Imagina, només per un dia, ficar-te en la pell d’una dona que pateix càncer de ronyó i que viu en un poble a 1.000 metres d’altitud amb només 24 habitants. És el cas de la Montserrat, una dona que viu en un petit poble d’Andorra i que s’ha de desplaçar durant molts quilòmetres en vehicle per rebre el seu tractament. Un càncer que, a sobre, l’ha afectat en la pèrdua auditiva.
Aquest és un dels milers de casos de persones amb càncer que viuen en nuclis petits o pobles de muntanya i que reclamen poder fer-se els tractaments als pobles on viuen. Diferents pacients i testimonis així ho han exposat avui en la presentació que ha tingut lloc a l’Aula Magna de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, a Lleida, on s’ha presentat l’exposició itinerant ‘Dona i càncer al món rural’, que romandrà exposada a la Galeria de l’IEI fins al 12 de maig.
Durant la presentació, a càrrec de la presentadora Mariví Chacón, ha assistit la diputada d’Igualtat de la Diputació de Lleida, Sandra Marco; la directora dels Serveis Territorials d’Igualtat i Feminismes de Lleida i Alt Pirineu i Aran, Silvia Puertas; el president de l’Associació Contra el Càncer a Lleida, Sisco Maranges, i l’alcalde de Soriguera, Josep Ramon Fondevilla. També han assistit les regidores a l’Ajuntament de Lleida, Laura Bergés (Comú de Lleida) i Gloria Rico (Vox).
“Som pagesos fins que se’m va diagnosticar un càncer de ronyó. En el meu cas visc a un poblet d’Andorra amb 24 habitants, i quan estic malament de salut estic sola perquè no tinc a ningú. M’he de desplaçar fins a Lleida, fer-me proves a Barcelona, analítiques a la Seu d’Urgell, tornar a casa, buscar pastilles, fer el tractament… Amb tot això vull dir que viure aquí a Lleida amb càncer potser és més fàcil perquè ho tens tot a mà. L’avantatge de viure al poble és que estàs més entretinguda amb l’hort i les manualitats que fem amb l’Associació contra el càncer, tot i que desplaçar-se fins a Sort per fer alguna activitat també em costa moltíssim”. Amb aquestes paraules ha resumit la seva experiència la Montserrat.
Dones amb càncer aïllades en pobles petits: el cas de la Maria José
D’altra banda, la Maria José ha explicat la diferència entre viure amb la malaltia de càncer a una gran ciutat o a un poble allunyat. La Maria José viu a la Parròquia d’Hortó, un nucli del municipi de la Ribera d’Urgellet, a l’Alt Urgell i prop de la Seu. Li van diagnosticar càncer en plena pandèmia, amb tot el que suposava no poder veure a ningú tot i que assegura que “em va salvar conèixer gent de l’Associació contra el càncer”. En aquest sentit, Maria José mostra la seva positivitat assegurant que “el càncer és dolent quan t’agafa de cop i sola, però després no és tan dolent perquè les meves companyes no les hauria conegut i no hauríem fet tanta pinya com ara”.
La Maria José també ha reclamat un millor transport i ha assegurat sentir-se una mica “aïllada”. “Desplaçar-se a Lleida o Barcelona és complicat des del meu poble perquè no hi ha autobusos cap a la Seu, has d’anar en cotxe i de vegades et sents sola perquè la família tot i que et pugui ajudar, no és el mateix perquè de vegades no entenen la malaltia i en canvi les companyes de l’Associació podem parlar-ne i ens entenem més”, ha dit.
“Viure amb càncer a un poble és diferent perquè et sents una mica aïllat. Al poble només estàs tu de malalta i amb qui pots parlar? A la Seu és veritat que ja comencen a fer algunes quimioteràpies, que això és una gran ajuda, però no tenim el mateix accés als tractaments al poble que a la ciutat, són moltes hores i el cos no està per fer tantes hores de camí per fer un tractament que de vegades és de mitja hora. El que demanem és que es pugui fer als nuclis més petits els tractaments i vinguin més professionals als hospitals petits. Ens sentim una mica desemparats”, ha exposat la Maria José.
Viure amb càncer a Barcelona o fer-ho a Sort: el cas de la Carme
La Carme és una dona amb càncer que fa dos anys vivia a Barcelona, ara està a Sort i ha comparat el fet de tenir càncer en una ciutat com Barcelona a tenir-ne a Sort. “Fa set anys vaig fer el tractament a Barcelona i pensava en les meves companyes que vivien al món rural, ja que jo tenia l’hospital a la vora de casa i quan acabava el tractament agafava l’autobús i anava cap a casa sense inconvenients. Quan arribava a casa m’estirava al sofà i podia descansar una mica”, ha assegurat.
En aquest sentit, la Carme veu una gran diferència entre poder descansar i no fer-ho, tot amb el treball mental que això suposa “perquè algunes poden descansar i estirar-se al sofà, i altres no poden perquè han de fer moltes hores i han de procurar estar en forma abans i després del trajecte que requereix un esforç molt gran a nivell de distància i de temps”.
Finalment, la Carme ha reclamat poder facilitar el desplaçament a aquestes persones o que no hi hagués una estructura sanitària tan centralitzada i que, per exemple, cada comarca pogués tenir un espai on poder fer aquests tractaments més generalitzats.
Pel que fa a les intervencions institucionals, la diputada Sandra Marco ha destacat que “’Dona i càncer al món rural’ no és només una mostra. És una crida. És un crit valent que emergeix des dels municipis rurals, des del silenci de moltes dones que han afrontat la malaltia amb coratge, però també massa vegades amb soledat. I és també un acte de reconeixement, de dignitat i de memòria”.
Per la seva banda, l’alcalde de Soriguera Josep Ramon Fondevilla ha dit que l’exposició “és un gest de justícia” i ha recordat que “a Soriguera sabem què significa haver de fer molts quilòmetres per una urgència mèdica. Coneixem bé el que és viure amb incertesa quan no tens serveis essencials a prop. Però també sabem molt bé la importància que tenen les xarxes comunitàries, l’ajuda mútua, i el no deixar mai ningú enrere”.
La mostra de l’Institut d’Estudis Ilerdencs recorrerà diversos municipis de la demarcació de Lleida, amb l’objectiu de sensibilitzar sobre les desigualtats que afronten aquestes dones, com la llunyania dels serveis sanitaris, la manca de suport emocional i l’aïllament.
L’exposició està impulsada per l’Associació contra el càncer a Lleida, juntament amb la Junta Local de l’Associació al Pallars Sobirà i l’Ajuntament de Soriguera, i compta amb el suport del Departament d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat, i de l’Àrea d’Igualtat de la Diputació de Lleida.
