Parlem amb la regidora de Polítiques Feministes a l’Ajuntament de Lleida, Carme Valls, sobre el I Congrés Dones que Mouen Ciutats, que se celebrarà els dies 23 i 24 d’octubre a la Llotja i que reivindica el paper de les dones que han fet i fan ciutat, en recupera la memòria i reflexiona sobre com volem que sigui la Lleida del futur. En parlem també sobre els reptes actuals en matèria d’igualtat, governança, urbanisme i salut de les dones.
És el primer Congrés Dones que Mouen Ciutats. Com neix la idea de fer aquest Congrés i per què heu decidit posar-lo en marxa ara?
A través d’una moció, Lleida es declara ciutat feminista. A vegades les paraules han de significar alguna cosa i han de passar a l’acció. Quan nosaltres entrem al govern, una de les encomanes que teníem per part de l’alcalde era posar les dones al centre de la vida, al centre de la vida política i al centre de la vida de la ciutat.
En aquest moment, la comissionada de Polítiques Feministes, la Verònica Martínez, ens va proposar fer un congrés que vam començar a treballar ja el 2025. El 2025 es va crear una aplicació que es deia Maria, on vam tenir més de 3.200 propostes. Es va fer parlar les dones de la ciutat i, d’alguna manera, que deixessin amb aquestes propostes les seves vivències, què pensaven de Lleida com a ciutat i de quina manera les dones vivien a Lleida.
En tots els sentits, perquè darrerament, quan parlem de dones, només parlem de temes de violència, evidentment també de violència masclista. Però també parlem de com dissenyem la ciutat, de quin és el paper de les dones en la governança i de quin és el paper de les dones al món econòmic.
I es decideix fer aquest primer congrés que, a més, jo crec que el nom ho diu tot: Dones que Mouen Ciutats. Al final, les dones sempre han estat invisibilitzades i sempre han format part de la ciutat.
Un dels eixos del Congrés són les 24 dones que heu escollit com a referents. Com s’ha fet aquesta selecció i què heu buscat en aquestes 24 trajectòries?
En definitiva, ja moltes vegades i durant molt de temps les dones han estat invisibilitzades. Hi ha moltes dones que han fet moltes coses per la ciutat. Tenim dones com la Martina Castells, que ja té un carrer, com la Maria Sauret, que també té un carrer. Però, per exemple, hi ha altres dones, com la Julieta, que va ser una de les promotores del Festival de Titelles de Lleida, que, al final, si no la poses en valor, queda en l’oblit. O la Txus Borrell, que va ser una de les promotores d’aquest congrés, o tantes altres dones que surten aquí.
N’hem triat 24. Aquesta tria ha estat consensuada amb l’equip de dones de Lleida, a través del Consell Municipal de Dones i també a través de l’Arxiu Municipal, perquè hi ha dones fins i tot que ens resulta difícil trobar-ne les fotografies.
Tenim dones empresàries. Tu t’imagines ser una dona empresària l’any 36? Ara ho veiem com una cosa senzilla, però no era fàcil. O, per exemple, la Canut, que és una persona que, en el món de la infermeria i en el món sanitari, tothom recorda com una de les grans promotores. O l’Hortènsia Alonso, una de les primeres persones que va lluitar per la igualtat.
Jo crec que és important no oblidar. És la història que hi ha aquí, pels seus orígens. No podem perdre els nostres orígens. Els nostres orígens són les dones que ens han precedit. I, d’alguna manera, mostrar-les i donar-los aquest respecte fa que no oblidem i que la gent d’avui, gent jove, quan vegi una persona allà digui: aquesta dona va ser empresària, perquè en aquell temps va tenir una fonda on va ajudar moltíssima gent durant el temps de la guerra. Jo crec que està molt bé posar-ho en valor. El tema de la genealogia ens ha generat moltíssima complicitat.
Les 24 dones es podran veure també pels carrers a través de les banderoles. Per què vau voler que el Congrés sortís dels espais habituals i ocupés la ciutat?
Al Congrés ara mateix tenim 600 persones apuntades, que són moltes. Quanta gent passeja per Lleida? Mai havíem vist tantes cares de dones penjades amb banderoles. I jo crec que aquest fet de treure-les al carrer i, a més, al costat d’aquest cartell que diu Dones que Mouen Ciutats: aquella ciutat del passat, que és la ciutat que tenim present i que és la ciutat del futur. Aquesta idea sorgeix justament de la comissionada, que jo crec que és una idea fantàstica.
També heu creat punts de llibre amb aquestes dones. Pot semblar un gest petit, però quin objectiu hi ha darrere d’aquesta iniciativa? Voleu que la gent descobreixi dones que potser no coneixia?
