Aquesta és la gran dualitat de les nostres vides. Estem en una comarca on l’atur és el més alt de Catalunya i també tenim un nivell molt elevat de fracàs escolar. Per altra banda, aquí i a tot arreu cada dia les campanyes comercials són més intenses i ens ofereixen més productes encara que siguin en còmodes terminis, però ens estan creant una necessitat que realment no tenim. Avui en dia hi ha persones que pateixen serioses dificultats per omplir el plat a taula cada dia, però segurament tenen mòbil modern. Aquesta eina s’ha convertit en bàsica a part de la banda més banal, aquesta és una eina fonamental per estar comunicat amb la resta de la societat. Pots tenir dni o carnet de conduir, però sinó tens mòbil ets un extraterrestre vivint entre humans. Aquesta és la nostra realitat
El que està passant que la nostra comarca ens hem acostumat tant a tocar el dos que ja no planegem anar al Vendrell a comprar. Som moltes les persones que directament ja agafen el tren o el cotxe propi i marxen a altres mercats propers o llunys depèn de cadascú, però li costa molt a la gent quedar-se aquí a la vila. Això no és una cosa recent sinó que sempre ha passat una mica, però a mesura que el municipi s’ha fet gran i ja anem cap als 40.000 habitants no hem sabut canviar la tendència i hem tornat a caure en la mateixa errada.
Aquest fet provoca que els seus veïns ja tinguin en el seu subconscient altres mercats. El resultat d’aquest moviment és que el comerç del Vendrell passa per un mal moment i passa com el dòmino, quan una botiga tanca doncs perjudica a la resta d’establiments, perquè en un conjunt podien oferir una proposta temptadora, però a mesura que les fitxes van desapareixent del tauler, la gràcia es va reduint i tots hi surten perdent.
Per solucionar-ho és molt difícil i més en una població on cadascú està en el seu camí. L’ajuntament organitza una fira majoritàriament per la gent de fora perquè els negocis locals no s’ho poden permetre. En els diumenges prenadalencs que es poden obrir els comerços et trobes un mapa inesperat, perquè no totes les botigues responen igual i davant el dubte, només serveix d’una excusa més perquè els compradors optin per altres ofertes més segures i consolidades sense haver d’anar gaire lluny.
La gràcia de tot plegat està en què la manera per potenciar tot plegat una mica és que la gent que visqui i treballi a la zona pugui tenir uns recursos econòmics que quan surti al carrer els pugui invertir en el comerç que té més proper. Si la gent no té diners, els pocs que tingui els destinarà a satisfer les seves necessitats bàsiques i no tindrà opció d’anar a buscar allò que no està al seu abast.
En un món empresarial on predominen els salaris baixos no esperis que la gent vagi a fer grans compres sinó anirà a buscar allò més fonamental. Per què hi hagi consum hi ha d’haver persones que tinguin unes nòmines o estalvis consolidats. En un municipi que es fonamenta molt en ajudes socials i en subvencions i altres mesures per suplir les necessitats bàsiques no hi ha vida per les grans marques. Evidentment aquí està el problema de tot plegat. No tenim un indret amb indústria que és escadussera. El turisme que ens arriba potser si que omple un parell de caps de setmana a l’any el 100% dels nostres hotels i càmpings, però hi ha molts dies a l’any per omplir.
Aquesta comarca pobra s’afegeix les campanyes comercials per afavorir el consum, però la cosa no dóna molt de si tal com està l’economia a casa nostra. De tant en tant, ens ve alguna franquícia, però no al ritme d’altres ciutats que van fent-se les mestresses del teixit comercial. Nosaltres vivim en el món de les potencialitats i dels estudis econòmics, però a l’hora de fer la feina ningú s’hi posa i passem legislatures i queda la feina per fer i aquest el nostre repte és sortir de la fase estudi i anar a la realitat i començar a treballar en aquests dissenys que fa anys que elaborem i que sempre acaben en algun calaix dels polítics que després fan servir per preparar la campanya electoral, però sense cap interès perquè sigui aplicat realment.
Miquel Casellas
