverses i Martorell recorda que es van haver de fer amb cert secretisme. Poques persones estaven al corrent de cada passa de l’Ajuntament. Més enllà de l’alcalde, una de les persones informades era Pere Valls, a l’oposició amb el PSC. “Era molt important. Si sortia, valia la pena. Però havia de ser prudent i discret”, explica l’exconseller socialista.
L’aneguet lleig
La prova de foc definitiva va arribar a l’Assemblea de la UNESCO, celebrada entre el 27 de novembre i el 2 de desembre a Cairns. Allà la geopolítica era essencial. No es tractava de tenir vots a favor, sinó de contrarestar les opinions contràries. Si atacaven un aliat espanyol, el representant d’Espanya sortia a defensar-lo. Aquell any, l’Estat portava cinc propostes, una d’elles també era catalana: la Vall de Boí.
De fet, Tàrraco s’havia convertit en l’aneguet lleig i la Vall de Boí s’havia endut tots els focus des de Catalunya. “La Vall de Boí estava recolzada per la Generalitat, mentre que la nostra proposta no ho estava gaire. No sortíem ni a la tele”, analitza Martorell. La impressió no venia només de la consellera de Patrimoni, el periodista Carles Gosálbez també recorda aquesta tendència: “Només calia veure les notícies que donava TV3. La candidatura de Boí sortia constantment i nosaltres només de tant en tant”.
Tensió indescriptible
Deixant de banda els frecs territorials, Tarragona va haver d’esperar fins als últims dies per saber el veredicte. Anava sota el paraigua de “Spain”, a la cua en ordre alfabètic. Arribat el moment, ja havien presenciat com en aquella assemblea els més bel·ligerants havien estat els representants de Tailàndia i el Marroc, que s’havien oposat sistemàticament a moltes declaracions. Tarragona també va haver de superar el seu minuciós examen.
Un cop Henry Cleare va presentar la nostra aposta, el membre marroquí va demanar la paraula i va deixar la delegació tarragonina amb la cara desencaixada. “Quan va aixecar la mà, se’m va glaçar la sang”, rememora Martorell.
Sorprenentment, va fer diverses preguntes sobre la proposta, sense atacar-la frontalment en cap moment. L’última, però, els va agafar amb el peu canviat. “Si és tan bona la candidatura, em podria dir per què no va passar la primera selecció els anys anteriors?”. Aleshores, Cleare no va dubtar i ho va reconèixer: “Perquè darrere de les institucions hi ha persones i, a vegades, les persones ens equivoquem”. El marroquí, satisfet amb la resposta, va tancar l’interrogatori: “M’alegro que ho reconegui perquè aquesta declaració és una de les millors i fa anys que hauria d’estar declarada”.
Martorell, qui relata l’intercanvi dialectal entre els dos, recorda també la conversa posterior que va tenir amb ell, on el marroquí li va explicar que volia que es retractessin de l’error comès fa uns anys. El sí definitiu va fer esclatar d’alegria a la delegació tarragonina i va ser el tret d’inici de la bateria de trucades que esmentàvem anteriorment. “Ningú deixava sonar dues vegades. Tothom despenjava ràpidament”.
Tarragona aconseguia un segell que, com comenta Martorell, havia sigut fruit d’un treball conjunt de ciutat. La tasca de l’alcalde Recasens (PSC) va ser “cabdal per dignificar el patrimoni”, diverses persones es van implicar en el llarg recorregut de la declaració i l’empenta de Martorell va rematar un gol que considera el “punt culminant” de la seva carrera política.
Una nova mirada
L’efecte va ser immediat. Durant el pont de desembre les xifres de visitants es van disparar. De 3.655 visitants el 1999 a 18.146 el 2000. A més, Tarragona entrava en el mapa d’un públic “molt exquisit” centrat a visitar declaracions i també d’un públic general que descobria per primera vegada una joia que es trobava a pocs quilòmetres de casa seva. De la mà, van venir també múltiples inversions que van fer un salt qualitatiu al patrimoni tarragoní.
Tot i això, tots destaquen que el més important va ser el “clic” que es va generar a la ciutat. “Els tarragonins vam prendre consciència de la importància dels monuments de Tarragona, ja no eren només pedres. Va canviar la mentalitat i la visió”, analitza Carles Gosálbez.
“Va significar autoestima, orgull i un coneixement brutal. D’altra banda, històricament, quan a Tarragona sortia alguna cosa, es tapava. Amb la declaració, la protecció estava blindada”, explica Martorell, que destaca com molts establiments van seguir l’exemple de locals com el restaurant Les Voltes, que integrava el patrimoni en el seu comerç. “Vam fer del defecte virtut”.
25 anys després, aquell orgull continua viu. Tarragona és més conscient que mai que el seu patrimoni no és només un conjunt de pedres, sinó el reflex de la nostra identitat.
