La crisi de la COVID-19 ha provocat canvis en el dia a dia de la ciutadania, com un agreujament de la situació econòmica o nous hàbits en relació amb les conductes d’higiene i de conscienciació envers la prevenció de malalties i de contagis. Ara bé, en aquest “curt” període també s’han produït un seguit de canvis que han afectat greument a les llibertats individuals de cadascun dels membres que formen part de la societat. La meva pregunta és: fins a quin punt som conscients de la fragilitat i debilitat de les nostres llibertats individuals?
Permeteu-me citar i parlar sobre un llibre escrit per George Orwell l’any 1948, titulat 1984, en què justament parla d’una història en què el Gran Germà ho vigila tot. Com ho vigila? A través del control policial i, també, a través de les càmeres i de la gent que delata. Us recorda a alguna cosa?
En aquest sentit, penso que aquesta crisi ha afectat en gran part a perdre drets, però el que sobretot ha demostrat és com de fàcil és “abolir-les” (si se’m permet utilitzar aquesta paraula, almenys la utilització en el sentit dir que es poden abolir en un període esperem que curt i justificat). Ara bé, al cap i a la fi, la teva llibertat durant aquests més de 50 dies d’estat d’alarma s’ha reduït considerablement en tant que s’han creat unes regles de conducta per poder pal·liar l’avanç de la pandèmia.
Si ho mirem fredament i segurament sigui quelcom obvi, d’un dia per l’altre, en un tancar i obrir d’ulls, vam passar de ser “completament lliures” (un terme que també podríem debatre si és àmpliament utilitzable o no) a passar a estar les 24 hores del dia en control. Actualment, amb l’anomenada desescalada és patent com, per exemple, amb el permís de poder sortir a córrer o passejar (en definitiva a fer esport o airejar-nos) durant una estona al dia ens ha pogut semblar una cosa magnífica, celebrada per molts o, inclús, aquests dies en què diferents territoris entren en fase 1, ja ens sentim les persones més lliures del món. Jo, concretament, quan ho vaig escoltar, primer vaig sentir alegria, però després vaig reflexionar sobre la situació i em vaig fer la pregunta que plantejava fa només uns instants.
Dins d’aquestes pèrdues de llibertats, encara hi hem de sumar aquesta part de la societat que en comptes de col·laborar per no perdre-les encara es dedica a fer de vigilant del “bé” des dels balcons. I si ens preocupem de cuidar-nos cadascun d’ell/a mateix/a i deixar d’assenyalar a les altres persones?
M’agradaria també citar una frase pronunciada per Nelson Mandela que diu “ser lliure no és només desfer-se de les cadenes d’un mateix, sinó viure d’una manera que respecti i millori la llibertat dels altres” i crec que en aquesta frase hi ha un quelcom que entre tots i totes n’hauríem de prendre més consciència, és a dir, el sentit col·lectiu. Ajudar-nos els uns als altres i pensar en un mateix però també en la resta. A partir d’aquí les preguntes que em sorgeixen són: què hagués passat en una societat en què hi hagués més sentit col·lectiu? Haguéssim pogut controlar la pandèmia sense caure en les normatives tan estrictes i sense perdre tantes llibertats? Haguéssim pogut conviure seguint unes recomanacions mèdiques i professionals però cadascun escollint i tenint en compte aquest sentit col·lectiu sense perdre tantes llibertats individuals?
En conclusió, si és que n’hi ha alguna de clara, penso que és hora de fer una profunda reflexió com a societat ara que encara hi som a temps i lluitar i garantir que les nostres llibertats es respectin i es blindin i, també, construir una societat digna i igualitària en què tothom tingui un lloc i pugui ser respectat a la mateixa vegada que respecta els altres. No sé si és massa idealista aquesta afirmació, però, en tot cas, crec que és una afirmació per poder-hi reflexionar.
