Podem dir que passem de l’adolescència a la maduresa quan experimentem que la vida és dura, comporta patir i les injustícies moltes vegades no son l’excepció. Doncs és quan entens que l’equilibri entre intel·ligència i voluntat és necessari per respondre als desafiaments que la vida inexorablement et dona cada dia com company de viatge.
L’independentisme hauria d’afrontar la situació política que tenim després dels resultats electorals del 21D, com l’etapa en la qual entra en la maduresa. Des de setembre d’enguany hem experimentat que la independència no és un camí exempta de passar pel seu particular via crucis.
Sense embuts hem de reconèixer que s’ha pecat d’ingenuïtat i s’han comès errors per no haver mesurat la capacitat de l’Estat en usar la força que li permet la seva condició d’Estat. El camí de roses s’ha convertit ràpidament en un camí ple d’espines.
No repetiré arguments i explicacions ja àmpliament donades; vull només fer algunes reflexions que em semblen essencials manifestar davant del moment que estem vivint.
Entrar en la maduresa significa fer tot el possible per no enganyar-nos ni enganyar. La intel·ligència no ha de ser ofuscada per la voluntat. El 27S 2015 la nit electoral gairebé vam assistir a una perversió del discurs per part dels dos blocs polítics catalans majoritaris. Si els independentistes vam dir que eren unes eleccions plebiscitàries, els constitucionalistes van respondre que eren unes eleccions autonòmiques on s’escollien diputats i no era un referèndum sobre la independència. Aquella nit JxS proclamava la victòria perquè hi havia una majoria de diputats independentistes, i els constitucionalistes deien que havien perdut les eleccions els independentistes perquè no havien obtingut el 50% més un dels vots com si haguessim votat en un referèndum. En definitiva, per conveniència tots dos blocs s’havien intercanviat l’interpretació sobre quin tipus d’eleccions eren sense cap mena de coherència. Ans al contrari: cada bloc afirmava el contrari del dit fins a 1 minut abans del recompte!
Durant aquests dos últims anys cada bloc ha dit de representar la majoria social sense que cap recompte de vots hagi certificat aquesta afirmació i amb la pretesa de posar en un costat o l’altre les persones que havien votat al 2015 Catalunya si que es pot i enguany Catalunya en Comú. Per no parlar del famós mite de la Catalunya silenciosa i silenciada.
Les eleccions del 21D han tornat a certificar que ningú dels 3 blocs (independentistes, constitucionalistes del 155 i els que volen un referèndum pactat) tenen la majoria absoluta dels vots. És evident que la majoria minoritària som els qui volem construir una nova República independent, però no representem la majoria dels catalans que han anat a votar com mai ho havien fet.
Al 2018 no podem fer el mateix. No ens podem permetre de dir que farem una cosa sabent que ara no es podrà fer. Perquè és evident que hem aprés que podem dir que farem una cosa però al final s’ha de comptar amb la reacció dels qui no estan d’acord i quan qui no està d’acord és l’Estat, sempre pot tenir la capacitat d’usar la força i la repressió i a més compta, per dir-ho en termes esportius, amb el ple suport de qui ha de fer d’àrbitre.
Per això penso que no podem enganyar-nos i enganyar quan des de el mon independentista fem el debat si volem que sigui President Puigdemont o volem (com és en el meu cas) que sigui Junqueras. Perquè per molt injust i vergonyós que sigui; per molta voluntat i vots que manifestin aquest propòsit, que Puigdemont i Junqueras puguin ser el proper President dependrà en gran part de l’Estat espanyol. No han pogut impedir que guanyem les eleccions, però sí que poden impedir que ells dos siguin President.
Junqueras ho té en compte a tal punt que ja ha indicat la Marta Rovira com possible futura Presidenta de la Generalitat. També Junts per Catalunya hauria de dir amb claredat quin és el seu pla B si, com tot indica, l’Estat no permetrà que Puigdemont sigui de nou el proper President.
Perquè recuperar les Institucions malmeses pel 155 es fa tenint un Govern i al capdavant un President. I segur que el President Puigdemont i el Vice-president Junqueras són els primers que volen que ràpidament els ciutadans de Catalunya tinguin un Govern i un President sortit de les urnes que recuperin el control de les nostres Institucions. Com patriotes que són, treure la Generalitat de les mans del govern de Rajoy, del govern espanyol és el més urgent i prioritari.
Les eleccions les hem legitimat de facto quan hem decidit de participar-hi i una vegada escollit els diputats del Parlament, ells, i només ells que son l’expressió de la voluntat democràtica dels ciutadans de Catalunya, poden i han d’escollir un nou President i un nou Govern.
La voluntat és necessària però no pot menysprear la intel·ligència. Si l’Estat espanyol impedeix que Puigdemont sigui President, segons JxC que hauríem de fer? No escollir un nou President? No formar un nou govern? Deixar per més temps la Generalitat en mans del govern de Rajoy?
Diguem la veritat: qualsevol esforç per fer que els exiliats tornin a casa lliures i que els empresonats tornin en llibertat, passa per recuperar el Govern i les Institucions. Perquè sense el Govern de la Generalitat no hi ha ni biteralitat ni possibilitats de negociar res amb l’Estat. I ara per ara és gairebé impossible que l’Estat permeti que Puigdemont sigui el proper President. La proposta de tenir un govern legítim a l’exili i un govern de gestió a la Generalitat no s’aguanta enlloc. I la idea de tenir un President escollit per vídeo conferencia i que governi des de l’exili potser èpicament engrescadora, però ja és l’hora de gesticular menys i de governar fent polítiques que eixamplin la base social dels qui volem una nova República independent. No és amb propostes èpiques extravagants que guanyem seriositat envers els catalans que dubten sobre quin futur volen pel nostre país. Que no es repeteixi el trist espectacle del 2015 en la fallida elecció d’en Mas com President de la Generalitat!
Perquè defensar el dret dels catalans a decidir; participar el 21 D a les eleccions; demanar a l’oposició si accepten els resultats de les eleccions, i desprès treure legitimitat als diputats escollits perquè decideixin qui és el President i el Govern de la Generalitat és contradictori i gens coherent.
Davant el possible impediment de l’Estat de poder escollir el President que volem, haurem d’actuar amb intel·ligència i decisió. Continuarem a patir. Continuarem a experimentar la injustícia. Però hem de ser adults: tenir un President i un Govern és la clau i la prioritat.
I per últim però el més important: prou de via unilateral. No es pot crear una nova República si la gran majoria dels catalans no accepta el mètode a través del qual s’arriba a proclamar-la. Perquè proclamar una República sense una acceptació de una part important dels ciutadans de Catalunya significa hipotecar el futur de la mateixa República. En aquest cas el COM és igual d’important del QUE. Que volem? Una República independent. Com volem arribar a obtenir aquesta República independent? La via unilateral no l’accepten la majoria dels catalans. Doncs haurem de tornar a tenir paciència, eixamplar la base social i negociar amb l’Estat un referèndum pactat. Difícil i llarg? Benvinguts al camí de la maduresa: voler ser un Estat independent de forma pacifica i democràtica ni és fàcil ni ràpid. Sí, ho tenim molt a prop però no tant com volem i desitgem.
Que també els nostres dirigents polítics actuïn amb maduresa i ens tractin com persones adultes. Ho mereixem.
Ivan Faccia
