Carles Feixa Pàmpols és catedràtic d’antropologia social a la Universitat Pompeu Fabra (Barcelona). Doctor per la UB i honoris causa per la Universitat de Manizales (Colòmbia). Durant molts anys, ha estat docent a la Universitat de Lleida prèviament a fer el pas a la UPF. Especialitzat en l’estudi de les cultures juvenils, ha dut a terme investigacions sobre el terreny a Catalunya i Mèxic.
En primer lloc i, aprofitant els esdeveniments d’aquestes últimes setmanes m’agradaria preguntar-te per què els joves surten ara a protestar, de la manera com ho han fet, i no tant en altres moments com després hagués pogut ser el referèndum de l’1 d’octubre?
De fet, l’1 d’octubre, mai s’ha dit però no s’hauria pogut fer sense els joves. Qui va guardar les urnes i també els col·legis van ser els joves, de fet, molts estudiants, almenys aquí a Lleida.
Els joves tenen un tipus de mobilització que no és constant sinó que és episòdica i que apareixen quan hi ha bloquejos socials i/o polítics que els adults no saben resoldre i qui s’atreveix a fer un pas endavant és la joventut en general i els estudiants en particular. Walter Benjamin, de fet, té un text on parla sobre els joves com a indicadors de les evolucions socials. La novetat en aquest cas és la manera com han sortit a l’escenari amb un tipus de protesta en el qual el moviment independentista que ha durat 10 anys no estava acostumat, és a dir, amb la utilització del que jo anomeno una violència de tipus performatiu, que això no és equiparable a terrorisme tal com va dir el ministre de l’Interior. Aquesta violència performativa ja havia estat utilitzada en altres moments i té la intenció de mostrar la ràbia i la impotència davant un bloqueig que no té altres vies per resoldre’s.
Com és que a Catalunya surten els joves en moviments d’esquerres i no d’ultradreta com a altres llocs d’Europa?
Diguem que la protesta actual enllaça amb altres dues mobilitzacions juvenils i socials d’altres anys que també han estat protagonitzades per moviments d’esquerres o moviments progressistes. El primer va ser el moviment antiglobalització que en l’àmbit internacional va tenir a Seattle o a Gènova la seva màxima expressió i també, utilitzant d’una banda la protesta pacífica i en moments puntuals aquesta violència performativa contra les coses no contra les persones i, de vegades, contra la policia d’una forma creativa lligada a les noves tecnologies. A Catalunya això també va sorgir a les mobilitzacions del 2001 quan hi va haver una cimera del fons monetari internacional a Barcelona, el segon moment és a la vaga general del 2010, previ al 15M, on també hi va haver una protesta on es van cremar contenidors i aparadors, on també de nou eren estudiants o col·lectius anarquistes. Si ara succeeix això, és perquè a Catalunya, l’hegemonia de l’independentisme l’han tingut les esquerres, des de l’època de Pi i Margall o d’Esquerra Republicana, això d’una banda, i d’altra val a dir que molts dels que han participat en aquestes mobilitzacions no militen en cap partit, van més enllà i han sentit que era el seu moment d’expressar el que sentien. El més mobilitzador ha estat aquesta sensació d’injustícia que davant del fet dels que van votar l’1 d’octubre veien com els que havien promogut el referèndum des de la societat civil, haguessin acabat a la presó. Un altre motiu és que també hi ha una dimensió lúdica o de comunió i, encara que pugui semblar contradictori, no deixa de ser una gran festa.
Creus que es una cosa local o bé es pot extrapolar a quelcom és general?
Jo sempre he defensat que aquests moviments no són ni locals ni globals, sinó que són “glocals”. Hi ha un context internacional en el qual intervenen uns factors de marginació de la joventut econòmics, polítics i socials, que fan que la joventut es mobilitzin periòdicament. Després també hi ha motius més locals com hem viscut aquí el cas català, però també els joves han liderat a Xile, Hong Kong i Costa Rica. En tots aquests casos tot i que l’incentiu de la protesta té motius molt locals, els mètodes que utilitzen per protestar són molt similars. Hi ha mètodes tradicionals i s’han afegit els mètodes a través de les xarxes socials perquè els joves les utilitzen molt millor que els adults o, inclús, la policia.
Fins a quin punt les xarxes socials han contribuït a l’alienació/mobilització dels joves?
Les xarxes no són la causa de la mobilització però sí que són un instrument adient per aquesta generació que ha crescut i s’ha educat amb les xarxes com a font d’informació, ja que no llegeixen tants diaris ni veuen la televisió. Per això, Tsunami Democràtic ha tingut tant èxit, perquè ha sabut utilitzar les xarxes. També hi ha un aspecte negatiu que és la circulació de fake news i és molt ràpida. Un altre aspecte negatiu és que la gent es tendeix a encapsular-se en uns determinats nínxols ideològics que impedeixen la mediació i hi ha molt poca empatia en els dos bàndols.
Comentaves que els joves sempre s’han manifestat de manera episòdica. Aquestes setmanes ha estat molt més sovint, creus que això canviarà dinàmiques o tornarà a ser el mateix?
