Amb aquest escrit poso fi a una sèrie de tres articles sobre la por i la política. La por mana avui en dia i s’expressa com una de les conseqüències de viure en una societat immersa en un context de profundes i ràpides transformacions. Però és aquí on estem i les lamentacions no serveixen per a res. Cal afrontar-ho amb pas curt i mirada llarga. Prudència i visió. Poc dogma i tota la generositat per no deixar-se emportar per judicis fàcils i sense matisos. Per molt que la pressió dels populismes només aposti per assenyalar els culpables que interessi en cada moment, ha de prevaldre la prudència no entesa com a inacció o connivència sinó com a manera de trobar les millors solucions als problemes complexos.
I de culpables, n’hi ha de moltes classes. De fet, sempre hi ha un culpable a l’abast dels interessos a cada banda de la trinxera en què s’ha convertit la política. I, si a una banda, uns situen la diversitat cultural com l’arrel de l’amenaça, altres situen la diana en la poca contundència dels cossos de seguretat o, altres, en les problemàtiques socials que puguin tenir, o no, alguns que delinqueixen.
I què en diuen de tot plegat els més joves? La demoscòpia ens està dient que s’estan deixant seduir pels missatges més radicals i, els més grans, alarmats, ens posem les mans al cap mentre ens demanem com és possible que les generacions més joves gosin parar l’orella davant els discursos xenòfobs de la ultradreta. Però ens ho demanem des d’una suposada posició de supremacisme moral, molt boomer, que observa “millennials” i “zetes” com si d’un altre planeta fossin.
Els nostres fills i filles viuen en una societat on es senten amenaçats. Ni vull, ni pretenc comparar aquest context amb qualsevol anterior. Cada generació lliura les seves batalles i ho fa amb les eines de les quals disposa. I aquesta ho ha de fer. De fet, ho està fent. I una de les més grans serà la seva guerra contra la incertesa i contra la por.
La seva llibertat ja no depèn només de la seva preparació acadèmica, ni de la seva capacitat personal d’esforç, ni tan sols del seu sentiment de pertinença a un grup social més o menys corporatiu. Senten que la seva llibertat està condicionada per qüestions molt més prosaiques com és la seva pròpia seguretat a l’hora de sortir de nit, a l’hora de gaudir amb amics d’un concert de festa major, a l’hora de gaudir de grans esdeveniments com l’Aplec del caragol o a l’hora d’interaccionar socialment en un món on els codis estan canviant. Prou que ho saben les dones joves que, agradi o no, han de ser acompanyades pels seus amics de tornada a casa després d’una nit al Biloba.
Aquests són alguns del límits més visibles a la seva llibertat. Però, no hi parem prou atenció perquè són límits que estan lluny dels límits marcats per la pròpia declaració dels Drets Humans. Faríem bé en assegurar que aquests alts valors tenen una traducció pràctica i tangible en aquestes generacions nascudes en època democràtica. Aquestes generacions, que no han viscut en una dictadura franquista, on el feixisme de la ultradreta coartava tota expressió de democràcia. Si deixem que la por faci niu entre ells, aquesta por s’acabarà per girar en contra. Potser ja està passant, però el nostre judici categòric ens ho impedeix veure.
