“Ni quan vaig rebre l’encàrrec de construir l’Àliga, en un moment en què la festa tot just recuperava entitat, mai no m’hauria imaginat la volada que tot plegat acabaria agafant. La gent ha perdut la fe de moltes maneres, però la festa té la capacitat per generar al mateix temps molta devoció. Amb l’Àliga vam forjar un símbol de Tarragona”. D’aquesta manera explicava Antoni Mas l’impacte que havia tingut la seva creació i la recuperació del seguici fa deu anys.
Ara, quaranta anys després de la reaparició de l'Àliga, la bèstia continua recorrent els carrers de Tarragona i s’ha convertit en un dels elements més icònics i estimats de la festa major. Encara que els aliguers busquin fugir d’aquesta etiqueta. “Els més estimats? No ens creiem que som més que ningú ni que som els protagonistes. És veritat que som el primer element després del foc i és el moment en què els qui s’han apartat s’apropen al seguici”, explica Òscar Príncep, vocal de l’Àliga i portador des de fa 14 anys.
Quan tot estava per fer
Tot i que ara estem acostumats a gaudir d’un dels seguicis més complets del país, el 1986 la situació era ben diferent. El seguici es trobava en ple procés de recuperació i l’única bèstia que havia retornat era el Drac l’any 1985. Van ser els Diables de Tarragona qui van prendre la iniciativa per tornar a donar vida al símbol més solemne de la ciutat: l’Àliga.
“Es va triar l’Àliga perquè representava un repte difícil, la peça més simbòlica de la ciutat i, a més, tocàvem els nassos a tota aquella gent que deia, que érem una colla que només sabia fer festa a partir del foc i del soroll”, relata Josep Maria Macias al llibre La Baixada de l’Àliga vista pels aliguers. Per la seva banda, Òscar Príncep també assenyala el valor de la figura a l’hora d’apostar per ella: “Potser tindria més sentit un element de foc, però es va triar un dels més importants a recuperar”.
Dit i fet. Antoni Mas va dissenyar i construir una peça majestuosa, cisellada en llautó sobre una estructura de ferro i inspirada en l’Àliga de Girona. Com que al segle XVI la bèstia havia anat a càrrec del gremi d’argenters i ferrers, la seva reconstrucció es va fer amb tècniques artesanals semblants a les de l’època. La corona, obra de la joiera Blàzquez, es va inspirar en la del primer comte tarragoní, Robert Bordet (segle XII).
Pel que fa a la música, el debat també va ser intens: alguns apostaven per melodies tradicionals, mentre d’altres volien una banda amb un repertori més “festiu i dinàmic”. Finalment, es va imposar aquesta segona opció, i avui l’Àliga balla al ritme de marxes i pasdobles com L’Amparito Roca, Paquito el chocolatero, El bequetero i El patumaire, a més de tres peces pròpies: El ball de l’Àliga i dues versions de La marxa de l’Àliga.
D’ocurrència a imprescindible
Malgrat que Òscar Príncep explica que no sempre ha estat fàcil trobar sinergies entre els Diables i l’Àliga, apunta que hi ha un dia en què fan més pinya que mai: la Baixada de l’Àliga. “El moment que més ens uneix és el dia de la baixada. Necessitem els Diables, que ens fan de cordó. És un dia complicat i ells fan una feina molt important”, remarca.
Els inicis, però, eren molt diferents de la massificació actual. Tot es remunta a les primeres tecles. Els aliguers havien de baixar la bèstia des de la Part Alta fins al local dels Diables, aleshores a la plaça de la Mitja Lluna. Com que la Rambla estava plena de durant el dia i baixar-la el mateix 22 “era un pal”, la solució va ser fer-ho després de les revetlles del 21 de setembre, a la matinada. Una opció que obligava a realitzar la baixada a les cinc o sis de la matinada i encarregar aquesta tasca a qui hagués paït millor la nit de festa. Només hi participaven els aliguers, els Diables i uns quants amics.
