Enguany celebrem de nou l’Onze de Setembre. 310 anys han passat des de la defensa de Barcelona i des d’aleshores recordem aquells catalans que van donar la vida per salvaguardar les llibertats nacionals de Catalunya.
Però també reivindiquem totes les altres generacions que s’han sacrificat, durant aquests més de tres-cents anys, en situacions molt adverses, per mantenir viva la llengua, la cultura i les institucions catalanes.
I és per això que vull dedicar aquesta Diada, d’una manera molt especial, a totes aquelles persones que s’ho van jugar tot per donar la veu al poble, que ho van donar
tot per nosaltres malgrat saber estar sota amenaces greus. Vull dedicar aquesta Diada a tots els que han estat empresonats i exiliats (i encara n’estan), i als milers de catalans investigats i processats per la seva lluita per poder exercir el dret a l’autodeterminació de Catalunya l’1 d’octubre.
Malauradament, la repressió i la persecució continuen. Jutges que actuen de justiciers es neguen a aplicar la llei d’amnistia i emeten ordres de cacera, com gossos rabiosos, per detenir el MH President Carles Puigdemont en el seu retorn com a diputat electe al Parlament de Catalunya.
Mireu, totes les causes del món tenen els seus defensors, però la causa catalana només ens té a nosaltres. Per defensar la independència de Catalunya només hi som els catalans, i la Diada també va d’això, de defensar, de sortir al carrer i reivindicar, perquè malgrat el desànim i el desencís que tots plegats podem sentir, no hem arribat fins aquí, amb els costos personals i de país que hem tingut, per quedar-nos de braços plegats ni per apuntalar un Estat que mai no ens ha reconegut.
Aquest Onze de Setembre torna a ser moment per reivindicar la perseverança, la unitat d’acció i la mobilització popular com les eines que històricament han permès que la nació catalana avancés. Malgrat saber que la unanimitat és un ideal sovint irrealitzable, assolir objectius compartits no pot deixar de ser l’aspiració dels qui compartim una cultura, una història i una tradició que ens defineixen i uneixen. La contínua cerca de la unanimitat podria dur a la paràlisi. El ja ho farem quan hi siguem tots i quedar-se quiets a casa tan sols pot derivar en decadència. Que res no ens faci traïdors, ni la prudència ni la imprudència, ni el seny ni la rauxa.
Convertim la indignació i el desànim en més coratge i més determinació, perquè la rendició mai no han estat una opció.
Seguim, persistim i perseverem.
Visca Catalunya Lliure!
Anna Feliu
Presidenta de la Vegueria de les Terres de Lleida i diputada al Parlament de Catalunya
