Afegir La Ciutat com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
El Camp de Tarragona avança cap a una realitat metropolitana que ja existeix en el dia a dia, però que encara ha de prendre forma política i administrativa. Parlem amb Gustavo Cuadrado per saber en quin punt es troba aquest procés, quins passos s’han fet i què falta perquè el territori actuï amb una veu més coordinada.
Existeixen ja alguns projectes de caràcter metropolità al Camp de Tarragona. Per què és necessari emprendre el camí que està marcant l’Associació?
Perquè la realitat metropolitana ja existeix. La gent viu en un municipi, treballa en un altre, estudia en un tercer, es desplaça cada dia pel conjunt del territori i utilitza serveis que van molt més enllà dels límits administratius de cada ajuntament. El que estem fent ara és començar a donar resposta política i institucional a una realitat que ja existeix.
Encara tenim peces importants per desenvolupar: una futura llei, el model de governança, la mobilitat, l’ordenació territorial o l’instrument executiu que ens permeti implementar les polítiques metropolitanes. Tot això trigarà uns anys, segurament. Però el que no podem fer és esperar que tot estigui acabat per començar a treballar.
Què s’està fent ara?
Hem volgut generar ja unes bases. Tenim l’Associació, tenim les comissions de treball, estem impulsant projectes compartits, tenim en marxa l’Agència Metropolitana de Competitivitat i estem treballant en una futura Oficina de Planificació Estratègica.
Per mi aquesta és la idea important: construir la metròpoli mentre fem polítiques metropolitanes. La millor manera de demostrar que això té sentit és que els municipis i els ciutadans comencin a veure resultats concrets.
Quins són els àmbits més urgents per abordar?
Hi ha alguns àmbits molt evidents. El primer és la mobilitat, perquè probablement és l’àmbit en què la ciutadania percep més clarament que les fronteres municipals ja no tenen gaire sentit. Però també tenim l’urbanisme i l’habitatge, la gestió de determinats serveis, l’energia, la gestió de residus, les infraestructures verdes, la promoció econòmica o la captació d’inversions.
Jo hi afegiria una qüestió especialment important: la planificació estratègica. Hem de ser capaços de decidir què volem que sigui aquest territori d’aquí a deu, quinze o vint anys.
Quin rol ha de tenir aquesta futura àrea metropolitana pel que fa a la mobilitat?
Un paper absolutament central. La mobilitat és possiblement el millor exemple de per què necessitem una mirada metropolitana. Una persona que viu a Reus i treballa a Tarragona, o que viu a la Canonja i estudia a Vila-seca, no pensa el seu trajecte en termes de límits administratius. Vol arribar de manera ràpida, còmoda, sostenible i a un cost raonable.
Per tant, hem de passar d'una suma de transports municipals i intermunicipals a una visió integral de la mobilitat del Camp de Tarragona. Això significa pensar conjuntament i sobretot planificar la mobilitat des de la demanda real de la ciutadania. Això no vol dir necessàriament que l’Àrea Metropolitana hagi de gestionar des del primer dia tots els transports. Però sí que ha de tenir una veu clara i capacitat de planificació, coordinació i interlocució davant de la Generalitat i de l’Estat.
El Pla Director Urbanístic (PDU) és un element “imprescindible”, per què?
Perquè si volem construir una realitat metropolitana hem de decidir conjuntament com volem ordenar el territori. El PDU és probablement una de les eines més importants perquè ens obliga a deixar de mirar exclusivament el terme municipal i observar el conjunt.
On volem créixer? On situem l’activitat econòmica? Com connectem els diferents municipis? Quins espais naturals protegim? On situem l’habitatge? Com ordenem les infraestructures? Com evitem que cada municipi planifiqui de manera independent una realitat que, en canvi, funciona de manera conjunta? La construcció metropolitana també s’ha de dibuixar sobre el territori.
La promoció econòmica pot ser metropolitana? Els municipis no voldran mirar per ells mateixos?
És normal que cada alcalde vulgui atraure empreses, activitat i ocupació al seu municipi. I això continuarà passant. Però hi ha una escala en què competir individualment té cada vegada menys sentit. Una gran empresa internacional no analitza només Tarragona, Reus, Vila-seca o Constantí. Analitza un territori: disponibilitat de sòl, energia, infraestructures, talent, universitat, logística, connexions ferroviàries, Port, aeroport, habitatge i qualitat de vida. Aquí és on hem de competir conjuntament.