No solament han fet les banderoles, han fet també els punts de llibre que han començat a repartir per tota la ciutat, a les escoles, on hi ha un petit resum de qui és cada dona i els anys que van viure, perquè hem escollit dones que ja no hi són. També podíem haver decidit dones actuals, però un dels lemes del Congrés és això: donar les gràcies a les dones que van ser, a les que són ara i a les que seran després. Aquesta era la manera de donar les gràcies a les dones que ens han precedit.
Els punts de llibre es reparteixen a les escoles, els repartirem el dia que estiguem aquí al Congrés i es repartiran durant tot l’any a les llibreries. Ja els hem començat a repartir. Esperança Canut, una infermera referent en la defensa dels drets sexuals. És que ara parlem de drets sexuals de les dones amb normalitat, però és que anys enrere no era així. Per tant, la seva tasca va suposar un avanç en la concepció del servei d’atenció a la salut sexual i en la planificació familiar. Una cosa que tornem a reclamar ara, que s’ha perdut una mica el tema de la planificació familiar. Jo crec que és això el que et deia: donar memòria i orgull a les dones que ens han precedit, que la gent d’avui les conegui i sàpiga qui han estat a la ciutat.
Més enllà de les 24 dones, el Congrés inclou xerrades i espais de trobada. Hi ha algun tema o alguna conversa del programa que consideris especialment necessària en el moment actual?
El Congrés, que dura tot el dia divendres i dissabte, té quatre taules. Una primera taula que parla del dret a la justícia econòmica. El que parlàvem ara: les dones han de ser lliures, han de tenir la llibertat econòmica i, a més, la llibertat econòmica intentant que no tornem a tenir aquestes diferències que podríem tenir si les dones no acabem dedicant-nos també a la tecnologia.
Una segona taula que parla d’una vida lliure de violències masclistes. Una tercera taula, que aquesta ja és dissabte, i que parla del dret a la governança igualitària. Les dones han de formar part de la governança. I una quarta taula que parla de les ciutats intermèdies.
Jo crec que totes les taules són interessants. Però Lleida, si parlem de Lleida, és el clar exemple d’una ciutat intermèdia. És aquella ciutat on es viu bé. Tenim totes les necessitats al nostre abast. Quan l’alcaldessa Anne Hidalgo de París parlava de la ciutat dels 15 minuts, està parlant de Lleida. Perquè, al final, visquis on visquis, tens una botiga a menys de 15 minuts, tens un centre sanitari a menys de 15 minuts, tens un centre esportiu a menys de 15 minuts, tens educació a menys de 15 minuts, tens activitat cultural a menys de 15 minuts. Per tant, vivim en una ciutat on tot allò que és necessari és al teu costat i, per tant, el que hem de fer és que aquesta ciutat sigui accessible per a totes les dones. No pot ser que tu diguis que jo no puc anar allà perquè vull que m’acompanyi algú i no puc arribar. Vull anar, però és fosc; vull anar de Festa Major, però no tinc seguretat. Per tant, hem de parlar d’aquestes ciutats i de com les construïm.
Evidentment, la taula de les violències masclistes. Tant de bo poguéssim acabar amb aquesta xacra, amb aquesta lacra que tenim, amb aquesta lluita de com ho fem. Les dones han de deixar de morir per ser dones. No pot ser. Hem de veure de quina manera lluitem per deixar aquest masclisme de banda.
Ve gent molt interessant. Ve la Rosa Cobo, ve la Matilde Fernández, ve l’alcaldessa de la Corunya. Jo crec que qualsevol d’aquestes persones és digne de dedicar-hi un moment i venir a escoltar-les. I, a part d’això, durant tot el Congrés estarem fent activitats al voltant. Fins i tot a la nit de dissabte tenim un concert de jazz. Hi haurà foodtrucks i hi haurà dones empresàries de Lleida que vindran a demostrar-nos què és el que fan. I jo crec que ja només per aquest fet, veure quina és la vida d’aquesta ciutat a través de les dones, és molt important.
El nom parla de “Dones que Mouen Ciutats”. Per tu, què vol dir exactament “moure una ciutat”? I quina relació té això amb donar visibilitat a les dones?
Al final estàvem acostumats, estem acostumades encara, que les ciutats han estat dissenyades pels homes. Si tu et passeges per la ciutat, segurament dius: jo això no ho hagués fet així. Fiquem, com a exemple, alguna de les places de Lleida, on hi ha escales, on la mobilitat és pràcticament inaccessible, on la mobilitat no hagués tingut mai en compte les cures, perquè les dones, fins ara, continuen sent les encarregades de les cures. I les cures volen dir des del carret de la compra, al carro del nen, al padrí o a la padrina, que no té accessibilitat.
Com em sento jo més segura? Jo em sento més segura per un carrer ampli i ben il·luminat que no per un carrer estret i que pràcticament no té llum. Per tant, les dones haguessin dissenyat la ciutat d’una altra manera. Però no només això: l’accessibilitat a les cases, l’accessibilitat als serveis públics, que moltes vegades estan pensats per deixar les dones fora. El que volem, quan parlem de Dones que Mouen Ciutats, és parlar de quina manera les dones arribem a la governança.