Cal diferenciar el què és episòdic del que és puntual. En aquest cas, en efecte, no ha estat una mobilització puntual com el Govern pensava, que hi hauria dos o tres dies de disturbis i que s’acabaria, i no ha estat així, també cal veure fins quan s’allarga. De fet, el moment sempre ha estat allí i més que un tsunami és una onada, i aquí puc fer referència a la pel·lícula que és la metàfora del que succeeix, hi ha un corrent subterrani que de vegades genera una onada on els que estan en aquesta generació se senten arrossegats a mobilitzar-se i, fins que no arriba l’onada a la platja, l’onada segueix i pot durar moltíssim. En aquest sentit, com que el que ha suscitat l’onada fins avui no s’ha resolt, potser amb el nou govern, hi ha una via de reconducció, els que estan damunt de l’onada han de seguir i no poden tirar enrere. En la meva opinió, també és així perquè a part del tema de la sentència i independència, hi ha altres coses que tenen en compte els joves com la desigualtat generacional o les altes taxes i el sentiment que en la societat els joves no tenen veu.
Creu que els joves creuen en els lideratges, o segueixen als lideratges, o bé, actuen d’una manera més autònoma?
Jo crec que el president Torra no és en cap cas el líder de cap tsunami, encara que alguns ho puguin pensar, perquè no es mou en el seu llenguatge ni segueix els mateixos paràmetres però, sobretot, perquè les formes d’organització dels joves són més horitzontals, que no vol dir anàrquiques, no hi ha una estructura centralitzada sinó una estructura que s’anomena la intel·ligència col·lectiva. És una cultura col·laborativa en la qual viuen els joves en què les xarxes enforteixen l’estructura. No hi ha uns lideratges absoluts però si uns canals de presa de decisions que, de vegades, la gent segueix. Aquí hi ha contradiccions perquè això explica que hi hagi una onada, però no pot explicar que passa quan l’onada s’acaba i arrasa una situació, si no hi ha una concreció política, queda amb un no res, per això, els joves poden posar de manifest uns problemes que no estan resolts però tenen dificultats per transformar aquests problemes en solucions si la societat no els entoma.
Hem vist que s’han produït s’hagi detencions de persones migrades sense papers a les manifestacions independentistes? I perquè aquests joves es mobilitzen per això?
Bé, caldria parlar primer amb ells, perquè jo hi he parlat en el passat, però no directament aquests dies. Si que he parlat amb nois i noies que passen el trauma d’haver creuat el mar esperant un país que els acollís i que es troben aquí, molts cops com un infern. Han detingut joves però sí que hi ha hagut un jove que a Igualada s’ha suïcidat. Un centre d’acollida el va expulsar perquè ja havia complit els 18 anys, suposadament, és una contradicció. Els joves aquests se senten exclosos i busquen en aquelles mobilitzazcions on poden ser més visibles el lloc on poder ser algú. El foc és un element simbòlic i si un jove crema quelcom és perquè, potser, dins seu hi ha una cosa que li crema. De fet, en àrab, jo que he estat a Algèria i al Marroc, el terme que s’utilitza per definir aquests nois és jarraga que vol dir cremat, són els joves que estan cremats i estan marginats familiarment i políticament. Aquests joves tenen dues opcions, o bé ens sumem a l’ISIS, o bé, creuem el Mediterrani. Els autoanomenats MENAS, que han creuat el Mediterrani, són joves valents que creuen el mar per poder contribuir i treballar i enviar recursos a les seves famílies. Si al complir 18 anys no tenen on anar és quan poden acabar en aquest tipus de mobilitzacions els pot animar. Un últim factor és que aquests joves no són àrabs sinó que són berbers, i aquesta cultura té similituds amb Catalunya perquè és una nació sense estat.
L’any 2015, afirmava que la joventut com a categoria social havia mort, continua pensant el mateix?
És una contradicció que ara la joventut dura més que mai, comença abans que mai i s’acaba més tard que mai perquè no es pot emancipar. En canvi, la societat o els adults volen ser joves volen imitar la joventut a través de la manera de vestir i la cura del cos. Els joves volen deixar de ser joves i no poden, i els adults volen ser joves i no poden. Quan dic això no em refereixo al fet que la joventut estigui morint com a subjecte social però quan una categoria social s’estén tant deixa de tenir sentit. La joventut ja no és una fase de transició, sinó que s’ha convertit en una fase intransitiva.
En últim lloc, al jovent normalment sempre se li ha dit que és el futur, però potser no se’ls té tant en compte en el present. Creus que el jovent apunta a coses que són importants se’ls ignora?
Clar aquest és el problema de fons de la nostra societat i si no se’n dóna compte, això no és sostenible. El nostre sistema de pensions i benestar social i la nostra estructura econòmica depèn de la joventut, perquè el jovent és el sector més creatiu i més innovador de la societat, tant tecnològicament com socialment com culturalment i si no s’aprofita aquesta energia, estem perdent uns recursos humans que són molt importants. Per això, no es pot projectar la societat cap al futur, sinó també en el present. Jo plantejo una reforma del cicle vital que faci que des de la joventut la gent ja pugui tenir responsabilitats i no hagi d’esperar als 35 anys a tenir una feina estable. Contràriament, els adults haurien d’anar-se reciclant, tornant a la universitat o fent períodes sabàtics de reciclatge. El repte del futur, al meu entendre, és la cohesió intergeneracional que s’està perdent que mai com ara havia arribat a uns extrems de desigualtats tan grans com, per exemple, entre un adult i un jove pel que fa al salari és de 3 a 1 per fer la mateixa tasca.