En aquell moment, l’Àliga no baixava per les escales de la Catedral —avui la imatge icònica— sinó pel carrer Pare Iglesias i Merceria. Tot va canviar el 22 de setembre de 1989, quan la pluja va obligar a recollir ràpid el seguici. Josep Maria Macias va proposar baixar-la per les escales, i l’aposta va quallar fins a convertir-se en tradició. La idea l’han replicat posteriorment altres bèsties del seguici, considerant-se un dels dies més bonics després de l’entrada del braç.
La música també va marcar un abans i un després. Fins al 1989, no hi havia banda. Tot era improvisat fins que hi va haver un punt d’inflexió. El protagonista va ser el trompetista dels Pets, Xavi Torné. Quan tornava d’un bolo amb el grup, va aparcar al pla de la Catedral i va anar a reunir-se amb tothom a la revetlla. “La meva nòvia em va dir: podries tocar l’Amparito. Llavors tots els qui ho van sentir van dir que toqués”, explica el Xavi. Va anar a buscar la trompeta al cotxe i va acabar posant música a la baixada per primera vegada.
No va ser fins al 1997 que la Baixada va entrar al programa oficial, després d’un intens debat entre institucionalitzar-la o mantenir-la com un acte íntim. Des d’aleshores, s’ha convertit en un dels actes més multitudinaris i esperats.
Aquest èxit també genera diverses reflexions. S’ha perdut l’essència? Per Santa Tecla 2024, es va intentar contraprogramar amb un concert de Figa Flawas, però el resultat van ser dos espais plens. Les mesures de seguretat han augmentat, però la tendència és imparable. Òscar Príncep ho resumeix: “El carrer estarà sempre a tope i voler canviar-ho és molt difícil i potser un error”.
Amb el temps, la Baixada ha passat de ser una ocurrència entre amics a convertir-se en un acte de referència. Tot i les crítiques sobre si s’ha perdut l’essència, la realitat és que l’Àliga continua despertant passions i manté un simbolisme que transcendeix generacions. Per als aliguers, aquests dies de Santa Tecla són el centre de la seva activitat anual i l’orgull de fer ballar la bèstia continua intacte, quaranta tecles després. “Una cosa es fa important quan per a la gent és important. Si baixéssim i no hi hagués ningú, no seria tan rellevant”, sentencia Òscar Príncep.
40 tecles al carrer
De cara a la celebració d’aquestes 40 tecles, l’Àliga té en cartera tres grans moments. El primer és el canvi de vestits, que després de 30 anys de desgast tindran una renovació amb exactament el mateix disseny. En segon lloc, l’exposició fotogràfica que van inaugurar el 10 de setembre a l’Antic Ajuntament i fa un repàs per tota la seva història. I, finalment, la batalla de bandes del 20 de setembre a la plaça Corsini. La Banda Unió Musical de Tarragona (BUMT) s’enfrontarà a la Banda de l’Agrupació Musical del Maresme en una batalla que promet fer ballar tant o més que el dia de la baixada.
Forjada per ferrers i argenters
Les primeres referències de l’Àliga de Tarragona daten del 1531, any en què començà a sortir portada per la Confraria de Sant Eloi dels Ferrers i els Argenters. Aquesta confraria era de nova implantació i es creà per dividir-se de la Confraria dels Fusters. En aquests inicis, la bèstia apareixia a les professons de Corpus i Santa Tecla, on ballava prop de la Custòdia o del Braç de Santa Tecla. L’any 1588 es produí la separació dels argenters i els ferrers, i aquests últims van quedar a càrrec de la bèstia. El 1580 el capítol catedralici va donar consentiment perquè l’Àliga es pogués guardar dins la Seu. Això no obstant, dotze anys després, es van produir una sèrie d’incidents entre els portadors i l’Església, ja que alguns càrrecs d’aquesta van voler impedir la participació de l’Àliga a les festes i van amenaçar els portadors amb l’excomunió.
La presència de la bèstia continuà fins al 1804, en què va desaparèixer a causa de la Guerra del Francès. A partir de la guerra se n’han trobat poques notícies. Probablement va tornar als carrers fins a l’any 1851, coincidint amb l’extinció del Gremi de Ferrers que la gestionava.