Ara som 76.000 dones aproximadament, més o menys igual que els homes. No podem oblidar aquesta visió, no la podem deixar enrere, perquè si la deixem enrere ens perdem una part important. Igual que si deixem els homes enrere. Això no vol dir que només tindrem aquesta visió, ni molt menys. El que vol dir és que hem de tenir la visió complementària: la dels homes, però evidentment també la de les dones.
I quan parlem de violència masclista, per molt que tu i jo lluitem, si els homes no estan del nostre costat, no n’avançarem. Quan parlem de salut, si els homes no estan del nostre costat, no n’avançarem. Quan parlem de governança, no n’avançarem. Per tant, el que necessitem és que realment els homes, igual que les dones, creguin en la igualtat i en la igualtat d’oportunitats.
No podem imaginar, ara que estem parlant tant de tecnologia, un món d’aquí a 50 anys en què en la tecnologia les dones no hagin tingut res a veure. Com ens ha passat amb la medicina. Durant molts anys les dones no participaven de la medicina. Per tant, la medicina s’ha hagut de reinventar perquè els homes i les dones tenien diferències. L’altre dia sentia una dona que deia que, de la manera que avui en dia es fan les citologies, és exactament igual que se feien fa cent anys.
No pot ser, hem d’avançar. Llavors, quan parlem de Dones que Mouen Ciutats, al final és dones que mouen vida. Com volem aquesta ciutat del futur? Jo poso molt l’exemple de la tecnologia. Hem de pensar que nosaltres ja hi hem de participar. Hem de fer que les dones ens dediquem a la tecnologia. No pot ser que les dones deixem aquest espai buit. No pot ser. Per tant, hem de fer coses perquè les dones siguem capaces de participar en qualsevol dels àmbits del dia a dia.
En l’àmbit de la salut de les dones, encara hi ha moltes qüestions que no tenen prou visibilitat. Quina creus que és avui la més urgent?
Avui que em fas l’entrevista, estem en el tema de la Setmana de la Salut Mental. Les dones tenim una vulnerabilitat important perquè els estereotips que ens estan venent són estereotips moltes vegades inassumibles, que sembla que, si no formes part d’aquest estereotip, quedes fora de la societat. Jo crec que hem de treballar molt aquest qüestió. Hem d’autoestimar-nos, hem d’aprendre a parlar-nos bé, a saber-nos valorar. Jo penso que aquest tema és molt important.
Avui en dia ens estan posant uns límits molt amunt, que tothom hem de ser feliços i la felicitat ens l’estan venent com una cosa que no la podrem arribar a tenir mai. Aquesta felicitat, què vol dir? Que ets la millor amiga, la millor companya, la millor estudiant, la millor de tot. Tot això és inassumible.
Quan parlem de salut, parlem de salut evidentment personal, la més important de tot, però després parlem de tot aquest accés a la salut pública. Afortunadament, vivim en un país on la salut avui en dia és pública i en podem gaudir. Però hi ha coses que ens queden encara.
Amb salut és veritat que s’està avançant molt, sobretot en temes personals. Tu vas a la sanitat pública —ja ho he de reconèixer, perquè n’he hagut de fer ús aquests darrers mesos— i hem de reconèixer que és una meravella. No podem deixar-nos perdre la salut pública. L’hem de continuar treballant des de l’àmbit de les dones i també dels homes.
Aquest és el primer Congrés. Si d’aquí a uns anys en feu una nova edició, què t’agradaria que hagués canviat gràcies a haver començat aquest projecte?
Evidentment. Nosaltres hem creat aquest Congrés per quedar-se. Al final, els congressos, si no es fan de manera anual, es poden fer de manera biennal, però jo crec que el Congrés de s ha vingut per quedar-se, ha vingut per quedar-se a la ciutat de Lleida.
Lleida ja és un clar exemple de com han de ser les ciutats, és un clar exemple de ciutat feminista. S’ha treballat molt bé, tant des de la regidoria com des d’aquesta comissionada, de manera molt transversal. Hem aconseguit moltíssimes coses. Per exemple, sobretot amb temes d’urbanisme, jo crec que s’ha fet un pas molt important. Ara també treballarem el tema de l’economia igualitària, veure com fem ordenances o pressupostos amb visió igualitària o amb visió de gènere.
I, per tant, jo crec que això ha vingut per quedar-se. Aquí tenim una càtedra, tenim una càtedra de ciutats intermèdies, on Lleida és una de les ciutats més representatives. No sé si l’any que ve o d’aquí a dos anys, però segur que tornarem a repetir, seguríssim.
Afegir La Ciutat com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat