Durant la dictadura franquista, moltes expressions de cultura popular van desaparèixer i van acabar relegades. Durant aquells anys, l’actual repertori de balls i l’efervescència de Santa Tecla eren inexistents. No va ser fins a l’arribada dels primers ajuntaments democràtics quan es va recuperar la festa i va agafar la força que l’ha catapultat fins a l’èxit actual. Entre tots els balls que havien tingut presència al seguici de Tarragona, l'únic que es va mantenir durant aquella època fosca va ser el Ball de Bastons.
Amb tot, aquesta activitat continuada des de 1841 i amb referències de 1633 a la ciutat va estar a punt de perdre’s. La interrupció sobtada del ball, però, va ser suplida per l’Esbart Santa Tecla, que havia nascut quatre anys abans amb l’objectiu d’impulsar les danses i tradicions catalanes. De fet, el 1973 ja es va començar a fer bastons com una activitat més de l’Esbart i el 1975 van agafar el testimoni de l’anterior Ball de Bastons.
“L’Esbart va dir que no ens podíem quedar sense bastons i va crear el Cos de Bastoners amb gent que coneixien del ball dissolt i balladors de l’Esbart”, relata Alberto Santiago, un dels caps de colla del Cos de Bastoners. L’encarregat de fer de mestre va ser el Pere Roca, que havia sigut membre del Ball de Bastons de Tarragona i coneixia perfectament la tècnica. La seva figura tindria un reconeixement anys després, convertint-se en el primer Perpetuador de les festes de Santa Tecla.
50 anys d’història
Malgrat que el Ball de Bastons de Tarragona es va recuperar el 1977, el Cos de Bastoners va mantenir la continuïtat fins ara. Mig segle als carrers que ha donat per molts canvis.
Un d’ells és la flauta, el seu instrument característic. Des del 1975 es consolida un estil pròpiament tarragoní en l’acompanyament musical, amb una flauta solista que guia tota la dansa. Als inicis, es feien servir flautes de metall o plàstic de sis forats frontals, però el 1990 es va encarregar la confecció d’una flauta de fusta que seria un abans i un després i marcaria un so propi. Precisament, aquest procés va ser guardonat el 1991 amb el Premi Nacional de Cultura Popular, que distingia la reintroducció de la flauta com a element identitari.
Un altre tret que caracteritza l’evolució del Cos de Bastoners és la incorporació de la dona. La Rosa Llorach va ser la primera dona a picar bastons a la festa major de Tarragona, tot i que la fita es va adoptar amb certa naturalitat. “Havien de ser 16, en faltava un i jo hi era. Així funcionava tot. En aquell moment, no vaig tenir consciència de la importància de l’acte per al futur”, recorda. El gest va obrir la porta a un ball de bastons mixt, sent pioners en la incorporació de la dona al Seguici.
La manera de picar també ha canviat lleugerament des dels seus primers passos. “El Pere Segarra, que és el bastoner més vetarà, diu que abans picàvem més fort i més ràpid, però que no s’escoltava tant la flauta com ara”, explica l’Alberto. De totes maneres, assegura que intenten “mantenir l’essència” i considera que “no hi ha tanta diferència” perquè el nivell continua sent alt.
Una manera de picar única
Curiosament, el ball de bastons de Tarragona és diferent dels que es poden trobar arreu del país. “La manera de picar és totalment singular. Els bastoners de Vilafranca o l’Arboç fan una dansa i utilitzen els bastons com a percussió. Nosaltres estem estàtics i tenim una flauta que ens marca el ritme amb tres notes”, assenyala l’Alberto.
L’estil tarragoní és hereu d’una tradició que s’allunya de la dansa ornamental per centrar-se en el xoc rítmic i la tensió del moviment. Al contrari d’altres balls, el so dels bastons és el protagonista i l’absència de la dansa és característica.
Tot i això, el repertori és variat i permet modular l’espectacle. Les dues peces bàsiques són la llarga i la simussara, però també hi ha balls per grups com els nanos (quatre bastoners) o els centros (dos rombes que canvien de posició). La botifarra és la més dinàmica, tot i que menys tècnica, i el pericó és de les més espectaculars, amb salts finals.
Sant Magí i Santa Tecla
El Cos de Bastoners té el particular honor de sortir a les dues festes majors de la ciutat. Únicament els nanos, els gegants i els bastoners són presents per Sant Magí i Santa Tecla. Això ha fet que sempre hagin estat “arrelats” a la festa petita de la ciutat i per ells tingui també molta importància.
Un dels actes més especials pel seu 50è aniversari va ser precisament per Sant Magí. El Cos de Bastoners es va traslladar fins a Sant Magí de la Brufaganya –localitat fins on van els portants a recollir l’aigua- per actuar durant l’última nit. A més, van inaugurar una exposició als Serveis Territorials del carrer Major que torna a estar disponible per Santa Tecla.
Per tancar els actes, el passat 15 de setembre van fer un assaig obert i el 20 de setembre es mostraran al món en un particular acte al parc de l’Amfiteatre. Amb el patrimoni de Tàrraco de fons, Tarragona rebrà els alcaldes de les ciutats del pacte d’amistat Chartreuse amb una mostra de cultura popular amb diversos elements de la festa de la ciutat. Una oportunitat perquè els batlles d’arreu del món quedin hipnotitzats amb el so inconfusible dels bastons i la flauta.
Compte amb els dits!
Deixant de banda el foc, el ball de bastons és una de les peces del seguici tarragoní que més accidents pot generar. Una mala coordinació et pot obligar a haver de necessitar el pot de Reflex que sempre tenen a punt. De fet, l’accident més aparatós de l’Alberto va arribar el dia del seu debut, el 2011. “Em vaig picar tan fort que em va caure una ungla. A partir d’aquí no he tingut molts més accidents forts”, reconeix. Tot i això, subratlla la importància de la coordinació amb la parella per sortir de la festa sense cap picada mal donada. “Si tens bona compenetració, et picaràs una vegada per any com a molt”.
On no hi ha perill és al carrer Tranquil, creat al carrer Santa Anna perquè les persones amb sensibilitat auditiva també poguessin gaudir de la festa. Allà, alguns piquen fluix i altres fan “playback” amb els bastons, mentre el flautista adapta la melodia per suavitzar-la.