Tic-tac. Comença el compte enrere d’un mandat que va arribar carregat de promeses i grans titulars, però que, a parer de molts lleidatans, deixa més decepcions que transformacions. Un mandat que havia de marcar un abans i un després a la ciutat i que, en canvi, ha acabat generant la sensació d’una oportunitat perduda.
Lleida és una ciutat amb potencial, amb història, amb identitat i amb capacitat per liderar el territori. Però per avançar necessita un govern que afronti els problemes reals dels veïns i no un govern més preocupat per la propaganda que per la gestió. Per això crec que els propers anys han de servir per recuperar quatre pilars fonamentals: la seguretat, la identitat, l’ordre i el seny.
La primera preocupació de qualsevol ciutadà és sentir-se segur. I aquí és on la distància entre el relat oficial i la realitat quotidiana es fa més evident. Mentre el govern socialista encadena anuncis i compareixences, molts barris continuen convivint amb una percepció creixent d’inseguretat.
La seguretat no es governa amb titulars. Es governa amb resultats. Els lleidatans necessiten solucions efectives, més presència policial, més coordinació entre administracions i més fermesa davant els reincidents. No n’hi ha prou amb anunciar mesures si després aquestes no tenen una traducció clara i visible sobre el terreny. Quan els veïns tenen por, la propaganda no serveix de res.
També hem vist com iniciatives que havien de convertir-se en grans projectes de ciutat han acabat perdent força amb el pas del temps. El Pacte per la Convivència i el Civisme n’és un exemple. Una proposta que podia haver estat una eina útil ha acabat més vinculada a una operació d’imatge que no pas a una estratègia transformadora.
Una ciutat també necessita identitat. Una ciutat que perd la seva identitat és una ciutat que perd la seva ànima.
Lleida sempre ha estat una ciutat oberta. Però obrir-se al món no significa renunciar al que som. Integrar no és substituir. Acollir no vol dir diluir la personalitat col·lectiva que ens defineix.
La identitat lleidatana és un patrimoni que cal preservar i potenciar. Les tradicions, el comerç de proximitat, les festes populars i la manera de viure dels nostres barris i l’Horta formen part d’un llegat que hem rebut i que tenim l’obligació de transmetre a les futures generacions. Quan les institucions projecten una ciutat sense arrels, el risc és acabar construint una ciutat sense referents.
Nosaltres defensem una Lleida orgullosa de la seva cultura i de la seva personalitat pròpia. Una ciutat que no tingui por de reivindicar allò que la fa única.
El tercer pilar és l’ordre. I l’ordre no és autoritarisme. L’ordre és convivència.
Les normes existeixen per garantir que els drets de la majoria siguin respectats. Qui compleix les normes ha de sentir el suport de l’Ajuntament. Qui les incompleix de manera reiterada ha de saber que hi haurà conseqüències. Sense ordre, la convivència es deteriora. Sense ordre, els incívics acaben imposant les seves regles als ciutadans que sí que respecten els espais compartits.
Per això cal donar suport als cossos i forces de seguretat, reforçar els mecanismes d’inspecció, combatre les activitats il·legals i actuar amb determinació davant les okupacions. Ni impunitat ni resignació.
I finalment hi ha el seny. Aquell seny lleidatà que durant generacions ha estat una de les nostres principals virtuts col·lectives.
El seny és escoltar abans de decidir. És gestionar abans de fer propaganda. És prioritzar els problemes reals dels ciutadans per damunt dels interessos partidistes. És entendre que governar significa servir i no simplement comunicar.
Per això dic que comença el compte enrere. El compte enrere d’un model que no ha complert les expectatives que havia generat. I el compte enrere d’una nova etapa per a la ciutat.
Una etapa en què la seguretat torni a ser una prioritat. Una etapa en què recuperem l’orgull de ciutat. Una etapa basada en l’ordre, la convivència i el sentit comú. Una etapa en què la Paeria torni a estar al costat dels veïns. Tic-tac.