Casal Popular de Joves: “Les polítiques de joventut les han de fer els i les joves i les institucions donar suport”

El Casal Popular de Joves busca un nou espai perquè el jovent de la ciutat pugui dur a terme les seves pròpies activitats

Membres del Casal Popular de Joves. Foto: Roger Blazquez

El Casal Popular de Joves és una iniciativa popular sorgida farà uns 8 anys a la ciutat de Lleida i que té la intenció d’aglutinar diferents col·lectius i moviments socials de la ciutat. Des de fa 6 anys estava situat al carrer Tallada però per diferents motius ara es troben en recerca d’un nou espai, motiu pel qual entrevistem a alguns dels representants de la iniciativa.

Per començar, heu engegat una campanya per exigir un nou espai. Què és el que us ha portat fins aquí?

D’entrada, al Casal Popular de Joves quan ens van donar aquest espai ja el vam concebre com a quelcom momentani, de transició, per poder arribar a tenir un altre espai. En aquest sentit, hem estat durant 6 anys en el mateix lloc i, de moment, encara no hem pogut fer el següent pas. Des de ja fa un temps l’espai se’ns va quedar petit i ja no complia els requisits que necessitàvem pel nostre projecte. També, en últim lloc, hi va haver un fet que va provocar que busquéssim un nou indret i aquest va ser patir diversos robatoris amb greus conseqüències pel Casal.

Ara feu la campanya #ExigimEspais i, des de l’Ajuntament us han proposat, de moment, fer ús de l’hotel d’entitats a la Palma. Per què creieu que n’ha d’haver-hi un altre de manera independent a la institució?

Nosaltres entenem el Casal com una alternativa de joves i que aglutini a totes aquelles entitats juvenils, per tant, si ens ofereixen aquell espai, gestionat per l’Ajuntament ja no som nosaltres els qui podem aglutinar a totes les altres entitats que vulguin participar del projecte. Busquem un espai autogestionat en el qual tothom se’l pugui sentir seu, és a dir, si una persona està al casal que se’l pugui sentir com casa seva i, estar en un espai que pertany a la institució, no dona aquesta comoditat.

En aquest sentit, creieu que l’Ajuntament hauria d’encarar d’alguna altra manera les polítiques juvenils?

De fet creiem que històricament l’Ajuntament ha tingut una greu mancança pel que fa a polítiques de joventut, i les poques polítiques que n’hi ha, s’han enfocat malament. En aquest sentit, els adults proposen unes activitats per a joves i, des del nostre punt de vista, el procés hauria de ser a la inversa, és a dir, que els joves prenguin el control, siguin protagonistes i facin les seves pròpies polítiques de joventut. El paper de les institucions és acompanyar, promocionar i dinamitzar, però en cap cas el que fan ara, com per exemple, es proposa un taller de cuina en què participa gent però la gent que hi participa no s’empodera perquè no gestiona el mateix taller i només és consumidora. El que nosaltres proposem és un espai on la gent sigui protagonista i sigui conscient del que costa tant organitzar les activitats com les tasques del dia a dia. Arreu de Catalunya hi ha exemples d’això que proposem es podria arribar a parlar de compartir espai amb la institució, ja que el problema no és la institució sinó el que fa la institució.

A part d’aquesta campanya, quina és la vostra activitat ara mateix, on us reuniu i quins propòsits teniu a part de l’exposat anteriorment?

De fet, la campanya #Exigimespais, no només és una campanya per treure només dos comunicats a xarxes, sinó que és una campanya llarga i que l’hem preparat amb les seves fases. L’objectiu és aconseguir un nou espai sí, però paral·lelament anem començant les negociacions. De moment, ens anem reunint i anem elaborant la idea de les coses que es podrien engegar en un futur, però sí que podem afirmar que l’activitat que fèiem anteriorment ha quedat una mica paralitzada a l’espera que es resolgui aquesta situació.

Parlàveu d’aglutinar altres entitats i associacions. Creieu que a Lleida existeix un bon teixit associatiu actualment?

Primer cal recordar que Lleida mai ha fet polítiques de joventut i mai ha promogut el teixit associatiu. En segon lloc, el teixit associatiu que hi ha actualment a Lleida és gairebé nul. De fet, les dues iniciatives més grans que hi ha hagut a la ciutat han estat el Casal Popular de Joves i La Sirollada, tota la resta ha seguit uns canals molt institucionalitzats que no han acabat portant a res com, per exemple, el Consell Local de Joventut. Per tant, tenim un cert retard respecte a la resta de ciutat. Hi ha poques entitats juvenils i les que hi ha no formen part d’una xarxa. El Casal pot tornar a activar aquest teixit, des dels que lluiten pel medi ambient o el grup de joves que fa ioga, passant per altres tipus d’associacions juvenils.

Per tant, enteneu el Casal com un espai heterogeni on hi capiguin moltes entitats de diferents naturalitats?

Sí, principalment perquè ha de quedar clar que el Casal no és un col·lectiu sinó que és un espai on convergeixen diverses associacions i col·lectius. D’aquesta manera, podem dir que ha de ser un indret que se’n pugui fer tot l’ús que es necessiti.

Heu mantingut alguna reunió amb joventut des de que ha entrat el nou govern? Si que he vist que hi ha hagut diverses interaccions en les xarxes socials.

Encara no hem mantingut cap reunió amb el nou govern, però si que ja hem pogut notar certs canvis pel que fa a l’anterior. En aquest sentit, hem vist que és gent que sí que està disposada a escoltar-nos i dialogar, amb el PSC això costava més. De moment, hi ha la predisposició a parlar, després caldrà veure que en surten d’aquestes reunions. També hi ha hagut diferents interaccions a la xarxa amb el regidor de Joventut, però tenim un problema i és que no s’acaba d’entendre la filosofia del projecte, ja que no és tant que surtin idees des de l’Ajuntament sinó que surtin dels joves i se’ns faci costat. Cal aprendre a deixar de ser protagonista i donar el protagonisme a qui són els titulars de dret, en aquest cas, els joves.

Finalitzant l’entrevista, com animaríeu als joves perquè es motivessin en diferents projectes juvenils?

Creiem que ens trobem davant d’una finestra d’oportunitats i que es poden obrir espais de participació i transformació i que caldrà batallar-los. Si volem que canviï Lleida, passa que perquè s’impliqui més gent, cadascú des del seu punt de vista i, per tant, totes les mans seran necessàries.

Fins aquí l’entrevista, moltes gràcies per atendre’ns i fins una altra.