Hem de canviar una mentalitat: quan una gran inversió arriba a qualsevol municipi del Camp de Tarragona, una part important dels seus beneficis es distribueixen per tot el territori. Els treballadors viuen en municipis diferents, els proveïdors estan repartits, el consum també i tota l'economia se'n beneficia. La competència real és amb altres regions europees capaces d’oferir un ecosistema econòmic complet.
Com afecta la demografia del territori en la construcció metropolitana? No hi ha una gran ciutat que destaqui especialment sobre la resta.
Jo crec que això no és una feblesa. És una característica que defineix el nostre model. No som Barcelona i no hem d’intentar copiar Barcelona. El Camp de Tarragona és una realitat policèntrica. Tenim dues ciutats importants com Tarragona i Reus, però també municipis amb una enorme potència econòmica i turística com Vila-seca, Salou o Cambrils, municipis industrials com la Canonja o Constantí i altres ciutats i municipis que articulen diferents parts del territori.
Per tant, aquí no hi haurà una ciutat central i una corona de municipis subordinats. El nostre model haurà de ser necessàriament més horitzontal. I això és interessant perquè existeixen altres metròpolis europees construïdes sobre sistemes policèntrics. El nostre model haurà de néixer de la nostra pròpia realitat.
Es pot generar un ‘sentiment metropolità’ de la mateixa manera que hi ha un sentiment europeu, tarragoní, reusenc, català…?
Sí, però no crec que s’hagi de construir contra cap altra identitat. Una persona pot sentir-se de Reus, de Tarragona, de Salou o de qualsevol municipi i, al mateix temps, sentir que forma part d’un territori més ampli. Les identitats se superposen i el sentiment metropolità no el crearem amb una campanya de comunicació. Es generarà sobretot si la realitat metropolitana és útil.
El model de governança és el que pot comportar més conflictes a l’hora de posar-nos tots d’acord?
Segurament serà una de les qüestions que requerirà més debat, perquè quan parlem de governança parlem de qui decideix, sobre què decideix i com es prenen les decisions. Però crec que cometrem un error si comencem el debat metropolità precisament per aquí. Primer hem de respondre a una altra pregunta: què volem fer junts?
La governança ha de ser conseqüència del projecte, no al revés. A més, el nostre model haurà de respectar una característica fonamental del Camp de Tarragona: el seu caràcter policèntric i l’autonomia municipal. No es tracta de crear un nou nivell administratiu que mani sobre els ajuntaments. Es tracta de construir una eina que permeti als ajuntaments fer conjuntament coses que individualment són molt difícils de fer.
Es parla molt de Barcelona com a exemple.
Barcelona és una referència inevitable per proximitat i perquè té una experiència metropolitana molt consolidada. Però penso que, estructuralment, hi ha altres territoris europeus que ens poden donar idees més interessants.
Com quins?
Un exemple és Rotterdam-La Haia, als Països Baixos. Són dues grans ciutats amb identitats pròpies que cooperen en qüestions com la mobilitat i el desenvolupament econòmic. La seva estructura metropolitana agrupa 23 municipis i precisament va néixer per coordinar polítiques en aquests dos grans àmbits.
També és interessant el Randstad, perquè funciona com una xarxa de diverses ciutats —Amsterdam, Rotterdam, La Haia i Utrecht— amb especialitzacions diferents que intenten complementar-se. O la regió alemanya del Rin-Ruhr, una gran realitat policèntrica formada per ciutats com Düsseldorf, Colònia, Essen, Dortmund o Duisburg, on tampoc existeix una única ciutat que monopolitzi el territori.
No es tracta de copiar ningú. El que hem d’aprendre és el concepte: ciutats diferents, amb personalitat pròpia, que descobreixen que juntes poden competir millor que separades. Crec que aquesta és probablement la idea que més encaixa amb el Camp de Tarragona. I diria encara una última cosa: nosaltres no hauríem d’aspirar a ser una Barcelona petita. Hem d’aspirar a construir el millor model metropolità possible per al Camp de Tarragona amb esperit mediterrani.
